TAULA INAUGURAL DEL II CONGRÉS D’EXPERTS DOCENTS (1a part)
Barcelona va acollir el 26 de novembre el «II Congrés d’experts docents», organitzat per la Fundació Episteme i l’Observatori Crític de la Realitat Educativa (OCRE), dedicat a «La necessitat social del coneixement». Celebrat a la Residència d’Investigadors del CSIC, l’acte va aplegar més de 160 assistents, majoritàriament professors, que reclamen més racionalitat, més ciència i més coneixements com a necessitat acadèmica i social davant les evidents mancances dels alumnes, reflectides en els mals resultats obtinguts pels nostres estudiants i recollides en els successius informes PISA.
Fundació Episteme
Fins a quin punt pot ajudar la ciència a l’educació? Per què s’accepten polítiques educatives sense contrastació? Són realment ‘noves’ les competències en educació? És la societat realment conscient del que passa dins les aules? S’ha de retornar al docent la seva llibertat de càtedra i el seu prestigi? És l’educació ostatge d’un model sistèmic cada vegada més pròxim a la postveritat? La taula inaugural d’aquest segon congrés va voler reflexionar entorn d’aquests interrogants amb una classe magistral de Nuno Crato, i la participació de Felipe de Vicente, Irene Murcia i Eva Serra.
Aquesta segona trobada educativa celebrada a Barcelona va comptar amb les ponències de 16 experts educatius i la col·laboració del Sindicat de Professors de Secundària (aspepc·sps), l’Associació de Catedràtics (ACESC), la plataforma valenciana No Als Àmbits i la plataforma catalana No al Currículum, també coneguda com a Plataforma en Defensa de la Qualitat Educativa.
Nuno Crato: Ara és un bon moment per a una revolució científica en l’educació
Sol·licitat des de diferents fòrums internacionals per a explicar les seves polítiques educatives, el ministre de Ciència i Educació de Portugal durant els anys 2011 a 2015 Nuno Crato, matemàtic, investigador i principal artífex de l’espectacular augment en el rendiment acadèmic dels estudiants portuguesos durant aquest període, va inaugurar el congrés apel·lant al diàleg per a trobar solucions davant els problemes educatius que existeixen als països occidentals. Així, referint-se a les diverses postures que existeixen per a modificar i millorar aquesta situació, va criticar l’experimentació de la pedagogia competencial enfront de la lògica docent i els estudis científics. És possible una revolució científica en educació?, va llançar com a proposta.
Crato va inaugurar el congrés apel·lant al diàleg per a trobar solucions davant els problemes educatius que existeixen als països occidentals
Crato va iniciar explicant l’experiència natural que va donar-se durant el període de pandèmia i com, en aquesta situació sobtada, alguns pedagogs van veure «una oportunitat extraordinària» per a desenvolupar l’ensenyament virtual. «Abans de la pandèmia -va assegurar- ja sabíem que l’educació virtual no funcionava bé, gràcies a estudis realitzats als EUA on es mostrava menys eficaç que la presencial; igual que sabíem que els nens no són natius digitals, com s’acostuma a dir, i que tindrien dificultats». Així, va voler referir-se a la formació evolutiva de milions d’anys fins a arribar al cervell humà per a desmentir-lo, tal com recullen diversos articles que va citar com el de Stanislas Dehaene, ‘Apprendre! Les talents du cerveau, le défi des machines‘, Ed. Odile Jacob, Paris, 2018. “És una ximpleria pensar que el cervell canvia en 20 anys“, va dir Crato, qui, a més, va citar un altre estudi holandès dut a terme durant el confinament que conclou en què “tots els alumnes van perdre en totes les disciplines”.
La ciència desmunta mites del corrent pedagògic actual
Un altre dels mites que Crato va voler desmentir va ser el de «multitasques o multitasking». «No caldria que els psicòlegs investiguin sobre això», va suggerir, explicant que el cervell fixa la seva atenció en una sola cosa i en alternar tasques es perd temps i eficàcia. Paral·lelament, en una revisió sobre les anomenades «competències del segle XXI», el matemàtic i investigador portuguès va afirmar que el pensament crític, la creativitat, les actituds i els valors, igual que les competències generals, no es poden desenvolupar sense coneixements. “La psicologia cognitiva no existia a l’època de Piaget -va apuntar Crato- i avui sabem el que abans s’ignorava“, per a afegir també que el desenvolupament de les neurociències ens portarà nous descobriments en relació amb l’aprenentatge del cervell.
