Si a algú se l’ha privat, se l’està privant, de l’espai vital necessari per a desenvolupar-se integralment, cal privar-lo també de la capacitat d’adonar-se d’aquesta privació. I aquesta és la funció del sistema educatiu dels nostres temps hodierns. La peça que faltava per a completar el trencaclosques.
Xavier Massó @XmaSecundaria
En un ja llunyà 1988, Manuel Vázquez Montalbán, la mort del qual avui fa vint anys –valgui, doncs, aquest escrit, també d’homenatge a la seva memòria-, va escriure un memorable article en el qual, amb el nom de ‘La quinta del bonsái’, denunciava el Plan de Empleo Juvenil que s’acabava de treure de la màniga el govern del PSOE, que atorgava rang legal als aleshores coneguts com contractes «escombraria» i els elevava a la categoria de conquesta «social».
Ens recordava aquest enyorat autor que un bonsai és, per definició, un arbre que ha estat intencionadament privat de l’espai vital per a créixer, amb la finalitat d’impedir el desenvolupament natural del brot de la llavor i convertir-lo en un adult en maqueta. I es planyia que, si ningú hi posava remei, alguna cosa similar s’esdevindria a les fornades de joves afectats per aquesta llei: se’ls impediria convertir-se en adults, pel procediment de privar-los de l’espai vital, laboral i social necessari per al trànsit a la condició adulta.
Forçats a viure permanentment sota tutela, de la família, de l’estat, dels serveis socials, de les subvencions o de les «feinetes» que vagin sorgint, en situació de precarietat sistèmica, com a carn de canó laboral i de consum. Una manera com qualsevol altra, deia, d’evitar que els arbres més amenaçadors del bosc es puguin convertir en un perill. Rematava l’article amb una frase demolidora sobre aquesta nova categoria biològica i moral del bonsai humà: “condemnats a no poder créixer, si no volen sortir de la fotografia”.
Benaurats ells, hauríem de dir, perquè almenys sabien que podien sortir de la foto i el preu que els tocaria pagar-ne. Però hi faltava encara quelcom per tal que tot encaixés plenament amb aquest model tan sàviament dissenyat. Sí, hom por privar tota una generació de l’espai vital per a desenvolupar-se, hom pot reduir a la inexistència social a qui se’n vagi de la foto i fins i tot foragitar-ne qui s’hi mogui. Però no basta amb això; molts poden créixer més del compte i potser al capdavall no càpiguen al marc definit per l’objectiu de la càmera. Fins i tot pot ser que arrosseguin els altres i la foto quedi buidada de figurants. I, per definició, la foto ha de ser plena i concorreguda. Ningú se n’ha de poder sortir: és condició necessària; altrament, el sistema col·lapsa. I això és precisament el que s’ha d’evitar a qualsevol preu.
Avui en dia, l’objectiu, l’autèntic somni humit de l’enginyeria social dissenyada amb aquesta finalitat, ja no és aconseguir que el que es mogui no surti a la foto o quedi bandejat a les tenebres de l’ostracisme –això ja es dóna per aconseguit-, sinó que ningú se’n vulgui sortir; que ningú vulgui créixer. I la millor manera d’aconseguir-ho és que ningú pugi ni tan sols proposar-s’ho com a disjuntiva. No basta amb haver-lo convençut que és una mala idea i que per això l’ha de rebutjar; amb això no n’hi ha prou, perquè sempre persisteix el risc que pugui adoptar la decisió «equivocada». No, el que cal és que no sàpiga que no sap que s’ho pot plantejar. És a dir, que els termes en què es planteja la disjuntiva estiguin fora de l’abast del seu marc categorial; que li siguin absolutament aliens.
Com en el cas de l’infeliç protagonista de la pel·lícula ‘El Show de Truman’, el cas és que el seu horitzó conceptual no s’atansi dellà l’entorn en què s’emmarca la foto. I per a aconseguir-ho fa falta una escola invertida, que faci el contrari del que li correspon fer: la flipped school que la dècada següent va aportar la LOGSE –i les seves seqüeles avantatjades, com la LEC-, la llei que va posar potes enlaire el sistema educatiu, amb l’objectiu inconfessable de posar-lo al servei de l’enginyeria social que estava endegant el nou model –les demandes del mercat, en diuen-, al preu de trair la seva pròpia essència i la seva tradició mil·lenària, i convertir-lo en el contrari del que havia estat des dels temps de la Il·lustració, quan Kant ens exhortava al sapere aude que ens havia d’alliberar de la minoria d’edat culpable. Avui estem recorrent el camí de tornada cap a una minoria d’edat, innocent, en aquest cas, però amb una conxorxa de culpables d’un delicte de lesa humanitat.
No hem d’oblidar que un bonsai no és un brot tot just sorgit de la llavor, sinó una deformitat biològica induïda. Si transferíssim directament aquesta idea del regne vegetal a l’humà, tindríem el que l’alquímia hermètica anomenava un «homuncle». És a dir, un ésser amb un cos humà morfològicament adult, però de la mida d’un nadó o encara més miniaturitzat. I no, no es tracta d’això. Perquè l’homuncle, tot i que, segons sembla, no acostumava a ser el cas, podria ben bé pensar com un adult. I el que cal és precisament evitar-ho. No, no ens les estem tenint amb homuncles a la manera dels de Paracels, sinó amb un bonsai psíquic i intel·lectual, no físic. És un adult a qui se li ha perpetuat el psiquisme infantil, convertint-lo en un adult infantilitzat.
Avui, com al 1988, se segueix privant la joventut de l’espai vital, social, econòmic i moral que necessita per a madurar. La «innovació» ha estat la introducció de privacions anàlogues en l’àmbit del psiquisme. Així no se li acudirà a ningú preguntar-se per la seva situació, i romandrà remès al hic et nunc, a l’aquí i ara de la immediatesa més grollera. Si a algú se l’ha privat, se l’està privant, de l’espai vital necessari per a desenvolupar-se integralment, cal privar-lo també de la capacitat d’adonar-se d’aquesta privació. I aquesta és la funció del sistema educatiu dels nostres temps hodierns. La peça que faltava per a completar el trencaclosques.
Així ningú es plantejarà si vol i si pot sortir de la foto, perquè se l’haurà privat del marc necessari per a saber que se’l por plantejar i que por decidir fer-ho. La forma d’aconseguir-ho és una escola que no ensenyi, una escola bonsai. Tot just com la que tenim.
_____________
Xavier Massó. Secretari General del Sindicat de Professors de Secundària (aspepc·sps). President de la Fundació Episteme.
