«El Ministeri d’Educació hauria de dir-se Ministeri d’Educació Emocional»

Les pràctiques reflexives són per a Gregorio Luri, el més important en temes educatius. Ho transmet en els seus textos, conferències i en aquells centres on li demanen la seva opinió. En aquesta entrevista, el docent, doctor en Filosofia i escriptor ofereix les seves reflexions sobre la mena de racionalitat pedagògica actual, que al seu parer va més carregada de bones intencions que de coneixement.

Eva Serra

És una de les veus crítiques més escoltades en el sector educatiu. D’origen navarrès, Gregorio Luri va estudiar Magisteri a Pamplona i després es va traslladar a Catalunya on va doctorar-se en Filosofia per la Universitat de Barcelona. En ambdues disciplines va obtenir sengles reconeixements acadèmics: Premi extraordinari de Llicenciatura en Ciències de l’Educació i Premi de Doctorat en Filosofia. ​

Com a docent ha exercit de mestre de primària, professor de filosofia de Batxillerat i professor universitari a la Universidad Complutense de Madrid. També és autor de textos i llibres sobre pedagogia, filosofia i política. El més recent, La escuela no es un parque de atracciones, amb un significatiu èxit de vendes. La seva última aventura arribarà el febrer vinent amb la sortida dels dos primers assajos de l’Editorial Rosamerón, una aposta literària creada sota la complicitat de quatre amics, que fusiona el simbolisme de la Rosa amb el Decamerón de Boccaccio, i que porta com a lema: “Editar és resistir”.

Enhorabona pel nou projecte editorial

Estic molt il·lusionat. Ho dedicarem a l’assaig.

Educatiu?

No, no. Encara que en publicarem alguns, els llibres d’educació són els que més ràpid envelleixen. Pots treure’n un que tingui un cert impacte, però als dos anys ningú se’n recorda d’ell. A les llibreries de segona mà, els llibres d’educació valen deu cèntims mentre que la resta de llibres d’assaig, sobretot de filosofia, continuen valorats. Crec que en pedagogia reflexionem malament.

Així que l’educació no està de moda literàriament?

Després d’estudiar Magisteri a Pamplona vaig fer Pedagogia a Barcelona, a la UB, amb matrícules d’honor i unes notes excel·lents. En aquell moment m’havia llegit tot allò que existia sobre dislèxia, trastorns del llenguatge, etc. i vaig començar a treballar amb la suposició que ho sabia tot. Però vaig conèixer a una mestra a punt de jubilar-se que aparentment era «la carca», «l’antiga», «la vella» … i va donar-me mil lliçons. Als pocs mesos, veient que tot el que havia après a la universitat no em servia de res vaig agafar tots els llibres de pedagogia i em vaig anar a vendre’ls. No vaig trobar cap llibreria de segona mà a Barcelona que els volgués. Els vaig llençar i em vaig dedicar a la filosofia, que envelleix de bon tros millor que la pedagogia.

Malgrat tot, vostè segueix actiu en temes pedagògics

El tipus de racionalitat pedagògica és el que em fascina, per la dificultat per a definir-la. Per què la racionalitat pedagògica és tan sui géneris

El que més m’interessa, precisament, és la qüestió filosòfica. El tipus de racionalitat pedagògica és el que em fascina, per la dificultat per a definir-la. Per què la racionalitat pedagògica és tan sui géneris.

La Filosofia es retalla cada cop més dels plans d’estudi

Em sembla incomprensible. Tracto d’actuar de la millor bona fe, donant per descomptat que la gent del Ministeri té bones intencions, però no entenc com, per exemple, es parla de competències generals si la matèria que més s’hi correspon a aquestes, que és la filosofia, es menysté de mala manera. Crec que estem dirigits per gent amb moltíssimes més bones intencions que coneixement. Això és un greu risc.

En quin sentit?

Déu nos ens guard de la gent que té pressa per canviar el món sense entendre’l. Tenen una imatge del present molt estranya, també una idealització del futur on l’ésser humà ha de practicar aquelles competències en les quals la intel·ligència artificial i les màquines són més maldestres que els humans i en conseqüència, les emocions, les habilitats artístiques, la creativitat, el pensament crític, és el que val. Però això és absolutament imbècil, tot fent fent servir una paraula moderada. Per a intentar que els treballadors del futur puguin competir amb les màquines els estan deshumanitzant i tornant-los màquines.

