Potser ha arribat ja el moment de plantejar-nos si, tal vegada, després de tants anys innovant, la pròpia idea d’innovació no s’haurà convertit en una forma més d’immobilisme educatiu com el que tant es critica des d’aquestes mateixes posicions suposadament innovadores.

 

Xavier Massó

Article de Xavier Massó publicat al Diari de Girona

La innovació s’ha convertit, certament, en el «mantra» educatiu per excel·lència. Però una cosa és innovar per millorar, i una altra de molt diferent és innovar per innovar. I amb tants departaments, seccions i personal com tenim avui en dia dedicats exclusivament a la innovació educativa, preguntar-se si potser no estarem innovant per innovar no sembla del tot improcedent. Igualment, tampoc sembla que els resultats de l’aplicació de cadascuna de les nombroses innovacions es contrastin. Hom troba també a faltar una reflexió serena i crítica sobre els resultats de tanta innovació i a on ens ha portat al llarg del camí recorregut. Sembla, per dir-ho així, que ens ha entrat una dèria innovadora que no permet ni tan sols contrastar els resultats de la innovació, perquè tan bon punt s’aplica es converteix al seu torn en el nou objecte sobre el qual cal innovar.

Comentava fa poc un company, professor de filosofia, l’anècdota que li va passar amb un alumne repetidor de 2n de Batxillerat el dia que havia començat a explicar Plató. Al final de la classe, l’alumne li va dir amb un cert to irònic: “Has explicat de Plató exactament el mateix que l’any passat”. “Home!”, li va respondre, “és que, veuràs, resulta que Plató no ha publicat res de nou aquest darrer any”. Una anècdota que s’escau molt al cas, perquè es pot entendre des d’un doble vessant.

D’una banda, des de les posicions innovadores, la crítica incidirà directament en la mala pedagogia d’un professor que cada any repeteix el mateix, i tal vegada fins i tot al·ludirà als (famosos) fulls d’apunts esgrogueïts d’anys que els antics professors feien servir curs rere curs explicant o dictant sempre el mateix. Bé, molt bé, serà tota una ocurrència, però com a crítica no va més enllà que aquell individu a qui li senyalaven la Lluna amb el dit i mirava al dit en comptes de la Lluna.

Perquè resulta que no sembla importar què va explicar el professor, sinó només, segons l’alumne creia recordar, que era el mateix que l’any passat. I, la veritat, d’haver-hi alguna crítica fonamentada, no sembla que sigui que els continguts fossin els mateixos que el curs anterior, sinó si el professor explicava bé o no, si complia el programa o no, si la metodologia didàctica funcionava o no… Però no, l’únic que comptava era que havia explicat el mateix. I això és mirar el dit que t’està senyalant la Lluna.

I és que es dóna a més a més el cas que els alumnes no són els mateixos –amb l’excepció dels escassíssims repetidors, una espècie gairebé desapareguda per llei- i que, com ja li va assenyalar el professor en la seva resposta, ni Plató havia escrit res de nou darrerament, ni tampoc el programa havia canviat. Per tant, si la cosa funcionava, on era el problema?

És veritat que es tracta d’un nivell educatiu concret i d’una matèria concreta, però igualment extrapolable a d’altres, nivells i matèries. Perquè també els mètodes de resolució de les equacions de segon grau segueixen sent els mateixos ara per ara, els alemanys seguiran perdent la I Guerra mundial curs rere curs i, llevat d’alguna sorpresa d’última hora, Ausiàs Marc seguirà sent l’autor del Tirant. I per les cohorts d’alumnes que cada any accedeixen a una nova etapa educativa, tot això seguirà sent nou. No pel professor, certament, però això forma part de la seva feina. Al capdavall, també els alumnes tenen sempre la mateixa edat, mentre que el professor és cada curs un any més vell.

És clar que els mètodes i els recursos canvien amb el temps. Dels dibuixos de l’Acròpolis en blanc i negre dels antics llibres de text hem passat a la projecció amb canó i als ordinadors. Igualment, la didàctica emprada pot adaptar-se progressivament i millorar els resultats. No es tracta, de cap de les maneres, de negar les virtuts de la innovació quan és per millorar, sinó de palesar l’actual fascinació per una innovació convertida en objecte de l’acció educativa; perquè això és papanatisme.

Entre els actors es diu que quan la representació d’una obra funciona, no s’ha de canviar ni la moqueta dels decorats. Qualsevol canvi, qualsevol innovació, ha d’aplicar-se després d’haver estat degudament contrastada i sempre per a millorar. I si la cosa funciona, de canvis els justos.

El problema, tots ho sabem, és que la «cosa» no funciona. I si amb tantes innovacions seguim sense millorar, aleshores és que potser no han estat ben pensades. Però mentre seguim innovant sembla que estiguem fent alguna cosa, malgrat que el problema segueixi allí.  I llavors és que estem fugint cap endavant i incorrent en una rutina innovadora sobre la qual caldria començar a innovar d’una vegada.