Diumenge 29 de novembre, vaig ser convidat al programa El Objetivo, conduït per la periodista Ana Pastor i emès per LA SEXTA. El tema era l’enèsima llei educativa espanyola, la coneguda com a LOMLOE. Hi intervenia la ministra d’educació, la Sra. Isabel Celaá, que havia de respondre a una sèrie de preguntes formulades per representants dels diversos sectors de la comunitat educativa. Jo hi era com a membre d’ANCABA, l’associació de catedràtics de tota Espanya.
Josep Oton, vicepresident d’ANCABA i Membre del Patronat de la Fundació Episteme
Normalment en els debats sobre temes educatius s’addueixen arguments que no sempre estan centrats en com aconseguir el millor rendiment escolar amb els recursos disponibles. Altres aspectes de caràcter més ideològic arrabassen el protagonisme a les qüestions més de fons.
Segurament, en un debat tècnic i seriós arribaríem a consensos més amplis i ens estalviaríem molta crispació així com dilapidar diners públics en provatures emparades en una pretesa millora del sistema educatiu. Tal vegada, si no existís la controvèrsia més polititzada, a moltes opcions els mancaria un argumentari que els distingís dels seus adversaris.
Un estudi clarificador
Per aquest motiu, vaig orientar la meva pregunta cap a un àmbit essencialment tècnic, tot i que no exempt de polèmica. Vaig agafar com a punt de partida un document publicat fa unes setmanes pel Consejo Escolar del Estado. Es titula: El éxito en educación primaria y secundaria. Un estudio comparado. Es tracta d’una anàlisi dels sistemes educatius de 10 països del nostre entorn geogràfic i socioeconòmic. La Fundació Episteme va organitzar un webinar sobre aquest document el proppassat 29 d’octubre.
Fracàs escolar
La diagnosi és clara. A Espanya l’educació suspèn. Repeteixen un 28,7% dels estudiants de les etapes obligatòries front un 11% de mitjana dels països de l’OCDE. El percentatge d’estudiants que no aconsegueixen els títols de l’ESO és del 22,2%. El 17,9% dels alumnes espanyols abandonen els estudis abans d’acabar-los. En canvi, a la UE aquesta xifra baixa fins al 10,2%.
L’exemple d’altres països
Per veure com superar aquest problema de fracàs escolar, l’estudi del CEE repassa les característiques dels sistemes educatius dels països del nostre entorn que, en general, obtenen millors resultats. Tres característiques els defineixen.
1. En la majoria de països existeix una oferta diversificada de vies per estudiar la secundària baixa (l’ESO a Espanya).
2. En acabar l’etapa, l’alumnat no rep cap títol, sinó un certificat que reflecteix les qualificacions obtingudes en les matèries cursades o bé el resultat d’una prova final. En la majoria de països aquest certificat conclou amb una orientació prescriptiva.
3. Amb aquest certificat es pot estudiar alguna de les tres o més vies formatives de l’etapa postobligatòria, mentre que a Espanya només són dues (Batxillerat i FP).
Sembla lògic que si un alumne estudia una via que concordi amb les seves necessitats, disminuirà el grau de repetició, d’abandonament i de fracàs escolar.
La LOMLOE
Tot i aquest estudi, la nova llei manté el títol de l’educació secundària obligatòria. Fins i tot, indica mesures i mecanismes per facilitar-ne l’assoliment. Ara bé, la novetat és que s’inclou una certificació oficial “que s’haurà de tenir en compte” per a la continuació de l’aprenentatge. Una expressió prou ambigua que pot deixar sense efecte la voluntat orientadora d’aquest certificat.
D’altra banda, es manté la via única de l’ESO i les dues vies de la postobligatòria, és a dir, el Batxillerat i els Cicles Formatius de Grau Mig.
Però la mateixa llei proposa dues alternatives de caràcter excepcional respecte a l’educació secundària.
a) Els programes de diversificació curricular (Art. 27) per a aquells alumnes que presenten dificultats rellevants d’aprenentatge.
b) Cicle Formatiu de Grau Bàsic (Art. 30), per a aquells alumnes que presenten majors possibilitats d’aprenentatge i d’assolir les competències de l’educació secundària obligatòria en un entorn vinculat al món laboral.
Per tant, semblen sortides adreçades a casos molt particulars i minoritaris.
La pregunta
Vist això, li vaig preguntar a la Sra.Ministra si amb aquestes dues excepcionalitats es tendeix a flexibilitzar l’oferta de la secundària obligatòria obrint diverses vies que donin resposta a la diversitat de les necessitats de l’alumnat. O bé, si el sistema educatiu espanyol encara es resisteix a seguir l’exemple d’altres països del nostre entorn que obtenen millors resultats.
Potser en els debats educatius hauríem de deixar de mirar de reüll el nostre passat, de fer lleis en contra de l’anterior marc legal, i assumir d’una vegada per totes que cal agafar com a referent vàlid l’experiència d’altres països, com ara Portugal, que han fet de l’educació una qüestió d’Estat i no pas de govern, i menys encara, de partit.
