La vaga docent i l’efecte papallona

La metxa va prendre, i en bona part va ser una vaga convocada a través de les xarxes, amb molts grups de professors i claustres autoorganitzats. Alguna cosa havia canviat, alguna cosa ha canviat.

 

Xavier Massó

L’aleteig d’una papallona pot fer sentir els seus efectes a l’altre banda del món. El matemàtic i meteoròleg Edward Lorenz va fer seu aquest antic proverbi xinès per a explicar els fenòmens associats a la teoria del caos. Una petita i aparentment insignificant pertorbació en un determinat estat de coses, pot desencadenar processos d’efectes i dimensions incalculables. Només cal que tot estigués a punt.

Confesso que mai vaig imaginar l’impressionant seguiment que ha tingut la vaga de docents a Catalunya. No fins a quatre o cinc dies abans, quan era ja evident. Però quina ha estat l’espoleta que va activar la metxa? Cert que aquest conseller d’Educació no suscita precisament entusiasmes. Però també que hi havia motius més que sobrats per a una vaga similar des de fa ja molt temps, sense que per això el descontentament generalitzat, que n’hi havia, quallés en una monumental protesta com la d’aquests tres últims dies.

Uns diuen que l’èxit es degut al fet que ha estat una convocatòria sindicalment unitària; però hi ha hagut moltes altres vagues unitàries que no van aconseguir ni de bon tros els nivells de participació d’aquesta. Uns altres addueixen l’avançament del calendari escolar. Aquest ha estat precisament l’argument utilitzat per la Conselleria d’Educació, els seus mitjans afins i els sicofants de sempre, per a culpabilitzar socialment al professorat de pretendre mantenir els seus suposats privilegis vacacionals. Ni per aquestes. Es dóna el cas, a més, que els professors ja estan des de sempre en el seu centre l’1 de setembre, i els que encara no hi són és perquè no se’ls ha adjudicat un destí. També estan els nous currículums, que són un autèntic desgavell, però que no deixen de ser la continuació normal dels anteriors en el seu descomunal despropòsit de convertir els instituts públics en centres assistencials. Fins i tot el decret de plantilles, que propicia el més descarat clientelisme bananer en l’adjudicació de llocs de treball públics, que data del 2014… El descontentament per la pèssima gestió de la pandèmia, que ha fet palesa el desdeny de les autoritats educatives i les seves gurúes pedagògiques cap als docents; però ja va haver-hi una vaga per aquest motiu fa un any i mig, que poc seguiment va tenir. Tampoc la precarietat laboral del professorat interí és una novetat. Les retallades encara per revertir…

En definitiva, molts greuges acumulats que anaven produint una generalitzada sensació de cansament entre el professorat. Però potser faltava l’aleteig de la papallona. L’antipatia que ha generat el nou conseller, tampoc és res nou; molts altres van actuar amb procediments similars als que l’actual ha exhibit, i no va passar res, o gairebé res. I em pregunto si l’atzarós aleteig d’alguna papallona metafòrica haurà contribuït a un creixement marginal del descontentament, desencadenant una protesta oberta i frontal. Perquè si alguna cosa sembla evident és que, amb independència del resultat d’aquestes vagues, els fets dels tres últims dies marquen un abans i un després. En definitiva, res tornarà a ser el mateix a partir d’ara. Em permeto apuntar en aquest sentit un possible efecte accidental, aparentment trivial i anecdòtic, que hauria desencadenat tot el procés que va desembocar en la vaga.

El passat 17 de febrer tenia lloc una concentració unitària de delegats sindicals davant l’edifici del Departament d’Educació en Via Augusta, Barcelona. Una protesta testimonial, reclamant un calendari de negociació precís i concret per a revertir les retallades «excepcionals» que s’estan eternitzant des de fa deu anys, per l’estabilitat del personal interí i alguna altra reivindicació endèmica. S’havia convocat per a aquest dia una taula sectorial de negociació sense que, contra les reiterades demandes sindicals, s’inclogués cap d’aquests punts. Com a protesta, els sindicats membres de la Mesa van acordar no assistir-hi i, en el seu lloc, fer una concentració de delegats. Unes poques desenes de delegats concentrats en senyal de protesta; fet que, amb tota probabilitat, a la immensa majoria del professorat ni tan sols li constava. Però va passar una cosa imprevista.

Per a oficialitzar la seva protesta, els sindicats van acordar redactar un escrit manifestant la seva disconformitat amb la conducta del Departament i entrar-lo per registre. Fins aquí, res anormal. El que ja no va ser tan normal va passar quan es van trobar que no s’admetien registres d’entrada en paper, només telemàticament, per raons de seguretat en aplicació dels protocols contra la pandèmia. Uns rígids protocols per a un espai de com a mínim 300m2 amb només tres o quatre treballadors. Algú va recordar que els mestres i professors hem estat patint les mentides i la incompetència de l’Administració durant la pandèmia, amb 35 alumnes atapeïts en aules de 40m2, sense mesures de protecció eficients… I va condir la indignació.

En un vist i no vist, alguns delegats van entrar a l’interior de l’edifici i el van declarar ocupat. Van passar allí la nit i al matí següent van ser rebuts pel conseller, que els va despatxar amb ni tan sols bones paraules. A la sortida, es va anunciar que els sindicats s’anaven a reunir per a convocar una vaga i amenaçant amb no començar el curs el setembre vinent. Uns dies després es formalitzava la convocatòria de cinc dies vaga. Era una cosa precipitada, pràcticament sense temps per a preparar res, però va resultar que el professorat ja estava preparat. La notícia va córrer i aviat es va respirar un «ambient» de vaga que no recordaven ni els més vells del lloc. La metxa va prendre, i en bona part va ser una vaga convocada a través de les xarxes, amb molts grups de professors i claustres autoorganitzats. Alguna cosa havia canviat, alguna cosa ha canviat.

Què hauria passat d’haver-se admès l’entrada del document en paper pel reglamentari registre? Hi hagués hagut igualment vaga? No ho podem saber. Però la veritat és que la negativa a acceptar el document va propiciar l’ocupació de l’edifici de la conselleria d’Educació i que allí es va decidir la convocatòria de la vaga. I que ha estat la major vaga docent dels últims trenta anys. Tot arran d’un incident anecdòtic com l’aleteig d’una papallona; o no tant.

1 COMENTARI

  1. estic totalment d’acord amb quina ha estat l’espoleta i l’aleteig de la papallona

    De tota manera, entre les causes que originen el conlficte , la prepotència del conseller ocupa un lloc destacat

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.