Quan estudiar matemàtiques s’associava amb la docència, era un títol dominat per les dones. La situació va donar un tomb el 2012, coincidint amb una major demanda per a llocs tecnològics i empresarials. Les expertes atribueixen l’augment del prestigi de la professió a aquesta caiguda entre les joves, un tema preocupant ja que reforça els estereotips de gènere.

 

Si donem un cop d’ull a les estadístiques universitàries a Espanya des del curs 1985-1986, el pic de llicenciats en Matemàtiques —sense comptar els dobles graus— es va aconseguir en el 1999-2000. Van ser un total de 1.649 persones, de les quals gairebé el 60% eren dones.

Elles han cursat aquests estudis en major proporció que els nois durant gairebé dues dècades, des de 1994-1995 fins a 2011-2012. Des de llavors, la presència de llicenciades o graduades —amb el pla Bolonya— ha anat sempre per sota de les xifres masculines. Mentre que els matemàtics no han parat d’augmentar en l’últim decenni, les vocacions femenines pels ‘números’ porten anys estancades.

Mentre que el nombre de matemàtics no ha parat d’augmentar en l’últim decenni, les vocacions femenines porten anys estancades

Què ha passat per a aquest canvi de tendència? Des de SINC han analitzat els motius de les causes d’aquesta frenada en les graduades amb l’ajuda de docents, investigadores i altres expertes de diferents generacions, que han viscut aquest fenomen com a professores o com a estudiants.

Així, han seleccionat les quatre principals fites que mostren les dades en els últims vint anys: el pic de vocacions l’any 2000, la caiguda de llicenciades fins al 2006, l’estancament fins a 2011 en tots dos sexes i la reculada de graduades per sota de les xifres masculines des del 2012, amb una frenada de les vocacions en el cas femení i un augment dels nois graduats.

Egressats en la titulació de Matemàtiques en universitats públiques i privades espanyoles. El color taronja correspon a les dones i el blau, als homes. Font: MEFP-Ministerio de Universidades.

 

Fins a l’any 2000: l’embranzida de la docència i el ‘efecte 2000’

Al final de la dècada dels 90, qui es matriculava en Matemàtiques solia fer-ho pensant en l’ensenyament com la principal sortida professional. “Potser les empreses començaven ja a demandar, de manera tímida, personal amb formació matemàtica, però el gruix de les sortides es concentrava en la docència”, manté Marta Macho-Stadler, professora del departament de Matemàtiques de la Universitat del País Basc (UPV/EHU) i autora del llibre  Mujeres matemáticas. Trece matemáticas, trece espejos (2019).

En aquell moment, les expertes consultades coincideixen que aquesta disciplina científica no estava tan valorada com avui dia i això podia influir en què les noies s’animessin més a cursar aquests estudis que els nois.

“Amb l’augment de prestigi de la carrera de Matemàtiques observem, al mateix temps, que el nombre de dones descendeix”, al·lega Elisa Lorenzo, Unión Matemática Internacional

“Amb l’augment de prestigi de la carrera de Matemàtiques observem, al mateix temps, que el nombre de dones descendeix”, al·lega Elisa Lorenzo García, ambaixadora per Espanya del Comité de Mujeres en Matemáticas de la Unió Matemàtica Internacional (CWM per les seves sigles en anglès).

No obstant això, i sense oblidar l’embranzida de la docència, una altra circumstància també podria explicar que just fins a aquest any el nombre de llicenciats en tots dos sexes augmentés: el temut ‘efecte 2000’.

“Va incrementar moltíssim la demanda de matemàtics i matemàtiques per a preparar els sistemes informàtics de les empreses. Després d’això, una part important de les sortides per als matemàtics o, més aviat, la percepció de l’existència d’aquestes sortides professionals, va desaparèixer”, puntualitza Javier Aramayona, investigador del CSIC en el Instituto de Ciencias Matemáticas (ICMAT).

