Es té la vana il·lusió que els alumnes surtin bons, justos i feliços, millors i més solidaris, i emocionalment estables, però en realitat només poden sortir racionals o irracionals, intel·ligents o estúpids, ignorants o amb coneixements particularment útils per a qualsevol ment desperta i curiosa. Dit a la manera incorrecta: o un surt amb alguna cosa al cap o un surt fet un complet carallot.

No és estrany que si a la societat existeix un profund anhel de felicitat sigui el vessant educatiu -sobre la qual recau el mite il·lustrat que l'educació pot transformar la realitat i conduir a la perfectibilitat de la naturalesa humana- l'encarregada d'instaurar la més dolça i humana de les felicitats.

És possible una interdisciplinarietat des dels departaments didàctics sense renunciar al principi d'especialitat. El docent ha de fer ús de la seva llibertat de càtedra i autoorganitzar-se enfront del plantejament hegemònic d'innovació pedagògica. Els àmbits es poden contrarestar mitjançant una bateria d'arguments i accions organitzades. S'ha de perseguir la unió d'un front comú, educativament crític i obert a totes les especialitats. L'escola pública i de qualitat ha de ser defensada.

Podríem parlar d'una ironia tràgica de l'educació: educant per a la democràcia com un bé i un dogma irrenunciable estem anticipant i preparant la seva demolició més perfecta. La gran paradoxa de la il·lustració en pensar l'autonomia de l'individu és d'ordre moral: Obligats a ser lliures, o ser lliures per a triar ser esclaus; en aquesta cruïlla es juga tot el sentit de la llibertat moderna.

Són lliures les nostres universitats o acaten els dictats de la banca i les agències d'avaluació en benefici d'un utilitarisme? S'abandona el professorat universitari a aquestes pressions del mercat? Hi ha sortida enfront del cansament que acompanya a la professió docent i a la societat? Per què la universitat s'ha impregnat de terminologia empresarial abandonant la seva funció de transmetre el saber? Es troben alumnes i professors desproveïts de la seva independència civil enfront dels xantatges del poder privat?

On resideix l'autoritat del docent, en el seu estadi pre-públic, com a transmissor de coneixements en una societat sense autoritat ni tradició? Genera la llibertat en l'educació una bretxa de desigualtats entre aquells que volen estudiar i els qui no? "No caldria deixar de banda tant de messianisme i limitar-nos a proporcionar coneixements? Tot ha d'estar llest per a ser consumit, incloent-hi l'educació, els coneixements, que també han d'arribar empaquetats? És l'escola un àmbit que el capital no pot deixar de costat en una societat supeditada a l'economia?

Fins a quin punt pot ajudar la ciència a l'educació? Per què s'accepten polítiques educatives sense contrastació? Són realment ‘noves’ les competències en educació? És la societat realment conscient del que passa dins les aules? S'ha de retornar al docent la seva llibertat de càtedra i el seu prestigi? És l'educació ostatge d'un model sistèmic cada vegada més pròxim a la postveritat?

Òbviament, seria un suïcidi cultural renunciar al potencial educatiu d'Internet, però convé no oblidar l'objectiu pedagògic de l'enciclopèdia per poder fer un ús correcte de les noves tecnologies. Altrament, tot saturant d’informació generarem una societat inculta. Perquè la clau de l'enciclopèdia no és tan sols aportar continguts, sinó fer-ho de manera estructurada.

En realitat, les 4 C’s educatives són la transposició de las 4 C’s del marketing, els quatre elements clau en el procés de comercialització i venda d'un  producte: Consumidor, Comunicació, Conveniència i Cost. Al seu torn, aquestes 4 C’s del marketing substitueixen a les 4 P’s que fins fa poc prevalien en el món dels negocis i que algú les ha considerat caduques: Producte, Preu, Punt de venda i Promoció.

«Educació per a la ciutadania» conforma, així la recordo quan la vaig cursar, una assignatura Maria, doctrinalment tova i informativa, l'objectiu de la qual era oferir prioritàriament una sensibilitat tolerant i un sentir democràtic abans que una comprensió teòrica i un coneixement comparatiu real del nostre sistema polític. Apel·lant a la vaguetat de l'esperit abans que a la concreció de l'intel·lecte.