El matemàtic i investigador portuguès va afirmar que el pensament crític, la creativitat, les actituds i els valors, igual que les competències generals, no es poden desenvolupar sense coneixements
Respecte als successius informes de PISA, Crato va subratllar la importància d’avaluar les dades, amb independència de les interpretacions que el propi estudi acompanya perquè sovint hi ha diferencies entre els prefacis i els resultats. Així, mentre alguns països (asiàtics) aposten per les dades, uns altres (els occidentals) ho fan per les competències, relegant als coneixements, -un error al seu parer-. “Les competències no poden organitzar el coneixement“. “El coneixement i les competències són indissociables, com la clara i el rovell en una truita”, va voler exemplificar, i va apel·lar a la importància d’un currículum estructurat que organitzi tots dos aspectes, però accentuant que “sense coneixements no s’obtenen competències” i que són les assignatures les que poden organitzar el currículum.
Bons resultats i equitat no són objectius contradictoris
En relació amb l’escola inclusiva, “Tampoc és positiu reduir les desigualtats rebaixant el nivell” -va advertir conscient de la seva ‘incorrecció política’-. En aquest sentit, va comentar que en diversos informes internacionals es comprova que «resultats i equitat» no són objectius contradictoris: “Quan milloren els resultats, també millora l’equitat, això es pot veure a dades de Xile, Finlàndia, Portugal, i Taiwan” i va afegir que quan discutim sobre les desigualtats hem de saber si es formularan en positiu o en negatiu. “Es tracta d’ajudar aquells que tenen més dificultats, no de baixar el nivell dels altres”.
En diversos informes internacionals es comprova que «resultats i equitat» no són objectius contradictoris: “Quan milloren els resultats, també millora l’equitat”
Crato va voler referir-se també a la repetició de curs, destacant els elevats percentatges del nostre país, i va comentar que l’actual tendència d’eliminar-la administrativament tampoc coincideix amb el plantejament més eficaç. “L’important, va insistir, és ajudar als alumnes amb dificultats mantenint l’excel·lència”. Analitzant PISA en tots els seus successius informes es pot comprovar que els països que van eliminar exàmens van empitjorar mentre que aquells que els van introduir, van millorar, va apuntar.
Després d’aquestes exposicions, Crato reitera que els fonaments han d’ajustar-se al “currículum exigent basat en els coneixements amb assignatures fonamentals i a una avaluació rigorosa amb suport als estudiants amb més dificultats”
Alumnecentrisme o mestrecentrisme? Hi ha resultats
La defensa de l’aprenentatge per autodescobriment va ser un altre dels temes que el ministre portuguès va voler matisar. “Alguns teòrics argumenten que l’ensenyament directe no és bo, però les dades de l’informe PISA de 2015 (recollits també en el llibre de Nuno Crato, Improving a Country’s Education: PISA 2018 Results in 10 Countries, Ed. Springer), comproven que un dels enfocaments més desfavorables és l’alumnecentrisme, en contra del que sí que funciona: el mestrecentrisme. “L’aprenentatge per autodescobriment no és eficaç -va dir-, és millor que el professor expliqui les disciplines i orienti les experiències”.
“Hi ha un model del cervell que diu, essencialment, que ensenyar és enriquir la memòria a llarg termini i la memòria resideix en el coneixement. Si no es pensa no es memoritza”
L’investigador i matemàtic portuguès va subratllar que “Hi ha un model del cervell que diu, essencialment, que ensenyar és enriquir la memòria a llarg termini i la memòria resideix en el coneixement. Si no es pensa no es memoritza”. I va matisar que per a memoritzar no es tracta d’acumular dades com ho faria un ordinador, sinó d’introduir esquemes de pensament: teoremes, arguments filosòfics, causes històriques... “El sistema sensorial processa només una part de la informació i hem de concentrar-nos en el què fem per a retenir a llarg termini. Les activitats, distreuen. L’activitat cerebral és el que importa“.
L’ exministre d’educació de Portugal sosté que “Ara és un bon moment per a una revolució científica en l’educació“. En plena revolució científica com la que vivim, on la recerca cada dia ocupa un estatus més destacat i contribueix a millorar molts camps del saber seria interessant que també l’ensenyament es pogués beneficiar d’ella, en l’ús de la raó com a mètode de construcció del coneixement, mitjançant la comprovació i l’anàlisi. Una proposta que sembla obrir-se camí entre els professors que defensen l’ensenyament contrastat i de qualitat. Tal com va dir l’estadístic i economista Milton Friedman: «Un dels pitjors errors és jutjar les polítiques i els programes per les seves intencions, en lloc de pels seus resultats», va recordar Crato.
Felipe de Vicente: L’intervencionisme incideix en la llibertat de càtedra
El vicepresident de la Fundació Episteme, Felipe de Vicente, va començar la seva presentació tot referint-se a un article d’en Gregorio Luri titulat “Què significa educar?”, en relació a la convocatòria de la Comissió Europea per a nomenar un grup d’experts que estudiïn la definició d’educació. “Sembla mentida”, va ironitzar de Vicente, que els representants europeus encara no sàpiguen a aquestes alçades què és l’educació. Una bona mostra del desconcert en què ens movem des de fa anys”. Així doncs, va definir que l’educació passa per la transmissió de coneixements i que aquest principi sembla estar diluït en una degradació general del saber, especialment l’humanístic, trufat de referents de la pedagogia actual.
