Sobrecarreguem l’educació, sota una sorprenent i inconfesada visió religiosa de l’esperança, de tots aquells problemes que no som capaços de solucionar fora d’ella o bé davant els quals ens vam mostrar irresponsables i no volem assumir per la seva dificultat i exigència, els seus riscos, les seves pèrdues, o simplement per ignorància i ineptitud.
Yeray Rogel Seoane
Massa sovint oblidem que la pau a Europa no és més que l’antiga i coneguda petjada de la guerra, les brases de la violència en espera de la somorta flama, que li dona a la pau la seva condició de fragilitat i candor, i per què no dir-ho, també una estranya bellesa relacionada amb la contingència. La Unió Europea no va néixer d’un esperit obert, racional i pacífic, ni d’un solemne pacte col·lectiu entre lliures i iguals per a conformar una comunitat política plural, sinó que va sorgir com un equilibri de febleses entre diferents Estats nacionals fruit del cansament de les hecatombes i el traumàtic rebuig de la calamitat viscuda.
D’aquí l’intent de jurar-se que un altre món és possible. Va ser necessari, com per a totes aquestes desgraciades criatures que només aprenen del dolor i la desolació, el desastre total del segle XX perquè el Vell Món trobés aquest ordre, seguretat i estabilitat (i que només un babau confondria amb la virtut pública) a costa de generar el caos en la seva política exterior. Sense les dues guerres mundials i el seu festeig d’horrors mai hauria germinat aquesta aspiració liberal a la pau que es confon amb la legítima, però cínica aspiració al descans i a l’oblit. Hem passat en el procés de civilització per molts estadis, des del salvatgisme colonial i els totalitarismes al temps de la indolència i la acidia consagrada en els estats del benestar amb el seu doble i ambivalent consciència de confort i precarietat. Probablement els europeus som com bé diu Gregorio Morán uns narcisos sense mirall, en cerca permanent d’un consol i obsessionats per trobar un reflex de nosaltres mateixos que no ens afligeixi de vergonya per la saturació de morts i per la intemperància criminal a l’interior i exterior del continent. Tal vegada ens hem tornat calmats, però és una calma de bèsties ahítes, cansades de carnisseries, resignades a la mentida política i l’abúlia, i als projectes de menys envergadura política quan no de resignada impotència i abandonament. Aquest és el sòl europeu de cendres on hem enterrat els nostres vells fantasmes, encara embruixats i per exorcitzar. I sembla que avui reviuen: el nacionalisme ètnic, l’irracionalisme i obscurantisme de la reacció, i els anhels imperials decadents. Avui aquesta fràgil pau s’ha trencat amb esquinçament, i estem desorientats. Potser no ho estem veient amb la invasió russa d’Ucraïna i la pugna per un nou ordre mundial? Potser no és Ucraïna una joguina sacrificial en mans de l’oligarquia nord-americana, l’OTAN, i la tirania russa en aquesta mascarada tràgica?
En més ocasions de les que ens agradaria, admetre la força de les conviccions polítiques és proporcional a l’autoengany personal i moral sobre un mateix. Un dels més grans
autoenganys convertits en sòlida convicció és el mite de l’educació com a institució redemptora i fundacional de la humanitat, interpretada en termes pedagògics com el laboratori social més eficient i perfecte on resoldre tots els conflictes polítics i suprimir les desigualtats socials. Sobrecarreguem l’educació, sota una sorprenent i inconfesada visió religiosa de l’esperança, de tots aquells problemes que no som capaços de solucionar fora d’ella o bé davant els quals ens vam mostrar irresponsables i no volem assumir per la seva dificultat i exigència, els seus riscos, les seves pèrdues, o simplement per ignorància i ineptitud. Per cert, aquestes últimes operen en secreta complicitat amb el mal. L’educació vinculada amb la regeneració social és una antiga idea il·lustrada, malinterpretada tant per l’esquerra progressista quan ho planteja com a utopia, com per la dreta liberal en plantejar-la com a mite. De fet, no existeix diferència més gran en el procés de confecció entre mite i utopia que la direcció en la qual situem l’edat d’or somiada: el mite situa la plenitud en un ordre perdut en el passat, disposat a ser recuperat, mentre que la utopia el situa en el futur, en una espècie de cel promès i protector en l’horitzó emancipador. Totes dues formes de pensament irracional, en plantejar ficcions transcendents, anul·len tota capacitat autocrítica i oculten la necessària consciència del límit; tal paràlisi intel·lectual condueix a sintagmes tan ingenus i puerils com la identificació entre educació i pau, o educar en la pau, o una educació per la igualtat.