 

De 2000 a 2006: nous títols i enfonsament de matrícules

Passat el ‘efecte 2000’, van confluir més factors perquè el nombre de llicenciats en Matemàtiques, tant d’homes com de dones, caigués en picat fins a 2006. Ángeles Prieto, professora en la facultat de Ciències Matemàtiques de la Universidad Complutense de Madrid (UCM), recorda que, per aquells anys, sempre quedaven places per cobrir en la primera ronda de matriculació del primer curs i que predominaven les noies.

“També podia haver influït la creació de moltes escoles d’Informàtica en universitats i l’aparició d’universitats noves, tant públiques com privades, on no s’oferien estudis de Matemàtiques però sí d’Enginyeria Informàtica”, argumenta. Això explicaria que els estudiants triessin aquests nous estudis en lloc dels més tradicionals.

“Hi havia una concepció social que les Matemàtiques només servien per a fer classes en institut i que la carrera universitària era llarga i penosa” destaca Carolina Vallejo, UC3M

Una altra possible explicació podria estar en el fet que la docència en secundària en aquesta època no tenia moltes ofertes de treball ja que, com comenta Macho-Stadler, fa dues dècades el professorat era jove i la plantilla estava completa.

A més, la científica ressalta que en el període de 1980 a 1985 va haver-hi una baixada molt brusca de la natalitat al nostre país, la qual cosa va poder tenir les seves conseqüències en què, entorn de l’any 2000, a l’haver menys joves en la franja d’edat dels 18 anys, es produís una disminució generalitzada del nombre de matrícules en la universitat, no sols en Matemàtiques.

Per part seva, Carolina Vallejo, professora en el departament de Matemàtiques de la Universidad Carlos III de Madrid i membre de l’ICMAT, incideix en la falta de prestigi que tenien aquests estudis en comparació amb uns altres més tècnics o relacionats amb la computació. “Hi havia una concepció social que les Matemàtiques només servien per a fer classes en institut i que la carrera universitària era llarga i penosa”, destaca.

 

De 2006 a 2011: les vocacions s’estaquen

En el curs 2006-2007 aquesta caiguda en picat de les matriculacions es frena en tots dos sexes. Una de les causes va poder ser que l’Any Mundial de les Matemàtiques celebrat en el 2000 calés en estudiants que anaven a triar els seus estudis universitaris en aquesta època i que van acabar anys després.

“Es va fer un esforç gran per part de la comunitat matemàtica espanyola per acostar les matemàtiques a la societat a través de nombroses activitats divulgatives i, probablement, això va animar a algunes persones a matricular-se en la carrera de Matemàtiques”, sosté Macho-Stadler.

“Un economista diria que en època de riquesa la gent prova i cerca noves inversions, i en època d’inseguretat i crisi, inverteix en matèries primeres. I les millors matèries primeres han estat els graus de Matemàtiques i Físiques”, diu María Emilia Alonso, UCM

Just en aquella època va començar els seus estudis universitaris Carolina Vallejo. La nota de tall per a accedir a la carrera era d’un 5. “Es veien les Matemàtiques com una carrera amb un futur abocat, en el millor dels casos, a fer classes en l’institut”, afirma.

El mateix li va ocórrer a la seva col·lega Elisa Lorenzo. “Érem més o menys un 50% de dones i s’entrava amb un 5 sobre 10. No hi havia nota de tall, bàsicament perquè hi havia més places que gent interessada a estudiar matemàtiques”, comenta.

Si mirem el context nacional i internacional, en 2007 va tenir lloc una de les crisis econòmiques més fortes de les últimes dècades el que, davant la caiguda de l’ocupació, va augmentar la formació acadèmica dels ciutadans.

“Un economista diria que en època de riquesa la gent prova i cerca noves inversions, i en època d’inseguretat i crisi, inverteix en matèries primeres. I les millors matèries primeres han estat els graus de Matemàtiques i Físiques”, apunta María Emilia Alonso, professora en la facultat de Ciències Matemàtiques de la UCM.

