Miquel Casas: «Tenim més de 120.000 alumnes que en aquests moments tenen problemes»

 

Un de cada cinc alumnes en edats compreses entre el sis i els 16 anys pateix un trastorn del neurodesenvolupament. Un dels més coneguts és el Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH), però també existeixen altres que s’engloben dins del grup de trastorns de l’aprenentatge (com la dislèxia, la discalcúlia, la disgrafia o els trastorns de la comunicació). El seu diagnòstic i tractament continua com una assignatura pendent al nostre país.

 

Eva Serra

El doctor Miquel Casas, catedràtic emèrit de la UAB i director del programa “SJD MIND Escoles”

L’extens currículum i trajectòria del doctor Miquel Casas està, en aquests moments i des de l’any 2011, centrat en el projecte de Recerca “Trastorns del Neurodesenvolupament, Fracàs Escolar i Alteracions de Conducta en Alumnes d’Educació Primària, ESO, Batxillerat i Cicles Formatius”, dut a terme durant els deu primers anys pel Servei de Psquiatría de l’Hospital de Vall d’Hebron i que ara gestiona l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona.

El seu objectiu principal és delimitar la rellevància dels Trastorns del Neurodesenvolupament en el baix rendiment, el fracàs escolar i les alteracions de conducta en una població d’alumnes d’entre sis a 18 anys que no assoleixen les competències específiques. El doctor Miquel Casas, lidera aquest projecte com a director del programa “SJD MIND Escoles” sobre Rendiment Escolar i Acadèmic. Institut MIND, Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona i Catedràtic de Psiquiatria Emèrit de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Ha estat Catedràtic de Psiquiatria de la UAB (1996-2020), Cap del Servei de Psiquiatria de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron de Barcelona (2000-2016) i director de la Unitat de Conductes Addictives de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau de Barcelona (1985- 2000). Director del Programa Corporatiu “Trastorns del Neuropsicodesenvolupament i de l’Aprenentatge al llarg del Cicle Vital” del Institut Català de la Salut (ICS) (2016-2020), és també president de la Societat Espanyola de Patologia Dual, des de 2016 fins l’actualitat i Acadèmic Honorífic de la “Reial Acadèmia de Medicina” de la Comunitat Valenciana en 2016. Director Científic del Programa PAIMM-PAIME, per a Metges Malalts, de la Clínica Galatea. Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, des de 1998 fins l’actualitat.

 

Com es detecta un trastorn de l’aprenentatge?

Normalment els nens presenten dificultats relacionals, primer amb els pares quan són molt petits i després quan van a l’escola, els professors són els que detecten unes pautes de conducta que s’aparten de la norma. Clar que “la norma” d’avui no és la mateixa que la que era en altres èpoques, però per a guiar-nos utilitzem aquest concepte. Després d’això estarien el baix rendiment i el fracàs escolar. Es tracta d’un conjunt d’indicadors.

Quants tipus de trastorns existeixen?

S’han agrupat entorn dels anomenats trastorns del neurodesenvolupament, que és una mena de calaix de sastre que comprèn des de l’autisme fins als trastorns de la comunicació passant per la discapacitat intel·lectual. Tot això en diferents graus de levitat o severitat amb una escala de grisos que passa pel TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat) i tot el conjunt de trastorns de l’aprenentatge: dislèxia, discalcúlia, disgrafia, etc., acabant en els trastorns de la comunicació. Fora dels trastorns del neurodesenvolupament estan els trastorns de conducta i els del llenguatge.

Sobre el TDAH existeixen moltes opinions, algunes neguen que es tracti d’una veritable patologia 

El TDAH és un diagnòstic mèdic psicològic-psiquiàtric que existeix. La realitat és que afecta entre un 5% i 7% de la població infantojuvenil, independentment del nivell sociocultural, soci-religiós o socioeconòmic

El TDAH és un diagnòstic mèdic psicològic-psiquiàtric que existeix. És cert que hi ha grups de professionals o orientacions religioses que neguen la seva existència. Però la realitat és que afecta entre un 5% i 7% de la població infantojuvenil, independentment del nivell sociocultural, soci-religiós o socioeconòmic. Aquest trastorn s’ha mesurat en tots els països desenvolupats, encara que en el nostre està infra diagnosticat. Som un dels països d’Europa que menys diagnostiquem i que menys tractem el TDAH, molt per sota dels països nòrdics. Però és molt difícil convèncer als qui no volen veure-ho.

