Allò que no els donem

«A vostès, senyores, senyors del sistema, se’ls omple la boca dient que els preocupa moltíssim la salut mental, la formació, el futur dels nostres infants i dels nostres adolescents; que les nostres escoles són inclusives; que tot va bé; i no se’ls acut cap altra idea millor que implementar la LOMLOE (amb el pas canviat i amb tot allò que suposa: canvis organitzatius, material nou i, tal com estem veient, menys exigència i més màniga ampla per a què s’acabi d’instal·lar la vagància i la mediocritat)».

 

Mamen Gargallo Guil

Si us plau, que algú em digui que paga la pena esforçar-me per no donar-ho tot per perdut, per seguir mantenint l’esperança que la meva feina, el meu ofici, la meva vocació i el meu treball tenen sentit.

Que algú em convenci que el que faig a les aules (moltes vegades per obligació, no per convicció) és el millor que puc oferir al meu alumnat.

Perquè no sé si els senyors i les senyores del sistema, del sistema educatiu, són conscients del que realment està passant en els centres educatius per prendre les decisions que prenen. No sé si han visitat les escoles i els instituts de tot el territori, han trepitjat les aules, han recorregut els passadissos i han estat a les sales de professors; no sé si han observat, si han preguntat, si han escoltat els/les alumnes, les famílies, els docents, els psicòlegs escolars, els coordinadors, els caps d’estudis, els directors, en alguna reunió de departament, en alguna trobada de tutors o en alguna sessió d’avaluació. No ho sé.

Si ho fessin, si ho haguessin fet, s’haurien adonat, per començar, que, ara, els col·legis han esdevingut autèntiques olles a pressió en què els Equips Directius i els Equips Docents estem fent veritables esforços per mantenir el bon ànim i les ganes per seguir gestionant amb eficàcia el centre, i per seguir ensenyant i acompanyant l’alumnat amb il·lusió i amb passió. Invertim molt de temps a fer burocràcia (programacions, circulars informatives, informes, plans, normatives, instruccions…); a atendre les famílies i a oferir la nostra millor cara, ara que estem en temps de preinscripció –amb el nul suport que rebem les escoles concertades per part seva-, vivint amb aquesta espasa de Dàmocles fins que les xifres de matriculació es facin públiques i puguem respirar un any més o haguem de prendre decisions “difícils i desagradables”.

Si ho fessin, si haguessin passejat per les escoles, haurien vist com els docents, deixant a la porta la nostra realitat personal, ens carreguem com podem d’energia i d’optimisme per “fer classe” i, alhora, vetllar per la salut mental de l’alumnat, atendre les seves necessitats emocionals i els seus problemes personals, familiars, interpersonals, lingüístics, cognitius, físics, que, moltes vegades, exterioritzen amb agressivitat contra el professorat, absentisme crònic, desmotivació, conductes autolesives, aïllament, trastorns alimentaris… I fem mans i mànigues per a què se sentin tranquils, segurs i confiats, per a què rendeixin més, i pensin i creguin que el seu pas per les aules realment val la pena.

Si ens haguessin preguntat, els hauríem dit que, moltes vegades, ens sentim sobrepassats per contenir els tsunamis que protagonitzen alguns/es alumnes, que, per diversos motius, es mostren indisciplinats, irreflexius, ganduls, violents, i a intentar “salvar-los”. I com ho fem? Acceptant qualsevol cosa que facin o presentin, aprovant-los, deixant-los passar de curs... I què aconseguim amb això? Premiar i fomentar la permissivitat, la vagància, la mediocritat i aquella idea de tot val. I mentrestant? Mentrestant, de vegades, perdem de vista aquells/es que SÍ volen aprendre, que SÍ volen estudiar, que Sí volen esforçar-se, que SÍ pensen en el seu futur. I els mantenim relegats en un segon pla, no els cuidem, no els premiem… I, en silenci, de vegades avorrits, moltes vegades desmotivats, sovint sumits en la indiferència o víctimes de les burles dels “populars” i dels “malotes”, van avançant sense que siguem capaços de fer aflorar tot el seu potencial i tots els seus talents; sense tenir un nom propi, un lloc propi a l’escola, com sí tenen els altres.

I, mentre passa tot això, a vostès, senyores, senyors del sistema, se’ls omple la boca dient que els preocupa moltíssim la salut mental, la formació, el futur dels nostres infants i dels nostres adolescents; que les nostres escoles són inclusives; que tot va bé; i no se’ls acut cap altra idea millor que implementar la LOMLOE (amb el pas canviat i amb tot allò que suposa: canvis organitzatius, material nou i, tal com estem veient, menys exigència i més màniga ampla per a què s’acabi d’instal·lar la vagància i la mediocritat).

Senyores i senyors del sistema, no els estem fent cap favor quan adornem els coneixements amb tècniques de distracció i d’entreteniment sense insistir en la qualitat, en el rigor i en l’exigència de les fonts d’informació ni de la feina ben feta. Per què? Perquè demanar-los que s’esforcin és atemptar contra la seva integritat moral, contra la seva felicitat o contra la llibertat; perquè explicar una lliçó ja no és modern; perquè corregir pot fer malbé l’alumne; perquè suspendre és font de problemes amb la família, amb inspecció i, de vegades, amb els mateixos companys.

