Segurament es podia acusar la LOMCE del ministre Wert d’un excessiu detallisme en la formulació del currículum. No obstant això, el remei aplicat amb la nova llei, la LOMLOE, igual resulta pitjor que la mateixa malaltia. Ha esmenat la deficiència de la seva antecessora apostant per un nivell d’abstracció que, de vegades, topa amb la lògica epistemològica que sosté les diferents matèries impartides en l’ESO.
Josep Otón
En el cas d’Història, en l’exposició dels continguts s’ofereix una visió més temàtica que no pas cronològica. Per experiència sé que, sense el marc referencial que els aporta l’estructura temporal de la disciplina, els alumnes tenen greus dificultats per retenir la informació.
Per descomptat, és del tot legítim partir d’uns postulats genèrics que marquen l’objectiu del procés educatiu. En la LOMLOE venen definits pels “Perfils de sortida”, que es desprenen de les “Competències clau” i, al seu torn, es concreten a través dels “Descriptors genèrics”. Tanmateix, poc aporten al consens sobre el sentit de l’ensenyament, tret que la llei pretengui convertir-se en una eina per ratificar aspectes ideològics més propis d’una opció política que del llegat de coneixements que la societat ha de transmetre als més joves per ser competents en la vida.
Respecte a cada matèria, el nou currículum marca unes “Competències específiques”, connectades amb els “Perfils de sortida”, uns “Criteris d’avaluació”, vinculats a les “Competències”, i uns “Sabers bàsics”. En conjunt, es tracta de generalitats tot esperant que les Comunitats Autònomes, i els diversos agents que intervenen en el procés educatiu, les acabin de fer aterrar en la realitat de l’aula.
Encara que el treball per competències no és aliè al bon ofici de qualsevol professor experimentat, la missió de la llei és aclarir quins continguts -en el cas de la Història, sobretot quins esdeveniments- són necessaris estudiar per poder assumir aquestes competències.
Tot i això, el redactat resulta massa genèric. En un simple epígraf com, “Les relacions internacionals i estudi crític i comparatiu de conflictes i violències de la primera meitat del segle XX”, s’haurien d’integrar esdeveniments tan complexos com la I Guerra Mundial, la Revolució Russa, la crisi de 1929, la Guerra Civil, la II Guerra Mundial, l’Holocaust…
Malgrat això, alguns “Sabers bàsics” posen èmfasis en determinats detalls que semblen obviar el bagatge conceptual amb el qual un professor especialista està familiaritzat. Així, tot i el caràcter abstracte de la majoria dels enunciats, es presenten alguns de molt específics, por exemple: “La influència de la civilització islàmica en la cultura europea”. Ningú no dubta pas de la conveniència d’estudiar les aportacions de la cultura àrab a la civilització occidental, però s’omet explicitar les aportacions d’altres cosmovisions com la cristiana o la jueva. El mateix succeeix amb el tema de les guerres: “El creixement dels exèrcits i l’evolució de l’armament des dels hoplites als terços”. Per què els hoplites i no els hitites? Per què els terços espanyols i no els hússars austrohongaresos?
Presentar els continguts de manera abstracta i generalista pot provocar un cert confusionisme a l’hora d’impartir l’assignatura, o donar peu a currículums molt divergents segons els criteris de les Comunitats Autònomes, dels centres educatius o dels professors. Però també pot trair la lògica inherent d’una disciplina globalitzadora com és la Història. Esperem que la nova llei no privi els alumnes d’assumir els coneixements fonamentals per a la seva formació científica i humanista.
___
Josep Otón és llicenciat en Geografia i Història i Doctor en Història. Catedràtic d’Història d’Ensenyament Secundari. President de l’Associació de Catedràtics d’Ensenyaments Secundaris de Catalunya i secretari de la Fundació Episteme.