Aquesta gent està jivaritzant la cultura objectiva perquè la subjectivació no ens suposi massa esforç

El sociòleg alemany Georg Simmel explicava que d’una banda tenim la cultura objectiva, que serien totes les produccions culturals de la humanitat; i de l’altra, el subjecte, que si vol accedir a aquesta cultura ha de subjectivar-la, fer-la seva. Ens humanitzem subjectivant la cultura objectiva. Aquesta gent està jivaritzant la cultura objectiva perquè la subjectivació no ens suposi massa esforç. El preu a pagar és, al meu parer, la deshumanització. Mozart no viu en un enregistrament ni en una partitura, viu mentre l’estàs escoltant.

Aquestes bones intencions obeeixen a un fenomen global?

Ni molt menys. Aquest és un dels paranys que se’ns fa sovint. Als països orientals no és així. Potser les pròximes generacions hauran de presentar el seu currículum davant un empresari coreà o xinès. A PISA, els alumnes de Xanghai dels nivells més baixos en matemàtiques estan just al nivell dels millors alumnes anglesos.

D’altra banda, l’OCDE ignora de manera molt conscient tota la franja central europea als seus informes: Holanda, Suïssa, la República Txeca, etc. i ens posa, als mediterranis, el model dels països nòrdics. Holanda és, per exemple, un país amb bons resultats, però sense cap rellevància a les dades de l’OCDE. La seva estructura educativa té poc a veure amb el que l’OCDE considera valuós, així que aquesta organització publicita unes pràctiques i oculta d’altres. Em sembla una conducta ben poc noble.

Quin és el motiu del fracàs a Finlàndia, el país que la pròpia OCDE ens posava com a model a tots? Per què Polònia, que no apareix en cap de les referències internacionals està tenint èxit a partir d’una reforma molt curiosa sobre la qual la Llengua va adquirir un paper protagonista? Per què Estònia ha estat la gran sorpresa? Res d’això té molta incidència en la publicitat de l’OCDE. Selecciona els països que l’interessa presentar com a referents, no pels seus resultats sinó per la seva correspondència amb el que l’OCDE considera pedagògicament correcte.

Sota quins arguments o criteris?

Se’ns diu que no hem de semblar-nos a les màquines o als robots, malgrat això, sí que hem de funcionar de manera tecnològica, amb una ment tecnològica pensant en les competències i en el «per a què»

Actuen sota una concepció merament instrumental, on el que importa no és el «què» sinó el «per a què». L’oblit del «què» és exactament l’oblit de la teoria, de l’educació liberal. Se’ns diu que no hem de semblar-nos a les màquines o als robots, malgrat això, sí que hem de funcionar de manera tecnològica, amb una ment tecnològica pensant en les competències i en el «per a què». A la història de l’educació hi ha modes que s’imposen durant uns anys, després se’n van i arriben d’altres. Sóm a la del menyspreu del «què» i la sobrevaloració del «per a què».

Dibuixa vostè un decalatge entre el progrés tecnològic i la seva adaptació humana 

D’una banda, necessitem gent preparada tecnològicament -seria absurd negar-ho-, però de l’altra, els alumnes d’enginyeries han de perllongar un curs més en Matemàtiques perquè arriben amb coneixements d’aquesta assignatura baixíssims. Resulta que tot allò que està desapareixent a l’escola ho ha de compensar o bé el mercat o bé la universitat rigorosa. Una formació bàsica consistent en Matemàtiques i en Llengua és essencial sigui com sigui el futur que ens imaginem. El Ministeri d’Educació hauria de dir-se Ministeri d’Educació Emocional.

He estat revisant, des que va aparèixer la LOMLOE, les diferents lleis educatives anteriors. El primer que m’ha cridat l’atenció és la bona redacció que tenia la Llei General d’Educació de Villar Palasí i com redacten de malament des de l’actual Ministeri d’Educació. Si ells mateixos no són sensibles a la importància d’una bona escriptura, com pensen fomentar que els alumnes ho siguin.

D’altra banda, ja a la LGE es critica l’aprenentatge memorístic. Ben mirat, estem en revisions a la baixa d’aquesta Llei. L’esforç renovador que va haver-hi darrere de la LGE va ser molt més ambiciós que el de les següents reformes. Ja es parlava de la introducció de les noves tecnologies de l’educació i es fomentava l’aparició de la televisió a les aules. I el propi impuls per la reflexió pedagògica que es va produir no l’hem vist després.

Però va arribar la LOGSE i amb ella van canviar moltes coses, no?

Va haver-hi un interès superior per fer «la nostra Llei» per part del poder executiu del moment que per crear una «bona Llei».

Si el cridessin demà per a oferir-li la cartera d’Educació per on començaria?

