Un cop més, i ja van tretze, el sindicat Professors de Secundària i la Fundació Episteme han organitzat un simposi sobre educació -aquesta vegada concentrat en una sola jornada el dissabte 29 de novembre-, aplegant quatre destacats ponents que, des de camps i visions diferenciades, han confluït al voltant d’una de les conseqüències que l’onada reformista i les noves pedagogies han provocat en el món educatiu, a casa nostra, i arreu on s’estan aplicant, a saber, la davallada del continguts curriculars que posen en perill el coneixement.
Davant d’un nodrit auditori de professors que pateixen a diari el catastròfic buidatge de sentit de la tasca educativa, quan aquesta comporta ensenyar, sense el rigor ni el criteri lògic i estructurat del coneixement, matèries assolades per la sistemàtica reducció de continguts, a la que es veuen abocats per les mesures de les autoritats educatives i els col·lectius pedagogistes que les assessoren, quatre veus de mons tan diversos com els de la teoria de l’educació, el periodisme, la filosofia i la climatologia han defensat la importància del coneixement que cal impartir a les aules, si el que es vol és no desmaterialitzar el món (Bianca Thoilliez), no afeblir la democràcia (John Carlin), recuperar la virtut i l’autodomini personal a través de l’ètica clàssica (Damià Bardera) i fugir de la desinformació manipulativa dels mitjans i les multinacionals de l’energia (Francesc Mauri), un assenyat programa de dignificació dels sabers que tradicionalment han enfortit la societat, dotant-la de mecanismes de defensa contra la ignorància, la falsedat i l’interès espuri.
Especialment grata ha estat la ponència de la professora de Teoria de l’Educació de la Universitat Autònoma de Madrid Bianca Thoilliez qui, recuperant la veu de Hannah Arendt i el seu Amor Mundi, ens alerta del perill que l’escola, desposseïda de continguts per ensenyar, deixi d’exercir la responsabilitat adulta sobre el món que li ofereix a l’alumne, a qui, més que conèixer, avui se li demana que actuï, convertint les coses en instruments per a la seva llibertat, que ja no troba l’opacitat ni la resistència que aquelles li oferien, tot despertant la curiositat que estimulava l’enteniment i revaloritzava el món, dotant-lo de sentit, sinó que el desmaterialitza fins fer-lo desaparèixer, transmutat en una realitat virtual d’addiccions i desitjos, a major glòria de l’ego de l’alumne híper-protegit i sobre-conservat. En desterrar el coneixement de les coses del triangle didàctic que caracteritzava tradicionalment l’escola, i en reduir la transmissió a una relació biunívoca entre professor i alumne, que situa a aquest últim en el centre de la interacció -demanant-li activament la re-construcció del món-, no només es perd l’element comú (les coses enteses com a obres, conceptes, fenòmens que configuren la tradició cultural), sinó la responsabilitat que l’escola tenia sobre el món, que Arendt (i també Thoilliez) entén com una categoria política, és a dir, la condició de possibilitat de sostenir una realitat compartida com a base de tot exercici de llibertat humana.
La segona ponència del dia, a càrrec del conegut periodista britànic John Carlin, es va convertir en una amena digressió, encertadament conduïda per les preguntes d’en David Rabadà, que va saber crear una atmosfera càlida i pròxima des d’on el ponent il·lustrés, a partir de la seva dilatada experiència com a reporter i columnista, una visió de la centralitat de l’educació com a mitja per enfortir la qualitat democràtica arreu. En aquesta aposta educativa com a remei davant les fragilitats i febleses del present democràtic, amenaçat per les manipulacions i biaixos de les xarxes i les Intel·ligències Artificials, així com pels lideratges populistes i demagògics, la promoció del coneixement esdevé urgent i prioritària, a més de la màxima responsabilitat per a les autoritats i per als docents. Al ponent li va bastar amb la rotunditat del seu britànic sentit comú per desactivar qualsevol objecció a la seva tesi en recordar-nos que, en cas d’una nova crisi com la viscuda durant la pandèmia, no voldríem, com a societat, que qui hagués de resoldre-la fos un ignorant alçat al poder a cop de proclames i falsedats, com les que avui proliferen en certs discursos polítics.
