No es pot privar a les noves generacions del llegat cultural amb l’excusa del que va passar en altres temps. Cal transmetre coneixements i ensenyar destreses per preparar els més joves per tal que es facin responsables en la construcció del seu futur. Altrament, correm el risc de cronificar la immaduresa, de crear nous Peters Pan.
Josep Oton
L’etimologia de la paraula “pedagog” ens remet a la persona que condueix (agein) els infants (paidos). A l’antiguitat, era l’esclau que portava els estudiants més jovenets a escola. Al seu torn, Peter Pan, el personatge creat pel novel·lista escocès James Matthew Barrie, porta els infants, com la Wendy i els seus germans, al “País de Mai Més”, un món de fantasia on “aprenen” a ser nens i a alliberar-se de les convencions preadultes.
Probablement, la història de Peter Pan reflecteix trets autobiogràfics de l’autor. La seva infantesa va estar marcada per esdeveniments dramàtics que, de ben segur, influïren en el desenvolupament de la seva personalitat. El seu germà gran, en David, va morir en un accident mentre patinava sobre un llac glaçat el dia abans de fer els 14 anys. James només tenia 6 anys quan es produí la tragèdia i tant ell com la mare recordaren sempre el germà mort com un jove adolescent. Posteriorment, també moriren dos germans més petits.
El concepte de la infància esdevingué gairebé una obsessió per a Barrie. La idea que ell tingués la possibilitat de créixer mentre que els seus germans difunts mai arribarien a l’edat adulta el va afectar pregonament. A més, el seus pares l’ignoraven i, imbuïts de l’esperit victorià, li escatimaven l’afecte que necessitava. Físicament va tenir molts problemes en el seu desenvolupament i, tot i casar-se, no va tenir fills biològics. En canvi, va fer amistat amb la família Llewelyn Davies. Representava breus obres de teatre amb els seus fills -George, John, Peter, Michael i Nicholas- i els portava a jugar als jardins de Kensington. En morir els pares, se’n va fer càrrec.
Aquests fets incidiren en la creació del personatge Peter Pan. La primera versió de la història es va publicar l’any 1902 en el llibre El petit ocell blanc que incloïa uns capítols titulats “Peter Pan als jardins de Kensington”. El nom del personatge prové de dues fonts: Peter era un dels cinc nois de la família Llewelyn Davies, i Pan, una deïtat menor de la mitologia grega que representa l’estat natural en contrast amb la civilització. Peter Pan és un esperit lliure, massa jove per assumir les constriccions de l’educació o les responsabilitats dels adults.
Sembla lògic pensar que, amb la seva obra, James Barrie intentava superar les seqüeles dels tràgics esdeveniments que enfosquiren la seva infantesa tot retornant a la ingenuïtat prèvia a l’accident del seu germà gran. La relació amb els nens de la família Llewelyn Davies anava encaminada també en aquesta direcció. Tot això es fa palès en el títol de la seva obra de teatre estrenada l’any 1904, i després convertida en novel·la, Peter Pan o el noi que no volia créixer.
James Matthew Barrie va ser un escriptor apreciat pel públic, però segurament no va ser tan bon educador. Va voler preservar els nois de la família Llewelyn Davis de la duresa de la vida aixoplugant-los en una infantesa fantasiosa. Tanmateix, les seves respectives vides no van discórrer en el “País de Mai Més”. Fins i tot, dos d’ells van acabar suïcidant-se.
L’escola és una institució que pretén facilitar el pas de la infantesa a l’edat adulta. Per això, proporciona als més joves el bagatge cultural acumulat per les generacions anteriors per tal que puguin prendre’n el relleu. Ara bé, la institució escolar està gestionada per adults que, en el seu moment, van ser infants. Potser, en ocasions, s’intenta resoldre per la via de la transferència problemes mal resolts de la pròpia infantesa. Tal vegada, es pretén revertir injustícies d’altres èpoques i conjurar els fantasmes de la repressió soferta. Però l’educació no pot esdevenir una mena revenja encoberta dels adults.
No es pot privar a les noves generacions del llegat cultural amb l’excusa del que va passar en altres temps. Cal transmetre coneixements i ensenyar destreses per preparar els més joves per tal que es facin responsables en la construcció del seu futur. Altrament, correm el risc de cronificar la immaduresa, de crear nous Peters Pan poc disposats a assumir el repte de ser persones madures capaces d’afrontar les dificultats de la vida. Amb bona intenció podem esdevenir còmplices d’interessos espuris que aboquen l’alumnat a un infantilisme permeable a tota mena de manipulacions. Si no els proporcionem les eines intel·lectuals corresponents, difícilment es desenvoluparà el seu pensament crític. Convertir la infantesa en una quimera pot condemnar-nos a una ciutadania sempre en minoria d’edat.
____
Josep Oton és catedràtic d’Història i secretari de la Fundació Episteme.