El Ministeri i les conselleries d’Educació haurien de garantir a totes les famílies que hi hagi uns nivells mínims a tots els centres

Primer enviaria a la gent que està fent funcions burocràtiques, que no serveixen per a res, a les escoles. Aquests milers de persones que estan engreixant els departaments d’Educació i els ministeris sense que se sàpiga massa bé per a què, complirien una funció molt més pràctica als centres. Segon, de la mateixa manera que en el Ministeri de Consum no s’admet que cap bar o restaurant ofereixi menjar tòxic, el Ministeri i les conselleries d’Educació haurien de garantir a totes les famílies que hi hagi uns nivells mínims a tots els centres.

Centralitzar l’educació?

No, no es tracta d’això. Bona part del que està fent el Ministeri d’Educació en aquests moments no deixa de ser un miratge, perquè sabent que les seves competències educatives són mínimes actua com si fossin enormes. És tot un joc d’ombres, una fantasmagoria. La realitat del nostre sistema educatiu actual és, d’una banda, una anarquia metodològica extraordinària -cadascú fa el que li sembla sense que ningú li digui res-, i de l’altra no menys rellevant, és que les famílies estan començant a adonar-se que amb l’escola ja no és suficient per a l’educació dels seus fills. I aquelles que s’ho poden permetre inverteixen més en activitats extraescolars. Les acadèmies i els professors privats cada cop estan guanyant més importància. Alguna cosa està fallant.

El principi de la fi de l’escola pública?

Si l’escola té alguna funció és la de compensar les deficiències o les mancances familiars, però resulta que no és el que està passant. Ara són les famílies -les que s’ho poden permetre- les que inscriuen als seus fills en activitats extraescolars. Existeixen acadèmies privades de Matemàtiques a internet que estan tenint un èxit extraordinari, amb més de 40.000 alumnes a Espanya. Crec que mai hem tingut una escola més classista que l’actual. Deixem al nen amb intel·ligència emocional, però sense saber les taules de multiplicar.

Avui no tenim clar quines són les matèries importants per a la formació de l’alumne a la pública. La pròpia LOMLOE és molt ambigua en aquests plantejaments

Avui no tenim clar quines són les matèries importants per a la formació de l’alumne a la pública. La pròpia LOMLOE és molt ambigua en aquests plantejaments. Una llei que, per exemple, es permet la frivolitat de dir que es donaran als alumnes continguts en ciutadania mundial, quan tal cosa no existeix, on són aquests continguts? Si a això li afegim les contínues reformes i contrareformes el que arriba als centres educatius és manca de claredat. Avui a l’escola hi cap tot, absolutament tot.

I malgrat això s’insisteix molt amb el pensament crític…

És impossible ensenyar pensament crític si restringeixes l’aprenentatge de la sintaxi. Pensar -no “sentir”- críticament, significa pensar bé. M’estimo més fer servir el terme de pensament correcte en lloc de pensament crític. El correcte és aquell que sap anar amb ordre de les premisses a les conclusions, però per a aconseguir-ho una de les coses que has de dominar són les connectives lògiques, això és la sintaxi. De què ens serveix que a l’escola ens parlin de metacognició si et treuen la sintaxi que és la metacognició de la Llengua? No pot haver-hi pensament crític en la persona que és incapaç de desenvolupar per escrit un fil argumental perquè per a raonar no és suficient amb llegir o amb discutir, és imprescindible saber escriure.

Arriben els seus llibres a ser ben comprensos?

Si et poses a escriure has de donar per fet que un cert percentatge et malinterpretarà. Però em dono per molt satisfet amb els set mil llibres que s’han venut de La Escuela no es un parque de atracciones. En aquest país és una xifra molt considerable, si a més és d’educació és gairebé estratosfèrica. Farem una revisió corregida i ampliada per a finals d’aquest curs.

Com abordar els problemes de comprensió lectora en els alumnes?

Ens trobem amb això de sempre, reiterant el que he dit abans. Si no tenim clar el «què», difícilment podrem respondre al «com» o al «per a què». Què significa comprendre un text? Doncs situar un text en un context. Únicament quan tens un context més ampli que el text et permet desenvolupar el seu sentit, comprendre’l. La nostra escola s’està caracteritzant per una jivarització dels contextos. Es creu que per a comprendre n’hi hauria prou amb fer exercicis de resum, d’idea principal i secundària, etc. No. Per a comprendre un text és essencial tenir coneixements fàctics, sense ells els conceptes del text se t’escapen. Per això la lectura és una activitat que dura tota una vida. Ara es pretén arribar a l’impossible: comprendre textos reduint els contextos.