«En procés d’assoliment». Un procés l’assoliment que es consuma a 16 anys, amb la fi de l’escolarització obligatòria i la puntada al cul cap al món de l’atur i la precarietat.

 

Xavier Massó

A partir del curs vinent, desapareixen a Catalunya els «suspensos», tot i que tampoc és que sigui així exactament, sinó més aviat sí però no, i ni sí ni no, ans tot el contrari, però a l’inrevés. I com toca, tot en perfecta harmonia amb el carnavalesc estat de coses a què estem ja tan acostumats d’ençà l’Ebre, on res no és el que sembla, i el que és resulta que no sembla que vulgui semblar-ho, però no perquè sembli que ho sigui perquè no l’és. Vaja, com en aquella endevinalla «or sembla, plata no és, què és?». I resulta ser al final «plàtan», o millor «banana», per allò de bananera… O com ho expressava magistralment Groucho Marx: «sembla imbècil i actua com un imbècil, però no es deixi enganyar, és un imbècil».

En fi, el cas és que a partir d’ara, la nova denominació que substituirà el terme decretat com a impronunciable serà «EPA», acrònim en català que significa «en procés d’assoliment». No podem saber encara amb certesa com se’n dirà en castellà quan s’apliqui a la resta d’Espanya –que serà ben aviat també, tot fa pensar-, perquè no seria la primera vegada que els traductors automàtics juguen una mala passada als legisladors ministerials. Només cal recordar, si més no, a «MrsPain in the Field», referit a l’aleshores ministra d’Agricultura, per nom Dolores del Campo; o a la matèria de «emprendeduría» de l’inefable Wert i la seva LOMCE, després rebatejada com «Emprendimiento»; una innovadora matèria que, tot sigui dit, situa la xerrameca de qualsevol raonotes a la categoria de disciplina acadèmica… Molt en sintonia amb el segle educatiu, per cert.

Així doncs, ara ja no serà un suspens, sinó que s’estarà en procés -que no en «el procés», compte, tot i que potser també-. El que ja no queda tan clar és en procés d’assoliment de què. I certament, ja no es podrà fer broma tot dient «aquest ha suspès fins i tot l’esbarjo». I no només perquè ningú suspendrà ja res, sinó perquè dir que algú té l’esbarjo «en procés d’assoliment» no afegeix cap mena d’informació que no es donés per descomptada: que som a l’hora de l’esbarjo. Sense precisar, però, en quina fase en som, si en queda molt o poc, que és precisament el que hauríem volgut saber. Potser sí que som molt indiscrets, però sí, aquesta és la informació que ens hauria agradat tenir. Per saber a què atenir-nos, entre altres raons.

És a dir, no s’aporta cap referent objectiu que ens permeti orientar-nos i situar-nos. Així les coses, per saber quant temps de pati ens queda en un moment donat, només ens restaria la nostra pròpia experiència interna del temps, la qual, com és ben sabut, pot resultar sovint força tramposa; perquè depèn de la pura subjectivitat, que és probablement l’objectiu cap al qual s’apunta i se’ns vol dirigir. I perquè sense necessitat d’haver de recórrer a savis cancel·lats, com ara Kant o Bergson, sinó simplement a la nostra memòria, si és que ens en queda, és evident que la nostra pròpia percepció del transcórrer del temps sol deparar-nos sovint impressions força enganyoses. No fan falta exemples.

I el mateix s’esdevé amb les notes escolars, mentre n’hi hagi, perquè les avaluacions també perillen, però substantivament empitjorat. Perquè si som al pati, sempre podem recórrer al rellotge, un referent objectiu indiscutible. En el cas de l’avaluació, en canvi, en aquesta nit educativa que s’albira, ja no podrem ni orientar-nos per la posició del Sol. I la de la Lluna, doncs a veure qui és el guapo; a més a més, està núvol, sí, encara que sigui de nit. És clar que, ben mirat, sembla tot força lògic. Si no hi ha res a avaluar perquè qualsevol referent objectiu és inevitablement comparatiu i això estableix discriminacions i produeix estigmes, és millor deixar-ho en el lacònicament amable «en procés d’assoliment». Un procés l’assoliment que es consuma a 16 anys, amb la fi de l’escolarització obligatòria i la puntada al cul cap al món de l’atur i la precarietat, sense haver estat fornit amb cap altra eina que no sigui dirigir l’esperit «crític» cap a la indignació per l’escàndol de la Benidorm Fest, que té esvalotat mig país. Tota una hipèrbole del nostre sistema educatiu.

En procés, sí, però de consumpció de l’educació en conjunt, i del poc que encara restava del que un temps se’n va dir «Instrucció Pública». Per cert, ja sap l’esquerra educativa que això d’Educació ho va posar Franco? I que a la II República se’n deia Instrucció Pública? I que les denominacions no són mai accidentals ni neutres? En fi, EPC: educació en procés de consumpció, això és el que tenim al davant. I no diguem de la Instrucció Pública, que va succeir ja fa temps, i perquè ens sortiria IPC, que significa una altra cosa i que continua pujant; millor que ens preocupem de la Benidorm Fest. RIP.

___

Xavier Massó, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació (UB) i en Antropologia Social i Cultural (URV). Catedràtic d’Ensenyaments Secundaris per l’especialitat de Filosofia. Secretari general del Sindicat Professors de Secundària (aspepc·sps) i president de la Fundació Episteme.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.