No els estem fent cap favor si, esperant adaptació o resiliència, no els ensenyem aquestes capacitacions, perquè som nosaltres els que ens adaptem al seu ritme d’aprenentatge, a les seves dates de lliurament de treballs, als seus gustos, a les seves activitats extraescolars, a les seves prioritats, a les seves justificacions de retard, a la seva interpretació de les normes… Si no es consciencien ara de la importància de la puntualitat, del treball diari, de la feina ben feta, del respecte a les normes, com i quan s’adaptaran al món que els espera, amb exigències, terminis, horaris, processos de selecció, oposicions, clients, informes, etc.; com…, quan…? Emparats pel lícit però -al meu parer- mal entès desig que els nostres menors siguin feliços, és el sistema educatiu el que, en comptes d’ensenyar-los, d’animar-los a seguir lluitant, a ser perseverants davant d’un objectiu difícil d’aconseguir a la primera, a aixecar-se després d’haver caigut, a veure l’error com una oportunitat d’aprendre, disfressa la seva realitat amb una baixada de nivell insultant i enganyosa, amb unes valoracions ambigües i amb un tracte “infantiloide”.

Senyores i senyors del sistema, promocionar els que no han fet els mínims, permetre que un/a adolescent comenci a forjar el seu futur d’aquesta manera, és enganyar-lo de manera cruel i miserable; és dir-li que, en el futur, no saber o saber poc els obrirà les portes, que tot serà joc i entreteniment; és assegurar-li que no importa el que faci i com ho faci, perquè se’n sortirà; és garantir-li que podrà aconseguir el que vulgui amb aquesta manera de ser i d’estar a l’escola i a la vida. I obligar-nos als professors a fer això és fer-nos còmplices d’aquest engany, d’aquest frau (i jo no vull ser-ho).

Insisteixo: aprovar aquells/es que no han fet els mínims és premiar la ignorància, la neciesa i la mediocritat; és burlar-se de l’anomenada “cultura de l’esforç”, és riure’s dels que sí que han treballat, dels que sí que s’han esforçat; és menysprear-los, és dir-los que no valorem les seves capacitats i que menystenim les seves hores d’estudi i de sacrifici. Perquè no oblidin que, darrere d’un bon resultat, d’un bon treball, hi ha atenció, concentració, constància, resiliència, paciència i feina, molta feina. I és així com rebutgem els nostres talents, els nostres futurs líders positius.

I així estem, navegant en un mar d’incertesa i de contradiccions, amb nois i noies que obtenen el GESO i, fins i tot el títol de Batxillerat, tal com indiquen els resultats de les PAP de l’any passat, sense entendre què llegeixen -ja sigui un text, una gràfica, una nòmina, una factura, un prospecte…- o allò que escolten; sense saber expressar-se, sense bagatge cultural, amb la idea que la societat i el món s’adaptaran a ells com ha passat sempre.

I, compte, no estem demanant reduir hores o augmentar sou. El que volem és treballar bé i amb garanties. De la mateixa manera que la salut mental del nostre alumnat no s’arregla amb uns minuts de xerrada i consells plens de bones intencions, el fracàs escolar i l’abandonament escolar no s’arreglen sent més permissius, substituint la lúcida cultura de l’esforç per una visió lúdica i hedonista de la vida.

Sense embuts, senyors i senyores del sistema, posin el sistema del nostre costat. Com?

No dient-nos que valoren i agraeixen el que estem fent, sinó oferint-nos més recursos humans, més especialistes (psicòlegs, psicopedagogs, terapeutes, professionals d’acollida, experts en salut i hàbits alimentaris, etc.) per atendre més i millor la gran diversitat d’alumnes que tenim a les aules; oferint més docents per reduir ràtio; equiparant, en tots els sentits i en tots els àmbits, l’escola concertada amb l’escola pública.

No marejant-nos amb tantes lleis educatives. Amb aquests canvis, l’única cosa que demostren és que no els interessen en absolut l’educació i el futur dels nostres infants i adolescents (i, per tant, el futur del país), atès que utilitzen l’educació com a moneda de canvi en els seus afers polítics; i l’únic que aconsegueixen és més inestabilitat i incertesa en les famílies, en l’alumnat, en els Equips Docents i en els Equips Directius.

No prenent-nos ni prenent el nostre alumnat com a idiotes.

Pensant, dialogant, pactant, elaborant una llei educativa que vagi més enllà dels colors i de les ideologies; una llei que tingui com a veritable i únic protagonista els nostres menors, que els protegeixi, que els cultivi, que aposti pel seu futur, que no els converteixi en ganduls ni en mediocres, que no insulti la seva intel·ligència. I tenint paciència, donant temps per implementar-la amb tranquil·litat i sense angoixes, per veure’n l’evolució i comprovar-ne els fruits.

Potser, així, també les famílies i la societat en general recolzarien i reconeixerien la nostra tasca; i confiarien més en nosaltres. I nosaltres no ens sentiríem tan impotents i abandonats a l’hora de fer la nostra feina amb vocació i passió: ajudar el nostre alumnat a ser bones persones, persones ètiques, sanes, autònomes, confiades i compromeses; ajudar-los a convertir-se en futurs professionals amb les competències, els coneixements, els hàbits i els valors necessaris per exercir amb solvència, esperit crític, responsabilitat i rigor; capaços d’enfrontar-se als reptes que els oferirà la vida, de resoldre els nous problemes que vinguin, de donar resposta als dubtes que les noves realitats els suscitin; en definitiva, de fer d’aquest món un lloc millor.

És l’únic que volem.

I vostès, senyores i senyors del sistema, què volen?

___

Mamen Gargallo Guil és professora i Cap d’Estudis de Secundària d’un col·legi concertat de Barcelona

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.