Felipe de Vicente va criticar també l’intervencionisme de les lleis educatives, que incideixen directament en la llibertat de càtedra
El catedràtic emèrit de Geografia i Història, i membre del Consejo Escolar del Estado, va fer una revisió històrica del naixement dels sistemes educatius europeus. “A la vella Europa van començar a sistematitzar-se els sabers”. Després d’un recorregut pels començaments de l’educació europea, De Vicente va voler remarcar que a Europa els coneixements ja eren de bell antuvi per competències. No només existia la classe magistral, sinó també el debat i el desenvolupament d’habilitats i actituds. “En aquest primer currículum europeu hi eren presents els coneixements, les habilitats i les actituds, sota la primacia dels primers”. Va insistir en remarcar també el concepte erroni de «novetat» emprat per la pedagogia actual, que en comptes de modernitzar l’educació, ha soterrat els coneixements amb ocurrències fàcils i experimens sense contrastació. De Vicente va criticar també l’intervencionisme de les lleis educatives, que incideixen directament en la llibertat de càtedra, recollida a l’article 20 de la Constitució espanyola, Secció 1ª: Dels drets fonamentals i de les llibertats públiques.
NOTA: la llibertat de càtedra és, en paraules del Tribunal Constitucional, “una projecció de la llibertat ideològica i del dret a difondre lliurement els pensaments, idees i opinions dels docents el l’exercici de les seves funcions”.
Irene Murcia: Ha arribat l’hora de retornar la veu als docents
“Malauradament, tenir una educació malmesa no és una exclusiva del nostre país”, va remarcar d’entrada la professora de Matemàtiques i presidenta de l’Observatori Crític de la Realitat Educativa (OCRE) Irene Murcia, qui també es va referir a les crítiques rebudes per la denominació “d’experts docents”, emprades en ambdós congressos, a València i a Barcelona. “Reivindiquem la condició d’experts en el seu sentit etimològic, i d’experiència com a condició sine qua non. Murcia va voler reclamar aquest estatus d’experts per als docents, que se’ls nega des d’instàncies polítiques, mediàtiques i socials. “Arraconats a les aules, com en autèntiques trinxeres, hem estat assistint a la devaluació pública de la tasca del professorat i pensem que ja ha arribat l’hora de retornar-li la veu”, va defensar.
Arraconats a les aules, com en autèntiques trinxeres, hem estat assistint a la devaluació pública de la tasca del professorat
En al·lusió al I Congrés celebrat per OCRE a València el passat mes de maig, la seva presidenta va assenyalar que “l’emperador està nu” i va apuntar la necessitat de desmuntar les fal·làcies d’un discurs pedagogista que, a força de repetir-se, ha acabat quallant en la societat i entre un bon nombre de professors, que han arribat a posar en dubte la seva pròpia tasca, també per causa de la coerció de què han estat objecte. “Aquest segon congrés –va dir- va un pas més enllà, perquè volem traslladar a la societat que el coneixement és valuós”. Murcia va animar la societat a reflexionar i treballar conjuntament, sense oblidar que el coneixement adquirit a l’educació pública és el que ha permès avançar als alumnes més desafavorits i que “un bon treball dels docents de qualsevol nivell educatiu, professionals, exigents i justos, afavoreix a tots”, va concloure.
Eva Serra: L’era de la postveritat en l’àmbit educatiu
La directora executiva de la Fundació Episteme, Eva Serra, va citar un article aparegut a la revista PNAS, referit a l’era de la postveritat, en el qual els seus autors van comprovar que el llenguatge racional, vinculat a milions de llibres des de 1850, va començar a veure’s desplaçat a partir de 1980 per un vocabulari cada cop més emocional, un procés que encara es va accelerar més a partir de l’any 2007. Els autors d’aquest treball van observar també una tendència anàloga, tendent a substituir el llenguatge més col·lectivista per un de més individualista.
El desplegament de la posveritat ha incidit en el model educatiu actual, que projecta un discurs emocional que desplaça el llenguatge racional per l’individual i el «nosaltres» pel «jo»
Serra va advertir també que el desplegament de la posveritat ha incidit en el model educatiu actual, que projecta un discurs emocional que desplaça el llenguatge racional per l’individual i el «nosaltres» pel «jo», tot alertant que es tracta d’un trajecte perillós i advertint d’una eventual pèrdua de drets col·lectius en l’educació. Igualment, va aclarir la posició de la Fundació Episteme sobre “el fals debat: professors contra pedagogs”, que desvia l’atenció i no reflecteix la vertadera naturalesa de la controvèrsia educativa, que consisteix en un xoc entre models diferents, i no entre col·lectius professionals.
Accés al vídeo de la taula inaugural amb Nuno Crato (1)
Accés al vídeo de la Primera taula rodona (2)
Accés al reportatge-resum de la Primera taula rodona (2 text)
