“L’educació és una funció tan natural i universal
de la comunitat humana, que per la seva mateixa evidència
triga molt de temps en arribar a la plena consciència
d’aquells que la reben i la practiquen”.
(Werner Jaeger, ‘Paideia: els ideals de la cultura grega’, 1947)
Hi ha coses compartides per totes les societats al llarg del temps perquè formen part d’un patrimoni comú a l’espècie humana. L’educació n’és una. Des de sempre, les generacions d’un temps han llegat a les que les han succeït tot allò que havien rebut de les que les havien precedit: llurs coneixements, llurs creences, llurs valors, llurs costums…
Però no només això. A l’espècie humana, aquest procés no s’ha limitat a la mera transmissió d’allò rebut. Cada generació ha anat incorporant al patrimoni comú les seves pròpies aportacions i els seus propis aconseguiments. De vegades molt lentament, de forma quasi imperceptible, d’altres a velocitat vertiginosa. Que hagi estat i segueixi sent així és la pròpia condició de la possibilitat del progrés. Si cada generació s’hagués limitat a transmetre a la següent només allò heretat de l’anterior, la humanitat seguiria avui a l’edat de pedra. Perquè ningú hauria descobert el foc o la roda, ni l’agricultura o la ramaderia, ni el principi d’Arquimedes o el teorema de Pitàgores. Ni tampoc, llavors, haurien pogut arribar la màquina de vapor, el ferrocarril, el telègraf… o als moderns ordinadors o a internet. I del procés de transmissió/adquisició de tot aquest bagatge heretat, l’adquisició del qual en garanteix la seva continuïtat i l’eventual millora, se’n diu educació.
Per això, la cita d’un llibre clàssic que tracta de l’educació en una època clàssica segueix sent tan actual avui en dia. Perquè «clàssic» és allò que procedint d’un temps passat, segueix indissolublement lligat a la condició humana, i ens segueix dient quelcom des de més enllà del pas del temps. No s’educa avui en dia igual que a l’època dels grecs a què refereix la cita del llibre, però la idea d’educació segueix sent la mateixa: la transmissió d’allò rebut als que ens succeiran. I això ho inclou tot, el bo i el no tant bo. Però és l’única manera que la humanitat ha trobat per anar-se fent a si mateixa.
Vivim uns temps vertiginosament accelerats que han estat testimonis de transformacions d’una magnitud inconcebible fa només un parell de segles… o de decennis. Hom diria que la substància dels nostre temps és el flux constant que exclou qualsevol mena de permanència; la fugacitat, el panta rei, de què ja parlava Heràclit fa dos mil cinc-cents anys. Les últimes innovacions arriben amb una data de caducitat cada cop més propera, com les que les succeiran…
La qüestió és des de quins referents encarem tots aquests canvis. Perquè de quins siguin, en dependrà la nostra manera d’entendre’ls i de relacionar-nos-hi. I aquí és on l’educació hi juga un paper fonamental. No només per la nostra condició de contemporanis d’aquestes transformacions, sinó també, i molt especialment, perquè la nostra manera d’entendre-les serà la que transmetrem a les noves generacions. Després, quan els correspongui, ja en faran el que considerin més oportú. Però sigui el que sigui, vindrà en gran mesura determinat pel llegat que els haurem transmès.
Cal donar a les noves generacions les eines que els permetin entendre el món que es trobaran, i això passa per una educació que transmeti el llegat del qual en som dipositaris. Ja en destriaran elles, quan els correspongui, el que els sembli fonamental del que considerin accessori. La nostra responsabilitat és transmetre’ls el llegat que hem rebut i els estris per tal que puguin prendre les seves pròpies decisions amb coneixement de causa.
La Fundació Episteme, formada principalment per docents que coneixem la responsabilitat de la nostra feina, sorgeix amb la voluntat manifesta de coadjuvar en l’objectiu d’aconseguir una educació que forneixi les noves generacions amb els coneixements i el criteri que els permetin, quan hagin de prendre les seves pròpies decisions, saber què estan decidint i per què. Què sigui el que decideixin, ja serà cosa seva. Aquest és l’objectiu de tota educació: orientar, dirigir i transmetre, per tal que hom pugui ser realment autònom, lliure.
I en aquesta tasca ens trobarem.
Xavier Massó Aguadé
President