Aquesta lúcida cita de Simon Leys en el seu excel·lent Brevari de sabers inútils pot ser il·lustrativa i venir en la meva ajuda: “L’exigència d’igualtat és noble i ha de secundar-se plenament, però dins de la seva pròpia esfera, que és la de la justícia social. No té cap espai fora d’aquí. La democràcia és l’únic sistema polític acceptable; però concerneix exclusivament la política, i no té cap aplicació en cap altre camp. Quan s’aplica en qualsevol altre lloc, significa la mort, perquè la veritat no és democràtica, la intel·ligència i el talent no són democràtics, ni ho és la bellesa, ni l’amor, ni la gràcia de Déu. Una educació democràtica de veritat és la que prepara a la gent intel·lectualment per a defensar i promoure la democràcia dins del món polític; però l’educació, en el seu propi camp, ha de ser implacablement aristocràtica i intel·lectual, ha d’estar enfocada sense el menor pudor cap a l’excel·lència”.
René Char va condensar en aquest aforisme: “la nostra herència ens va ser llegada sense cap testament”, no només l’essencial del que quatre anys en la Resistència havien arribat a significar per a tota una generació d’escriptors i homes de lletres europeus davant el col·lapse de França i el buit que d’un dia per a un altre havia deixat en l’escena política del seu país l’ocupació alemanya, deixant a la població a la mercè de les macabres bufonades dels nazis i alguns bergants col·laboracionistes. Sinó que va condensar el veritable sentit de l’educació: orientar en un món on, malgrat la llum, no hi ha garanties i predominen els temps de foscor. Sense esperar la resolució absoluta i sense fissures de les contradiccions de la realitat, ni la supressió dels conflictes morals i polítics que promet el mite educatiu. A la nostra època s’ha produït una perversa inversió del sentit en la funció educativa ja que aquesta no hauria de ser el punt d’arribada sinó el de sortida: el mitjà en què lleguem i recollim la traïció científica i humanística a través de la transmissió rigorosa de coneixements per a interpretar i il·luminar el món. Sabem que la història i la naturalesa són un jutge implacable, moltes de les tragèdies de la condició humana venen tant de la desorientació política i incapacitat per a gestionar la incertesa (l’atzar) com de la nostra constitució física i cognitiva (la biologia, que també és atzar). El nostre cos és una disposició extraordinàriament improbable de la matèria, dominada totalment per la contingència, de manera que són moltes les coses que poden anar malament, i molt poques aquelles que poden anar bé. L’estrany és ser-hi viu. Tenim la suficient intel·ligència per a conèixer la certesa de la nostra mortalitat i prendre desgraciada consciència d’això. El nostre cervell està adaptat a un món que ja no existeix, les societats primitives de caçadors recol·lectors, i és procliu a malentesos en el món modern que només es poden corregir mitjançant una àrdua educació que a més està condemnada a la perplexitat i inseguretat davant les preguntes més profundes que puguem extreure de la tradició o altres noves a considerar. Finalment, en educar hauríem d’atendre més aquesta extraordinària complexitat objectiva que als mites redemptors i purificadors de la humanitat.
Recordem l’impacte de les grans transformacions històriques. Recordem la Transició. De la dictadura a la democràcia; de l’Estat Nació al món global; de la realitat analògica a l’híbrid digital; de la medicina a la teràpia genètica; del rosari i la sotana a la love pilule. I ara la guerra a Ucraïna. En tota mena de transició l’educació juga un paper fonamental en l’orientació i comprensió de la realitat per a introduir als joves, els futurs i madurs ciutadans, en la permanent novetat del món, els seus riscos i els seus perills. No perquè surtin de l’escolaritat segurs de si mateixos, purs i nobles moralment disposats a la perfecció i la plenitud en les seves vides, sense ferides en la seva incipient memòria i sense les primeres frustracions apreses en l’adolescència, amb totes les respostes sobre el món i resolts els seus dilemes íntims o de consciència, sinó preparats precisament per a iniciar-los i afrontar la naturalesa imperfecta de la realitat, i la seva pròpia. Gairebé tot a la nostra vida és una desagradable expectativa no consumada. I encara em temo que estiguem en la pitjor de les transicions, que sigui la de la vida a la mort. O potser no tindria raó Wittgenstein en escriure en els seus pertorbats diaris que la mort no forma part de la vida?
___
Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.