Dins dels trastorns del neurodesenvolupament quines causes pesen més, les genètiques o les ambientals?

Majoritàriament aquests trastorns tenen una base genètica, però avui la genètica s’entén com a epigenètica, que la relaciona amb el factor ambiental. El que podem assegurar és que si no hi ha una predisposició genètica aquest tipus de trastorns no es donen. No ens equivoquem: l’entorn per si mateix no genera aquests trastorns. Què el factor ambiental juga un paper, per exemple, en el TDAH? Doncs sí, les dones que en els seus tres primers mesos de gestació fumen o consumeixen massa alcohol poden tenir major prevalença a l’hora de tenir un fill amb TDAH, també si presenten un dèficit de vitamina D, etc., però és només en el moment de la gestació, no pas per tenir uns pares nerviosos. El que més determina és la càrrega genètica.

En termes educatius, com influeixen aquests trastorns en el rendiment acadèmic?

La majoria de nens i nenes que tenen trastorns del neurodesenvolupament presenten un baix rendiment acadèmic. Tenen problemes a l’hora de captar la informació que es dóna a les classes o bé tenen dificultat per a integrar o expressar aquests coneixements. Per això, pateixen força en la seva escolarització; moltes vegades també són objecte de bullying per part dels seus companys i a casa seva després han de suportar que contínuament se’ls pregunti per què no tenen bon rendiment escolar, considerant-los “mandrosos” o “poc motivats”. Això els produeix una espècie de maltractament que van assumint. L’individu es va sentint aïllat, marginat, la seva autoestima disminueix, comença amb quadres ansiosos i depressius quan ha d’anar a escola… i al final acaba ajuntant-se amb aquells que són com ell o ella. Com que hi ha molts, perquè afecta un 20% de la població escolar, al final comencen junts processos de marginació. En arribar als 14 -15 anys se li suma habitualment el consum de cànnabis i alcohol, embarassos indesitjats, accidents de trànsit, maltractament i/o dificultats laborals quan són més grans.

Com han d’actuar els docents davant sospites d’un alumne amb aquests dèficits?

Els mestres i professors han de ser receptius, conèixer que aquests problemes existeixen i sol·licitar que siguin atesos en els centres infantojuvenils corresponents per al seu posterior cribratge i diagnòstic

Els mestres i professors han de ser receptius, conèixer que aquests problemes existeixen i sol·licitar que siguin atesos en els centres infantojuvenils corresponents per al seu posterior cribratge i diagnòstic. El que no es pot demanar al professorat és que actuï fora de les seves competències, però tampoc negar o ignorar que aquests problemes es donen a les aules. A les facultats de Magisteri no es dedica massa temps a aquesta detecció i reben molt poca informació, a més que poden trobar-se amb professors que ho neguen.

Quin paper juga l’escola inclusiva amb aquest col·lectiu?

L’escola inclusiva dels països nòrdics (Finlàndia, Suècia) funciona relativament bé. Es pot fer millor o pitjor. No es tracta de col·locar a tots els alumnes junts i que el mestre hagi de bregar amb nens o joves que presenten problemes. Si l’escola inclusiva detecta aquests problemes i té la capacitat de comptar amb els professionals adequats: psicòlegs, psiquiatres, logopedes, foniatres, podran comptar amb una cobertura diagnòstica i un tractament mentre estiguin escolaritzats. L’important és actuar, com més aviat millor i que no es negui el diagnòstic ni el tractament.

Un cop detectats, cobreix la Seguretat Social aquests diagnòstics i tractaments?

Pel que fa al TDAH, sí. Les famílies poden acudir al seu centre infantojuvenil a sol·licitar ajuda, una altra qüestió és que quan arribin allí els diguin si creuen o no en el TDAH, que també passa, però en principi el seu abordatge està contemplat dins la nostra cartera de serveis de la Seguretat Social. Els trastorns de l’aprenentatge, no. Les dislèxies, discalcúlies, disgrafies, trastorns de comunicació no estan coberts.

Un problema per a famílies amb pocs recursos. Què diuen els respectius responsables sobre aquest tema?

