Molts ens preguntem què més ha de passar perquè les autoritats educatives vegin que el món de l’ensenyament necessita, ja de forma inexcusable, un canvi de rumb (...). Quan arribarà, quan, al nostre sistema educatiu, el polític coratjós que el fecundi retornant-li el desig de coneixement, que el redimeixi d’aquesta impotència apàtica amb què s’arrossega gràcies a tants experts?
La paradoxa de les especialitats docents
Paradoxalment, resulta que els crítics amb les especialitats docents solen ser els mateixos que proposen la seva particular forma d’especialització. No serà que es pretén diluir les especialitats docents per afeblir l’autoritat acadèmica del professorat i situar-lo en una posició supeditada al beneplàcit dels càrrecs de gestió? Tal vegada, l’objectiu no sigui innovar ni garantir la llibertat i la igualtat sinó, senzillament, controlar.
No two Alike (No hi ha dos iguals)
Per què les famílies i els centres estan tan convençuts de la importància crucial que tenen en la vida dels seus fills i alumnes?, Per què els pares i professors creuen que l'èxit o el fracàs dels seus descendents i deixebles en el futur depèn del que facin avui a casa i a l'escola? La veritat és que són factors menys importants i amb menys possibilitats del que ens agradaria esperar; encara que per a una minoria sí que siguin decisius.
Branding educatiu
Potser els centres escolars haurien d’esdevenir “franquícies”, espais lliures de servilismes extraeducatius. I, de retruc, hauríem de recuperar la confiança en els docents que han acreditat la seva competència professional. Com a persones preparades per ensenyar l’ofici d’aprendre esdevenen una autèntica marca de qualitat. Sí, s’hauria d’associar el prestigi a persones, a bons professionals, i no a artificis lingüístics que, per més moderns, originals i atractius que semblin, poden ser una burda enganyifa comercial.
Monederos falsos
Julián Marías en el seu article Monederos falsos recordava que en els bitllets del Banc de França hi havia una inscripció d'advertiment per als delinqüents que deia: “els falsificadors seran condemnats a treballs forçats a perpetuïtat”. La qual cosa tenia la seva gràcia, el falsificador havia de dictar la seva pròpia sentència en el bitllet que falsificava. A qui no l'atreu aquesta imatge en pensar en els nostres benvolguts educadors terapèutics i pedagogs competencials?
Bullying a l’aneguet lleig
El sistema escolar fomenta l'educació emocional, la competència ciutadana, personal i social, el treball cooperatiu, la prevenció de la violència, els valors democràtics… però tal vegada no és prou eficaç per tallar de soca-rel, sense cap cap dilació, situacions d'injustícia que s'acarnissen amb nens i adolescents castigats pel caprici dels seus companys. El bullying no és un problema modern, però resulta escandalós que es continuï repetint en una societat moderna.
El calendari: Un exercici de poder
Si es canvia el calendari és per demostrar qui mana (o qui vol demostrar que mana), com s’ha fet en altres períodes històrics. És una manera de fer el pols amb professorat tot simulant que es compte amb la pretesa aquiescència de les famílies. Parafrasejant a Orwell podríem dir: “Qui controla el present (autoafirmant el seu poder), controla el futur (determinant els calendaris); qui controla el futur, controla el passat (esborrant de la memòria el que hi havia abans)”.
Del temps i la felicitat (i III)
L'única felicitat possible en l'educació, si una cosa així passés, seria la que proporciona l'aprenentatge del coneixement. No existeix una felicitat programàtica. La passió pels sabers inútils, l'interès per les emocions humanes i la curiositat intel·lectual venen del descobriment del món, un refugi per a distanciar-nos de la nostra neuròtica personalitat i el seu fràgil i impredictible benestar.
El «MIR» docent o la liquidació de la Secundària
Si l’objectiu és convertir la Secundària en una Primària eternitzada, aleshores és clar que el MIR educatiu és el penúltim esglaó, els anteriors han estat, entre d’altres, els Instituts-escola i la dispersió curricular, cap a la constitució d’un cos únic docent, indiferenciat –el somni humit tan llargament cobejat per l’Administració i alguns sindicats-, des dels 6 fins a divuit anys, per abducció de la Secundària a la Primària. La qual cosa és, en si mateixa, conceptualment aberrant.
Del temps i la felicitat (II)
Es té la vana il·lusió que els alumnes surtin bons, justos i feliços, millors i més solidaris, i emocionalment estables, però en realitat només poden sortir racionals o irracionals, intel·ligents o estúpids, ignorants o amb coneixements particularment útils per a qualsevol ment desperta i curiosa. Dit a la manera incorrecta: o un surt amb alguna cosa al cap o un surt fet un complet carallot.
Ja n’hi ha prou! Història d’una fotografia
Junts vam improvisar una coreografia. Ens ajupíem per aixecar-nos de cop amb la força de la tornada de la cançó. Haig de confessar que els genolls no em permetien estar massa temps encongit i per això a la foto estic dret mentre els companys continuaven ajupits. De debò, va ser un moment èpic i no m’esperava pas que un fotògraf estigués captant amb tant d’encert un “Bella ciao” que expressa la indignació dels docents: “Ja n’hi ha prou!”.