La primera conferència de la tarda va ser protagonitzada pel filòsof i escriptor Damià Bardera que, en aquesta ocasió, va preferir presentar una proposta educativa plenament sustentada en el coneixement profund, en aquest cas de les ètiques de la virtut hel·lenístiques, a embastar noves crítiques contra el despropòsit escolar que li toca viure -com a tants docents- a diari, i que ja ens ha transmès en el seu assaig Incompetències bàsiques, així com en les seves habituals col·laboracions als mitjans de comunicació. El nucli de la proposta, pensada per poder aplicar-se a les aules de secundària, foragita i rectifica les dinàmiques emotivistes que s’han apoderat de les nostres escoles, generant la inflamació narcisista entre el jovent que consolida els models individualistes i utilitaristes socials afavoridors de les pràctiques empresarials neoliberals. Contra aquests falsos discursos emancipatoris que pretenen convertir el mirall que posen davant del jo en l’única realitat a conèixer, Bardera aposta per mirar cap al món des de la pròpia acció entrenada i guiada pel coneixement –que, en aquest cas, ens ofereix la virtut clàssica-, tant d’un mateix com de l’altre. En el “què vull esdevenir” aristotèlic, així com en el “qui ets i quin lloc ocupes al món” hel·lenístic, hi trobem l’evolució del “coneix-te a tu mateix” socràtic, manllevat pel psicologisme educatiu que roman en la unidimensionalitat introspectiva de l’alumne, situat en el centre de la tasca pedagògica, tot fent possible la recuperació de la dimensió comunitària que ha de tenir tota transmissió formativa.
La darrera comunicació de la tarda va anar a càrrec del mediàtic presentador del temps de TV3, Francesc Mauri, que va desgranar amb dades i evidències documentals la manipulació informativa practicada per empreses i mitjans de comunicació a l’hora d’encobrir i ocultar l’emergència climàtica en la que vivim. Un cop més, es va fer present a l’auditori la importància del coneixement fiable per desactivar visions interessades i discursos sofistes, que exploten la confusió i el desconcert per crear opinions contràries a les evidències científiques, paralitzant, així, la necessària transició cap a energies no contaminants i escampant el negacionisme practicat per polítics ultres i influents opinadors. L’exposició a aquesta desinformació de l’alumnat català és l’avançada de la nova derrota climàtica que només podrem evitar potenciant el coneixement a les aules, així com la detecció de l’engany i la falsedat informativa a la que estem permanentment exposats.
Les jornades, com és habitual, es van clausurar amb una taula rodona on els ponents van respondre a les preguntes que l’auditori va plantejar-los. El contrapunt necessari a les exposicions desgranades al llarg de la jornada va ser, doncs, el descens a la realitat a peu d’aula que van saber aportar els oients en les seves intervencions, evidenciant que l’educació actual és una gran mentida que ni ensenya, ni educa, un parany que només genera indigència cultural, irracionalitat i irresponsabilitat. La resposta davant del disbarat que ens atropella a diari en les escoles passa per reclamar mecanismes d’avaluació externa, així com invertir la lògica legislativa, a parer de la Bianca Thoilliez, o promoure eines de resistència que, des del coneixement, conreïn la virtut i el caràcter de l’alumnat, a criteri del Damià Bardera; propostes que, sent viables i assenyades, no alteren la comuna convicció, molt present en l’auditori, que mentre els coneixements estiguin en perill també ho estarà el nostre sistema educatiu.
Joan Nonell Merlo, Barcelona 1969, Llicenciat en filosofia i premi extraordinari de llicenciatura de l’any 1995. Ha col·laborat en la redacció d’obres com Estudis cartesians i té diversos articles publicats en l’Anuari de la Societat Catalana de Filosofia i en la revista Filosofia ara!. Actualment exerceix de professor de filosofia en centres d’ensenyament públics de l’àrea metropolitana de Barcelona. Com a escriptor ha publicat diversos assaigs de crítica literària.