El polític ho té difícil per a decidir sobre això. Primer perquè hi ha psicòlegs i psiquiatres que diuen que aquests problemes no existeixen, així que falten idees clares per a prendre decisions polítiques

T’escolten i et deixen treballar. El polític ho té difícil per a decidir sobre això. Primer perquè hi ha psicòlegs i psiquiatres que diuen que aquests problemes no existeixen, així que falten idees clares per a prendre decisions polítiques. Això és com si a l’actual pandèmia, una part dels professionals de la sanitat negués la seva existència. En segon lloc, anem tan endarrerits respecte a l’abordatge d’aquesta problemàtica que el polític s’espanta. Pensem que la Generalitat afirma que hi ha un 17% de fracàs escolar sobre 800.000 alumnes aproximadament escolaritzats de Primària i ESO. Sense comptar el Batxillerat ni els cicles professionals, tenim, doncs, més de 120.000 alumnes que en aquests moments tenen problemes. Acabaran sense tenir l’ESO.

Què fer davant d’aquest panorama?

L’única solució que nosaltres proposem és que, un cop finalitzada la pandèmia, cada any i en cada primer cicle de primària (de 6 a 7 anys) s’hauria de fer un cribratge, un diagnòstic i un tractament d’aquests nens. Igual que es fa quan presenten peus plans o necessiten ulleres. Proposem que això entri en el “programa del nen sa”, on intervenen pediatres, psicòlegs, i quan calgui, psiquiatres. Abans dels sis anys és molt difícil perquè no hi ha bons instruments diagnòstics. No esperem que el nen o la nena madurin perquè tindrem problemes. El tractament no té perquè ser sempre amb medicació, només quan sigui necessari. Es pot començar amb tractament psicològic cognitiu-conductual. Intervencions ràpides i curtes, assessorament a pares, mestres i professors, etc.

Amb quines partides pressupostàries?

Haurien d’intervenir diversos departaments: salut, educació, serveis socials… Ha de ser una política interdepartamental dins d’organismes ja creats.

Quina ha estat la resposta en els centres on han implementat l’estudi?

En tots els països civilitzats s’afirma que existeix un 20% d’alumnes amb aquests problemes. Si no els tenim localitzats ni tractats, alguna cosa falla

Tenim l’evidència que la recepció és molt positiva. En totes les escoles on actuem no volen que marxem i si alguna, per qualsevol motiu ha hagut de sortir del programa, després ha tornat. Naturalment hi ha crítics que diuen que medicalitzem una problemàtica que és social o familiar i que el que fem és minvar problemes als professors. Això no és així. Són excuses d’aquells que no volen abordar la realitat. En tots els països civilitzats s’afirma que existeix un 20% d’alumnes amb aquests problemes. Si no els tenim localitzats ni tractats, alguna cosa falla.

Els pares a casa han vist que aquestes conductes no venien del col·legi / Pixabay

Com intervé l’actual escenari de la pandèmia en aquesta mena de trastorns?

Cada dia estan sortint nous estudis sobre la influència de la Covid-19 respecte a patologies i lògicament, també les psicològiques i psiquiàtriques. En el procés de confinament, sembla que han augmentat els intents d’automutilació i suïcidi dins de la població infanto- juvenil i els trastorns de l’alimentació. Però el problema ve a ser la manca de diagnòstic i tractament. Els pares a casa han vist que aquestes conductes no venien del col·legi. És natural que en moments de crisis la gent més vulnerable presenti majors dificultats relacionals i de conducta. Però, en conjunt, jo no diria que la Covid-19 hagi augmentat la incidència d’aquests trastorns del neurodesenvolupament. El que sí ha augmentat és l’evidència per part de les famílies de la seva existència.

Què ens falta al nostre país?

Recursos i pressupostos científics. També major implicació per part de l’Administració. Si un centre sanitari és el punt de referència d’una determinada escola i sabem que existeix un 20% de problemes del neurodesenvolupament, aquests centres de referència han de cobrir aquests diagnòstics. Què diríem d’un centre que no detecta els peus plans o la miopia en els nens?

 

Notícia relacionada:

Un de cada cinc alumnes presenta algun trastorn del neurodesenvolupament

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.