Guia del professor, amb preguntes i suggeriments per propiciar un debat
Resum del “Projecte SPiDeR”
Després d’haver passat uns anys en una universitat americana, Júlia Pagès torna a Barcelona a fer de professora i li assignen el despatx d’una catedràtica, l’Ariadna Mestres, que s’acaba de jubilar. La Júlia s’endú una sorpresa majúscula quan a l’ordinador, que han reformatat, hi troba informació i contrasenyes de la professora Mestres. Una icona en forma d’aranya apareix sobtadament a la pantalla en diverses ocasions.
Paral·lelament, Cèlia, una nena de tretze anys a qui criogenitzaren perquè patia una malaltia terminal, és retornada a la vida al segle XXII per ser adoptada. En una societat futura on cadascú té un assistent robòtic, Cèlia xoca amb la manera de pensar, actuar i relacionar-se de la mare adoptiva i el seu entorn, tan diferent de la de la seva família biològica i els seus amics.
La inadaptació de Cèlia atrau Silvana, una massatgista emocional que estudia les
sensacions perdudes pels humans, i Leo, un jove enginyer que està dissenyant una
pròtesi de creativitat a l’empresa de robots personals líder del mercat, CraftER, dirigida
per l’enigmàtic Doctor Craft.
Nivells educatius: Ensenyament Secundari Obligatori, 1er i 2n de Batxillerat
Assignatures: Llengua catalana i literatura, Llengua castellana i literatura,
Ciències socials, Religió o Cultura i valors ètics, Tecnologia,
Filosofia, Tutoria, Treball de Síntesi, Projectes
Capítol Tercer “INFLUÈNCIES”
«Estem manipulats per tots els inputs que rebem i que ens condicionen. Tenir clar això és important i també pensar fins a quin punt nosaltres podem manipular els altres.»
SALVADOR MACIP, 2012
PREGUNTES
• Hi ha límits al que poden ensenyar les màquines? Si és així, quins són?
• On és la frontera entre ajudar i crear dependència?
• Qui hauria de definir els valors que els mestres robòtics transmetrien i fomentarien?
• Quina relació hi hauria d’haver entre els professors robòtics i els professors humans?
SUGGERIMENTS PER A LA DISCUSSIÓ
Els robots de telepresència per ensenyar llengües estrangeres o música, per exemple,
es consideren útils a l’aula, com també els robots educatius per iniciar els nens petits
en la programació o per encoratjar el treball en equip a fi de consolidar conceptes de
diverses disciplines. La discussió sorgeix quan s’apunta la possibilitat que mestres robòtics autònoms puguin arribar a substituir els professors humans en la transmissió dels valors culturals i el pensament crític. Com podria una màquina motivar els estudiants o proporcionar orientació moral sense l’experiència que proporciona la vida? Com aprendrien els nens a empatitzar i a raonar, no només lògicament sinó també emocionalment? Com desenvoluparien el respecte per les persones grans i l’admiració per les gestes dels herois?
A l’escola de la Cèlia, els alumnes aprenen a buscar solucions a l’EDUsis en
comptes d’intentar raonar per ells mateixos, i estan subjectes a un forma mecànica i
extrema d’entrenament per a la socialització; no és estrany, doncs, que la Xis mostri
símptomes de patir un trastorn reactiu de la vinculació (en anglès, reactive attachment
disorder – RAD). Per descomptat, es poden imaginar millors maneres d’ensenyar un
bon comportament social. Per exemple, un robot pot somriure o fer altres gestos que
afavoreixin l’intercanvi de joguines entre companys de joc i simular decepció quan un
nen es nega a compartir-les. De manera semblant, els robots podrien induir els joves a
interactuar amb altres joves amb qui no s’associen habitualment per tal d’evitar la
formació de camarilles.
En comptes dels professors humans, és l’EDUsis qui programa l’educació que ha
de rebre cada alumne, i té problemes amb programar la de la Celia, ja que reacciona
de manera diferent dels altres nens. La seva creativitat —una característica humana
gairebé extingida en aquella època— és un tema important i recurrent en el projecte,
que alerta del risc que la tecnologia disminueixi la creativitat en el desenvolupament
humà.
Lu dóna per fet que els pares tenen el dret de controlar constantment el que
fan els seus fills, cosa que els pot impedir aprendre a comportar-se d’una manera autònoma i deteriorar la seva capacitat per prendre decisions. A més, també fomenta
la dependència dient a la Silvana que haurà d’ensenyar a la Cèlia i en ROBbie
com un equip, de manera que el robot aprengui a suplir les mancances de la noia.
Això planteja la qüestió de si els mestres robòtics de suport dins l’aula han de
fer equip amb els professors o amb els alumnes.
D’una banda, els robots poden fer un seguiment del progrés i de l’actitud de cada nen amb molta més precisió que els professors humans, així com generar models detallats dels alumnes que són molt útils per proporcionar una assistència personalitzada. Però, d’altra banda, per guanyar-se la confiança dels nens, els assistents robòtics no han de revelar els seus “secrets” al professor. Trobar l’equilibri entre ambdues maneres de comportar-se no és una tasca fàcil.
Si desitges més informació contacta amb nosaltres:
