“Tothom podrà comprar un Ford T del color que triï, tota vegada que sigui el negre”. La frase s’atribueix a Henry Ford, el famós magnat de la indústria de l’automòbil de començaments del segle XX. 

 

Xavier Massó

El Ford T va ser el primer model de la història concebut com a utilitari per a consum popular. Es fabricava en sèrie per desenes de milers, i l’organització de la seva cadena de muntatge va donar lloc al model empresarial conegut com «fordisme». Era un cotxe barat, pels referents de l’època, i va ser tan exitós que la resta de marques es van llançar ràpidament a produir cotxes més o menys igualment utilitaris i populars. Amb aquesta enginyosa frase, Henry Ford deixava molt clar quina mena de cotxe era el Ford T, a qui anava dirigit i què se’n podia esperar. No enganyava.

Isabel Celaá / Wikimedia – Autor: Eusko Jaurlaritza

No és casualitat que la senyora ministra d’Educació, Isabel Celaá, manifesti certes vel·leïtats d’inspiració fordista. Un dels seus pedagogs de capçalera, John Dewey, contemporani de Henry Ford, sentia també per aquest model una autèntica i quasi malaltissa fascinació. El que ja no està tan clar és que sigui igualment sincera quan aplica aquest model a la nova llei educativa que està impulsant. Si més no perquè sembla que se n’amagui. En tots dos casos es proclama una opcionalitat que tot seguit es nega: en el cas de Ford, proclamant-ho obertament; la ministra, en canvi, ho fa per la via dels fets que se’n desprenen, i presentant-nos-los com el contrari del que són.

Ens diu, per exemple, que amb la seva nova llei tothom trobarà el seu lloc educatiu, però no ens diu que aquest lloc ja està previst d’antuvi. En aquest sentit, doncs, Henry Ford amb la seva sornegueria era molt més sincer que la Sra. Celaá amb la seva cerimoniosa formalitat igualitarista.

La nova llei educativa, de presumpte nom «LOMLOE» amaga més del que diu, sobretot pel que no diu

I és que la nova llei educativa, de presumpte nom «LOMLOE» -en portem tantes en tants pocs anys que se’ns està acabant el repertori d’acrònims-, amaga més del que diu, sobretot pel que no diu. Molt especialment tan bon punt sapiguem prescindir dels temes paraeducatius posats intencionadament per atiar la polèmica mediàtica i política: la religió o religions, la llengua, la pública o la privada, la separació o no de nens i nenes, o si els instituts han de ser primordialment un servei de restaurant o d’autobús… Temes tots ells que, sense un previ debat educatiu de debò, freturen de sentit i funcionen només com a cortines de fum destinades a la controvèrsia demagògica per a consum de masses. Com el color del Ford T. Perquè qui es podia pagar un cotxe de gamma alta per lluir-lo a Beverly Hills, li preocupava ben poc que els usuaris del Ford T poguessin o no estriar-ne el color. I és que el problema de fons és un altre.

Totes les lleis educatives espanyoles –centrals i autonòmiques- d’ençà la LOGSE (1990), s’han caracteritzat per una tendència consistent en la progressiva i metòdica banalització del dret a l’educació, per la via d’identificar-lo amb la mera escolarització; com si fossin una mateixa cosa, quan en realitat no ho són, sinó que una és el mitjà de què l’altra es val. Una confusió, tal vegada no gens innocent, que vindria a ser com pensar que estar hospitalitzat és raó suficient per a curar-se. I la cosa no funciona així. La gent no es cura a un hospital pel mer fet de ser-hi –igual que tampoc s’aprèn res a l’escola per estar allí simplement escalfant la cadira-, sinó perquè allí li apliquen un tractament clínic l’objectiu del qual és la seva curació.

La gent no es cura a un hospital pel mer fet de ser-hi igual que tampoc s’aprèn res a l’escola per estar allí simplement escalfant la cadira

El mateix passa amb l’escola. Estar escolaritzat no significa necessàriament estar rebent una educació, tot i ser-ne sense cap mena de dubte una condició prèvia i necessària, sine qua non. No s’aprenen física o matemàtiques al carrer o al cinema, veient la tele a casa amb la família o socialitzant-se sortint de festa amb els amics-. L’escola és el continent, preparat i concebut per a la impartició d’uns continguts. I si no hi ha continguts, o si són uns altres, aleshores no és escola, encara que en conservi el nom.

Hi ha coses, a més a més, que si no s’aprenen a l’escola no s’aprenen enlloc; molt especialment en el cas dels més desafavorits, tant socioeconòmicament como culturalment. I si ens dediquem només a dir-los que tenen dret a decidir de quin color volen el seu cotxe, sense explicar-los què és un motor d’explosió o un d’elèctric, sense fornir-los amb els coneixements necessaris per a una formació integral, aleshores… aleshores potser sabran de quin color voldrien el cotxe que mai no tindran, perquè no estaran en disposició d’aconseguir-lo. Si seguim buidant l’escola de continguts, o l’ocupem en d’altres que no li són propis, estarem potser complint amb l’escolarització obligatòria, però no estarem educant degudament. Oblidar això tan elemental ha estat d’efectes educatius devastadors. I llavors passa el que passa…

I passa que les estadístiques educatives que els organismes internacionals publiquen periòdicament ens estan deixant força malparats. Segons demostra un recent informe del Consejo Escolar del Estado, basat en dades extretes d’estudis de l’OCDE i de l’UE –PISA, PIAAC, Eurostat, Eurydice…- Espanya és, en conjunt i de bon tros, el país amb els índex més alts en fracàs escolar, en abandonament escolar prematur, en repetició de curs i en NINI’s… També som pràcticament l’únic país de l’OCDE sense itineraris acadèmics diferenciats a l’educació obligatòria, sense una oferta educativa postobligatòria diversificada, i dels pocs amb cap mena de control d’avaluació, ni proves internes ni externes, ni informes prescriptius, ni res de res.

Espanya és, en conjunt i de bon tros, el país amb els índex més alts en fracàs escolar, en abandonament escolar prematur, en repetició de curs i en NINI’s..

Trobem que hi ha països amb proves externes de graduació, d’altres on no hi ha ni títol, sinó un certificat d’escolarització; en alguns la promoció de curs és automàtica, però amb examen extern de graduació, d’altres incorporen a l’expedient acadèmic un informe preceptiu sobre quins estudis prosseguir; la immensa majoria incorpora algun tipus d’itineraris acadèmics segons el rendiment… Sempre, es repeteixi curs o no, hi hagi examen de graduació o no,  a tot arreu trobem algun mecanisme de control que acredita que aquell alumne està en disposició de cursar allò que està estudiant. Diferents models, sí, però contrastats i amb mecanismes compensatoris, amb l’excepció d’Espanya. I què proposa la nova llei de la ministra Celaá?

Més aviat poca cosa. Si el que molesta són les estadístiques de repetidors, de fracàs escolar i d’abandonament escolar o de NINI’s, doncs arreglem-ho, però no pas afrontant els problema per a corregir-ne la seva incidència, sinó fent-los desaparèixer tot canviant-los de categoria. I com es fa això?

Tot indica que la senyora Celaá ho té molt clar. Que hi ha massa repetidors? Doncs prohibim la repetició de curs o la restringim al màxim i s’ha acabat el problema

Tot indica que la senyora Celaá ho té molt clar. Que hi ha massa repetidors? Doncs prohibim la repetició de curs o la restringim al màxim i s’ha acabat el problema, perquè ja no comptaran com a repetidors. Que hi ha massa alumnes que no obtenen el títol d’ESO? Doncs s’habilitarà que es pugui obtenir amb un cabàs de matèries suspeses… i el Batxillerat també.  Que encara no surten les estadístiques com volem que ens surtin? Que ningú es preocupi, tot està previst. En comptes de per matèries, a partir d’ara s’estudiarà per àmbits. Així, ningú podrà suspendre Matemàtiques o Història, conjuntament, perquè tot serà «interdisciplinari», i com això no s’avalua quantitativament, s’han acabat definitivament els suspesos…

Amb mesures tan dràstiques com aquestes, ben segur que en els propers informes PISA la nostra posició començarà a evolucionar espectacularment a l’alça en el rànquing educatiu internacional. Potser a les proves PISA seguirem punxant, però ha es buscarà una explicació quan toqui. De moment, ningú repetirà curs, s’haurà acabat amb l’estigma dels suspesos i la pràctica totalitat de l’alumnat obtindrà un títol d’ESO que el facultarà per prosseguir estudis de Batxillerat o d’FP, que es podrà obtenir amb unes quantes matèries suspeses. Seguiran sense saber fer la «O» amb un «canut», entre d’altres raons perquè no se’ls haurà ensenyat a fer-la. Però les estadístiques seran meravelloses.

Algú es podria preguntar si la ministra Celaá es deixaria operar per un metge que s’hagi tret la carrera amb la meitat d’assignatures suspeses

Algú es podria preguntar si la ministra Celaá es deixaria operar per un metge que s’hagi tret la carrera amb la meitat d’assignatures suspeses, o que tot i sent molt competent amb el bisturí, no sàpiga res de ronyons. Però a la senyora Celaá això ni se li passa pel cap, perquè aquesta llei no fa per ella ni per als seus; està pensada només per als del Ford T.

I és que s’ha avançat molt des dels temps d’en Henry Ford fins als de la Sra. Celaá. Als usuaris del Ford T de començaments del segle XX els hauria agradat poder triar el color, però sabien que s’havien d’aguantar. La ministra, en canvi, alhora que proclama la llibertat d’elecció del color, s’ha proposat aconseguir que tothom es decideixi «lliurement» pel negre. Igual se’n surt.