 

De 2012 a 2019: els nois superen a les noies

Superats els anys més durs de la crisi i per primera vegada des del curs 1993-1994, en el 2012-2013 el número de graduats homes en Matemàtiques supera al de graduades, una tendència que continua a l’actualitat, segons reflecteixen les últimes dades dels ministeris d’Educació i FP i d’Universitats.

La demanda d’estudis en Matemàtiques ha augmentat ja que la nota de tall s’ha disparat sense que hi hagi hagut un descens en les places ofertes, comenta María Pe Pereira, primera dona en rebre el Premi José Luis Rubio de França

De fet, mentre que en les dones pràcticament s’ha estancat el nombre de graduades des del 2012, en el cas dels homes la xifra no ha deixat d’augmentar curs rere curs.

Precisament entorn d’aquests anys, Lucía Martín Merchán i Patricia Contreras Tejada van començar els seus estudis de Matemàtiques. Encara que en acabar el batxillerat les dues van tenir encara la sensació que l’única sortida professional que hi havia era la docència a Secundària, alguna cosa va canviar en els següents cursos.

“Va ser durant els nostres estudis de grau, a Espanya i Anglaterra, quan percebem una explosió de la demanda de perfils matemàtics en les empreses”, relaten. En aquests moments ambdues estan acabant els seus doctorats: Martín Merchán és investigadora predoctoral en la Universidad de Málaga i Contreras Tejada, en l’ICMAT, i també coordinen l’associació de dones matemàtiques WOMAT.

Aquest ressorgir ‘dels números’ té el seu clar reflex en la nota de tall per a accedir a aquests estudis. “La demanda d’estudis en Matemàtiques ha augmentat ja que la nota de tall s’ha disparat sense que hi hagi hagut un descens en les places ofertes”, confirma María Pe Pereira, professora en la facultat de Ciències Matemàtiques de la UCM i primera dona a rebre el Premio José Luis Rubio de Francia per la seva carrera investigadora.

Deixant de banda els dobles graus, en els quals els paquets amb Matemàtiques presenten les notes més altes, en aquest curs 2020-2021 per a accedir a grau de Matemàtiques a la Universitat Politècnica de Catalunya, per exemple, demanaven un 13,202 sobre 14.

“La major associació de la carrera de Matemàtiques amb la digitalització, els algorismes i el big data ha provocat que les dones comencin a deslligar el seu interès d’aquest àmbit”, subratlla Milagros Sáinz

“La major associació de la carrera de Matemàtiques amb la digitalització, els algorismes i el big data ha provocat que les dones comencin a deslligar el seu interès d’aquest àmbit”, subratlla Milagros Sáinz, investigadora principal del grup Gènere i TIC (GenTIC) de la Universitat Oberta de Catalunya.

Com reflecteixen les dades, just el contrari sembla que ha ocorregut amb els homes: a un major prestigi, competitivitat i més sortides professionals d’aquests estudis relacionades amb la tecnologia i el món empresarial, més nois es matriculen en aquests graus.

 

Menys secundades a casa i en classe

Les ofertes laborals relacionades amb aquests estudis no paren de créixer. Segons el Libro Blanco de las Matemáticas (2020) –coordinat per la Real Sociedad Matemática Española–, el nombre de graduats en Matemàtiques no és suficient per a cobrir en aquests moments la creixent demanda laboral d’aquesta titulació. “Actualment, tenim una pèrdua de talent matemàtic femení que hem d’esmenar amb caràcter urgent”, adverteixen els autors.

A l’hora de triar el seu futur acadèmic i laboral, els adolescents tenen en compte les valoracions de les seves famílies i dels seus professors, i aquí també es presenta un desequilibri per sexes.

