Fundació Episteme

Paradoxalment, resulta que els crítics amb les especialitats docents solen ser els mateixos que proposen la seva particular forma d’especialització. No serà que es pretén diluir les especialitats docents per afeblir l’autoritat acadèmica del professorat i situar-lo en una posició supeditada al beneplàcit dels càrrecs de gestió? Tal vegada, l’objectiu no sigui innovar ni garantir la llibertat i la igualtat sinó, senzillament, controlar.

El 18 d’abril va publicar-se en el BOE el Real Decreto de Especialidades que afecta tant a Secundària, com Batxillerat, FP i ensenyaments de règim especial. Aquesta mesura emmarcada en la LOMLOE afecta al programa de “diversificació curricular” que va ensorrant progressivament l’especialitat. Però, què pot fer l’especialista (el professor de Secundària) davant una imposició normativa d’aquesta naturalesa? El pròxim 31 de maig, Fòrum Episteme revisarà els aspectes jurídics i no tan jurídics d’aquest RD.

Per què les famílies i els centres estan tan convençuts de la importància crucial que tenen en la vida dels seus fills i alumnes?, Per què els pares i professors creuen que l'èxit o el fracàs dels seus descendents i deixebles en el futur depèn del que facin avui a casa i a l'escola? La veritat és que són factors menys importants i amb menys possibilitats del que ens agradaria esperar; encara que per a una minoria sí que siguin decisius.

Webinar «Les Humanitats enfront de la cursileria educativa», amb el doctor en filosofia i escriptor Enrique Gómez León, qui recentment acaba de publicar Mamotretos y armatostes. Presentación del cursifacha (Varia Editio, 2022) un llibre tan ple de sentit de l’humor com de profunditat d’anàlisi. Amb ell i al costat de la intervenció de Xavier Massó Aguadé, catedràtic de filosofia i escriptor, es reflexiona sobre la "Fal·lacia idealista" i la figura del "Cursifacha".

Potser els centres escolars haurien d’esdevenir “franquícies”, espais lliures de servilismes extraeducatius. I, de retruc, hauríem de recuperar la confiança en els docents que han acreditat la seva competència professional. Com a persones preparades per ensenyar l’ofici d’aprendre esdevenen una autèntica marca de qualitat. Sí, s’hauria d’associar el prestigi a persones, a bons professionals, i no a artificis lingüístics que, per més moderns, originals i atractius que semblin, poden ser una burda enganyifa comercial.

Julián Marías en el seu article Monederos falsos recordava que en els bitllets del Banc de França hi havia una inscripció d'advertiment per als delinqüents que deia: “els falsificadors seran condemnats a treballs forçats a perpetuïtat”. La qual cosa tenia la seva gràcia, el falsificador havia de dictar la seva pròpia sentència en el bitllet que falsificava. A qui no l'atreu aquesta imatge en pensar en els nostres benvolguts educadors terapèutics i pedagogs competencials?