Un empresari pren decisions sobre el seu negoci perquè s’hi juga els seus diners, però ¿és legítim que un representant de l’Administració actuï de manera similar en la gestió de recursos públics? En nom de no se sap què es promou una metamorfosi educativa, basada en una mena de privatopia que arracona la lògica del sistema públic tot atribuint una pretesa i connatural eficiència a la gestió privada.

Potser el currículum líquid que ara se’ns prescriu impliqui una dissimulada liquidació dels coneixements. En rebutjar els continguts estructurats, seqüenciats i sistematitzats podem perdre’ns en el laberint de les xarxes. Malgrat tenir la sensació d’avançar, no aconseguim sortir-nos dels giravolts recurrents.

Introduir àmbits, competències i projectes de la manera que s’està fent és desballestar la idea de currículum. Perquè permetre que els centres puguin arribar a fer el seu propi currículum adaptat és liquidar la idea d’igualtat en el sistema educatiu. I perquè imposar per llei la promoció automàtica de curs i l’aprovat general és sublimar administrativament el fracàs del pedagogisme constructivista que s’ha imposat com a dogma des de fa trenta anys.

Sens dubte les crisis són una oportunitat per a replantejar-se preguntes, i per a patir cruelment en elles. En aquest sentit existeix una íntima relació entre la crisi del periodisme i la crisi de l'educació com a sistemes de representació que explicaria l'actual degradació i insolvència de la democràcia liberal.

Mentre la gent se saludava o es reconeixia en els moments previs al començament, davant la seu d’UGT a València, alguns feien broma tot dient que allò semblava una trobada de twitters, bloguers i facebookers. Una broma intel·ligent, d’aquelles que qui la diu sap, amb la complicitat dels qui hi assenteixen, que no és veritat. Que s’està dient per a no fer-se massa il·lusions i treure-li importància, per si de cas, a allò que s’està veient que en tindrà... i molta.

Sobrecarreguem l'educació, sota una sorprenent i inconfesada visió religiosa de l'esperança, de tots aquells problemes que no som capaços de solucionar fora d'ella o bé davant els quals ens vam mostrar irresponsables i no volem assumir per la seva dificultat i exigència, els seus riscos, les seves pèrdues, o simplement per ignorància i ineptitud.

Sembla que l’Administració es conforma amb redactar normatives on apareix el mot “innovació”, com si es tractés d’una paraula màgica, tot esperant que quelcom es posi en marxa en el moment d’esmentar-la. Després insisteix en la necessitat de formació del professorat, deixant entendre que no estem prou formats, i, paradoxalment, limita les eines per fer possible aquesta actualització tan necessària.

L’experiment català demostra que la immensa majoria de la comunitat educativa de l’ensenyament públic està inequívocament a favor de la jornada continuada. Com s’explica aleshores que empreses y lobbies vinculats amb negocis a l’educació segueixin maldant per «prohibir-la»? No serà que hi tenen interessos crematístics? Si us plau, no siguem hipòcrites. Una cosa és que es pugui fer negocis amb l’educació, i una altra de molt diferent és convertir l’educació en un negoci. El primer és legítim, el segon és filibusterisme. Se’ls veu el llautó.