“Els nois es decanten per carreres amb bones perspectives d’ocupació, aconsellats per les famílies i, el nucli familiar, en aquest moment, valora les matemàtiques, que ja no són només “estudis vocacionals” dirigits a la docència”, matisa Macho-Stadler.

En aquest sentit, la física i pedagoga Marta Bueno Saz  es referia al paper dels docents i familiars en l’apoderament de les nenes en la web Mujeres con Ciencia:

«En matemàtiques i ciències, els mestres que amb encert dediquen temps a encoratjar als estudiants, a reforçar-los i a detallar conceptes científics, sembla que arrosseguen estereotips i valoren més als nens que a les nenes en les seves explicacions. Això és important perquè les percepcions dels mestres sobre l’habilitat matemàtica dels nens anticipen puntuacions altes de rendiment matemàtic en el seu futur. També les expectatives dels pares sobre l’èxit dels seus fills es correlacionen amb l’autopercepció de les seves habilitats i el seu acompliment en les tasques matemàtiques, per la qual cosa és necessari motivar a les nenes des de la família si aquestes mostren interès per aquesta disciplina i confiar en elles plenament ja que no existeix cap motiu biològic per a descartar la seva vàlua».

“A elles no les hi incentiva de la mateixa manera. Dubten sobre les seves capacitats i per això potser pensen que les matemàtiques tan valorades i demandes no són per a elles”, es lamenta Macho-Stadler

De fet, segons el Libro blanco, elles opinen que no són bones en matemàtiques i que han de dedicar-li molt esforç a aquesta assignatura per a superar-la satisfactòriament, un nivell d’autoexigència que no s’aprecia d’igual manera en els nois.

“A elles no les hi incentiva de la mateixa manera. Dubten sobre les seves capacitats i per això potser pensen que les matemàtiques tan valorades i demandes no són per a elles”, es lamenta Macho-Stadler.

 

La paradoxa de la igualtat de gènere

En aquest entorn d’alta competitivitat entra en joc un concepte conegut com la paradoxa de la igualtat de gènere (gender equality paradox, en anglès), que es produeix quan hi ha pocs desequilibris entre tots dos sexes. Com explica la matemàtica Elisa Lorenzo García, com més igualitari en qüestions de gènere sigui un país, menys dones es dedicaran a la ciència. Aquí està la paradoxa.

A la dreta, els països amb major igualtat de gènere registren menys presència de dones graduades en disciplines TIC, entre ells Espanya, França o Islàndia. Font: World Economic Forum-UNESCO

“A menys igualtat, menys desenvolupament, menys valor se li dóna a la ciència, pitjor es paguen aquests treballs i menys homes volen fer-los, per la qual cosa ens trobem més dones”, descriu la científica.

Precisament aquesta era la situació que es vivia a Espanya amb les matemàtiques fins que aquestes van adquirir més prestigi. Com revela una recerca publicada a PNAS, amb aquesta paradoxa de la igualtat, tornen a guanyar pes els estereotips de gènere del tipus “les matemàtiques no són per a les noies”.

“Cal portar a les nostres joves la idea que estudiar ciències pures és conèixer millor el món, ser més lliure, és molt apassionant i et dóna una formació per a dissenyar la teva professió”, encoratge la matemàtica Alonso

Per a evitar que tornin aquests rols, les expertes recomanen, tant a casa com en classe, motivar i fer costat a les noies quan cursen aquestes assignatures, fomentar la cooperació en lloc de la competitivitat, recordar-los que tots i totes són igual de capaços i mostrar-los referents femenins que els serveixin com a model, entre altres mesures.

A més, la matemàtica Alonso planteja que també es promoguin les cures i els estudis d’aquest tipus entre els nois, perquè no hi hagi distincions entre carreres més femenines que masculines. “Cal portar a les nostres joves la idea que estudiar ciències pures és conèixer millor el món, ser més lliure, és molt apassionant i et dóna una formació per a dissenyar la teva professió”, encoratja.

Font: SINC

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.