Sobrecarreguem l'educació, sota una sorprenent i inconfesada visió religiosa de l'esperança, de tots aquells problemes que no som capaços de solucionar fora d'ella o bé davant els quals ens vam mostrar irresponsables i no volem assumir per la seva dificultat i exigència, els seus riscos, les seves pèrdues, o simplement per ignorància i ineptitud.

Sembla que l’Administració es conforma amb redactar normatives on apareix el mot “innovació”, com si es tractés d’una paraula màgica, tot esperant que quelcom es posi en marxa en el moment d’esmentar-la. Després insisteix en la necessitat de formació del professorat, deixant entendre que no estem prou formats, i, paradoxalment, limita les eines per fer possible aquesta actualització tan necessària.

L’experiment català demostra que la immensa majoria de la comunitat educativa de l’ensenyament públic està inequívocament a favor de la jornada continuada. Com s’explica aleshores que empreses y lobbies vinculats amb negocis a l’educació segueixin maldant per «prohibir-la»? No serà que hi tenen interessos crematístics? Si us plau, no siguem hipòcrites. Una cosa és que es pugui fer negocis amb l’educació, i una altra de molt diferent és convertir l’educació en un negoci. El primer és legítim, el segon és filibusterisme. Se’ls veu el llautó.

Ningú millor que un veterà docent podia donar fe del pas de les nostres successives lleis educatives per les aules. Amb la perspectiva que donen més de 30 anys com a catedràtic de Secundària i més de 20 al capdavant d'ANCABA, Felipe de Vicente ha publicat ‘De la Ley al Aula: crónica de la educación en España (1977-2022)’, una obra ambiciosa que desgrana la rebotiga de cada llei educativa aprovada a Espanya en els últims 40 anys

Fa uns dies, el Ministerio de Educación va publicar els respectius Reales Decretos de Enseñanzas Mínimas del currículum d’ESO i de Batxillerat, base per a la posterior elaboració dels Decrets de la Generalitat. La seva lectura ha generat certa perplexitat entre els professionals de l'educació i en l'opinió pública en general. Especial preocupació ha provocat el currículum d'Història.

L'educació que elogia el gris es planteja aquest tipus de preguntes: què fer quan el deure i les passions donen ordres contradictòries o aquestes sorgeixen de diversos costats alhora? Com afrontar les conseqüències imprevisibles de les nostres decisions i com bregar amb la incertesa, l'atzar i la contingència de les nostres accions? La visió utòpica fuig d'aquest trencaclosques ètic i intel·lectual.

«A vostès, senyores, senyors del sistema, se'ls omple la boca dient que els preocupa moltíssim la salut mental, la formació, el futur dels nostres infants i dels nostres adolescents; que les nostres escoles són inclusives; que tot va bé; i no se'ls acut cap altra idea millor que implementar la LOMLOE (amb el pas canviat i amb tot allò que suposa: canvis organitzatius, material nou i, tal com estem veient, menys exigència i més màniga ampla per a què s'acabi d'instal·lar la vagància i la mediocritat)».

Si els centres educatius abandonen la seva funció i assumeixen altres tasques, què pot arribar a passar? Doncs que dintre d’un temps, quan hom s’adoni de la importància de formar persones cultes, els coneixements s’hauran d’aprendre fora de l’aula, encara que sigui pagant. Li correspondrà als pares i mares, com ja està passant, ensenyar el que no s’aprèn a l’escola.