Guia docent: Capítol Segon

Guia del professor, amb preguntes i suggeriments per propiciar un debat

BENVINGUTS AL FUTUR!

 

Resum del “Projecte SPiDeR”

Després d’haver passat uns anys en una universitat americana, Júlia Pagès torna a Barcelona a fer de professora i li assignen el despatx d’una catedràtica, l’Ariadna Mestres, que s’acaba de jubilar. La Júlia s’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba informació i contrasenyes de la professora Mestres. Una icona en forma d’aranya apareix sobtadament a la pantalla en diverses ocasions.

Paral·lelament, Cèlia, una nena de tretze anys a qui criogenitzaren perquè patia una malaltia terminal, és retornada a la vida al segle XXII per ser adoptada. En una societat futura on cadascú té un assistent robòtic, Cèlia xoca amb la manera de pensar, actuar i relacionar-se de la mare adoptiva i el seu entorn, tan diferent de la de la seva família biològica i els seus amics.

La inadaptació de Cèlia atrau Silvana, una massatgista emocional que estudia les
sensacions perdudes pels humans, i Leo, un jove enginyer que està dissenyant una
pròtesi de creativitat a l’empresa de robots personals líder del mercat, CraftER, dirigida
per l’enigmàtic Doctor Craft.

 

Nivells educatius: Ensenyament Secundari Obligatori, 1er i 2n de Batxillerat

Assignatures: Llengua catalana i literatura, Llengua castellana i literatura,
Ciències socials, Religió o Cultura i valors ètics, Tecnologia,
Filosofia, Tutoria, Treball de Síntesi, Projectes

 

Capítol Segon “RELACIONS AFECTIVES”

L’objectiu de SPiDeR és fer casar els desitjos individuals amb l’ambició d’una Civilització++ que entemem com un bé global

PREGUNTES

• Com influeix l’aparença dels robots en la seva acceptació social?
• S’hauria de fomentar la vinculació emocional amb els robots?

• Quan topa la capacitat de decisió dels robots amb la llibertat/dignitat humana?
• És acceptable que els robots actuïn com a substituts emocionals? Si és així, en quins
casos

 

SUGGERIMENTS PER A LA DISCUSSIÓ

L’aparença antropomòrfica i les emocions simulades poden fer que els robots siguin
més convincents en situacions d’emergència, fent que la gent respongui abans i amb
més rapidesa. Tanmateix, una directriu àmpliament acceptada és que el grau
d’antropomorfisme i simulació d’un robot no hauria de ser superior al requerit per a la
tasca concreta que ha de realitzar. Una consideració ètica més genèrica relacionada
amb l’aparença és, per descomptat, la necessitat d’evitar morfologies i expressivitat
sexistes, racistes i, en general, discriminatòries en el disseny i programació de robots.

La Cèlia se sent unida al seu robot ROBbie pel seu comportament fidel, fiable i
previsible, que es veu reforçat per la seva aparença inequívoca de màquina.

Nombrosos estudis han demostrat que, com més antropomòrfic és el robot,
més positiva i empàtica és la resposta humana, fins que s’arriba a un punt en què
l’excessiva semblança del robot amb un humà provoca repulsió; això es coneix com
l’efecte “vall inquietant” (en anglès, uncanny valley effect). A l’estand dels Desastres,
en Leo experimenta aquesta repulsió davant d’un nadó mecànic i s’adona que l’efecte
“vall inquietant” pot fer fracassar un producte robòtic.

El risc principal de la vinculació emocional a un robot és l’anomenat problema
dels lotòfags o menjadors de lotus (en anglès, lotus eater problem) que apareix a
l’Odissea d’Homer. En el nostre context, la facilitat de relacionar-se amb un robot
podria erosionar la motivació per establir vincles amb les persones, que no sempre són
emocionalment agradables, conduint a l’aïllament social. En el cas dels nens, això pot
ser especialment perjudicial, ja que reduir el contacte amb familiars i companys pot
alterar greument el seu desenvolupament, per exemple, impedint-los aprendre a
empatitzar. A la Cèlia li agrada que ROBbie es comporti més “racionalment” que els
seus companys de classe i la seva mare adoptiva, ja que en obeir unes regles no la fa
sentir mai descol·locada ni confosa. A més, se sent protegida pel robot, que veu com
un company fidel en qui pot confiar.

En comptes de posar límits morals al disseny de robots, que és la tendència
dominant avui, alguns filòsofs propugnen centrar la recerca en la interacció persona-robot
i en com aquesta interacció pot enriquir la nostra vida emocional de manera
possiblement diferent i complementària a les relacions humanes, millorant el benestar
i la felicitat de les persones.

De tota manera, hi ha una gran diferència entre simular afecte i mostrar comportaments
emocionalment intel·ligents. Captar l’estat emocional de l’usuari pot ser molt útil, tot i
que una interpretació errònia pot tenir conseqüències nefastes. Alguns psicòlegs fins i
tot suggereixen que la il·lusió de comprensió emocional per part d’un robot que
estableix contacte visual amb l’usuari i respon al tacte pot ser terapèutic en alguns
contextos.

Les virtuts addicionals dels robots com a terapeutes són la seva “paciència”
sense fi, la capacitat d’actuar repetitivament sense “avorrir-se”, i el fet de no mostrar
mai sentiments involuntaris, que alguns els humans no poden reprimir. De fet, han
estat utilitzats amb èxit per ajudar nens autistes a adquirir habilitats socials.

En resum, el repte és com assegurar que els robots millorin la qualitat de la
nostra vida quotidiana, ampliïn les nostres capacitats i augmentin la nostra llibertat,
evitant alhora que ens facin més dependents i emocionalment febles; és a dir, l’etern
dilema de com aprofitar els avantatges sense patir-ne les conseqüències negatives.

 

Si desitges més informació contacta amb nosaltres: