Actualitat

Una educació moral liberal i humanista, que és l’anhel d’aquests autors, enforteix el judici individual, promou una mentalitat científica i una actitud filosòfica, preserva l’estranya alegria instintiva de la vida, afavoreix el gust pel cultiu personal i la llibertat, l’escepticisme cap a doctrines obscurantistes i impersonals, l’estima per la memòria i la tradició, la inquietud per conèixer-se un mateix, el vigor per la resistència íntima i l’entusiasme per l’autonomia.

Els nous currículums educatius han entrat en escena per innovar i reformar els aprenentatges escolars. Molts dels seus defensors asseguren que amb aquestes noves eines s’assolirà una educació millor a les aules, però també hi ha altres veus dissidents que volen obrir un debat lògic i contrastat amb més dades i aportacions.

L’entrevistadora em va aclarir que no s’havia referit a les retallades de professorat ni a la pujada de ràtios que van patir els alumnes –no són res de rellevant, cal suposar-, sinó al tancament dels menjadors escolars que, amb la compactada, s’esdevenien prescindibles. Per cert, menjadors escolars habitualment gestionats per empreses de càtering sospitosament afins –dit prudentment- a sectors molt propers al Departament i les seves perifèries paraeducatives.

La nova educació assistencial i terapèutica planteja una relació de plena igualtat entre professor i alumne, o entre pares i fills, el que literalment significa l’extinció de l’autoritat i de qualsevol distinció entre coneixement i ignorància, entre el que té quelcom que oferir i el que precisa rebre-ho per a lligar-se al món i a la seva pròpia vida.

Si a algú se l’ha privat, se l’està privant, de l’espai vital necessari per a desenvolupar-se integralment, cal privar-lo també de la capacitat d’adonar-se d’aquesta privació. I aquesta és la funció del sistema educatiu dels nostres temps hodierns. La peça que faltava per a completar el trencaclosques.

S’ha hipertrofiat tant la fal·làcia idealista educativa, que hem acabat caient del costat contrari: la fal·làcia naturalista. Al capdavall, si hi ha violència a les escoles és perquè n’hi ha a la societat. I si es diu que l’escola és la instància que l’ha de combatre, llavors s’està incorrent en una fal·làcia, conscientment o no, perquè només ho pot intentar precisament en la seva qualitat de d’espai prepúblic que era. El gresol de ressò social públic en què se l’ha convertida, simplement, no pot.

Una excel·lent iniciativa dels anys 60 i 70, vàlida per a certs entorns socials i que reclama una estructura organitzativa molt particular, pot ser que no doni els resultats esperats quan s’aplica en altres contextos. Aleshores, una iniciativa amb clares arrels progressistes, en generalitzar-se, burocratitzar-se i imposar-se precipitadament a altres models que també funcionen, pot privar determinats segments de la població de l’accés a un coneixement bàsics.

La Fundació Episteme, de forma conjunta amb Professors de Secundària (aspepc·sps), l’Observatorio Crítico de la Realidad Educativa (OCRE) i l'Associació de Catedràtics d’Ensenyaments Secundaris de Catalunya (ACESC), ha portat al Tribunal Suprem el nou «Decret d’Especialitats».

No, el problema no són unes hores de més o de menys, deixem-nos de foteses, sinó per a què les utilitzem i amb quin objectiu. Si no s’ensenya, no s’aprèn. I en el nostre sistema educatiu no s’hi aprèn, perquè no s’hi ensenya. I el que vertaderament és d’una baixesa moral inaudita, una autèntica iniquitat pròpia del cinisme més reconsagrat, és afirmar que estem ensenyant massa coses i que per això els resultats són dolents. Igual que afirmar que som els que tenim més vacances: tan fals com qui ho afirma.

A Catalunya, sense anar més lluny, s’està gastant una més que respectable quantitat en moblar les aules de 1r d’ESO, redissenyant-les a la manera de les taules per grups d’un bar, amb el cambrer/docent passant-hi de tant en tant per preguntar als alumnes si s’ho estan passant bé, si s’estan divertint aprenent a aprendre i a veure què se’ls ofereix.