«Docència i Societat» (Segona taula rodona)

SEGONA TAULA RODONA DEL ‘II CONGRÉS D’EXPERTS DOCENTS‘  (3.ª part)

Barcelona va acollir el 26 de novembre el «II Congrés d’experts docents», organitzat per la Fundació Episteme i l’Observatori Crític de la Realitat Educativa (OCRE), dedicat a «La necessitat social del coneixement». Celebrat a la Residència d’Investigadors del CSIC, l’acte va aplegar més de 160 assistents, majoritàriament professors, que reclamen més racionalitat, més ciència i més coneixements com a necessitat acadèmica i social davant les evidents mancances dels alumnes, reflectides en els mals resultats obtinguts pels nostres estudiants i recollides en els successius informes PISA.

 

Fundació Episteme

Són lliures les nostres universitats o acaten els dictats de la banca i les agències d’avaluació en benefici d’un utilitarisme? S’abandona el professorat universitari a aquestes pressions del mercat? Hi ha sortida enfront del cansament que acompanya a la professió docent i a la societat? Per què la universitat s’ha impregnat de terminologia empresarial abandonant la seva funció de transmetre el saber? Es troben alumnes i professors desproveïts de la seva independència civil enfront dels xantatges del poder privat?

Amb el títol “Docència i Societat”, aquesta segona taula rodona va abordar aquestes qüestions sota les intervencions d’Andreu NavarraFerran GallegoMaría ElizaldeJacob GuinotCarlos Fernández Liria, sota moderació de David Rabadà.

 

Andreu Navarra: “El mesquí és qui dirigeix, aquell que vol brillar és expulsat del centre”

Andreu Navarra / Fundació Episteme

L’historiador, escriptor i professor, Andreu Navarra va començar amb una cita de Carlos Fernández Llíria, recollida en el llibre La educación cancelada -del qual Navarra és tanmateix el seu coordinador al costat de David Rabadà-, que diu: «La gestió empresarial de la universitat comença (…) amb una quantificació i un recompte, centrat abans de res en el nombre de publicacions, predominantment en anglès i en revistes internacionals “d’alt impacte”. Aquesta ha estat la trituradora que ha canviat per complet la vida acadèmica. Tothom ha de competir amb tothom per a figurar en els rànquings internacionals i en aquesta activitat es consumeix gran part del temps del professor». Navarra, qui va centrar la seva ponència en l’àmbit universitari, va voler partir d’aquesta cita per a explicar que existeixen agències de valoració que, encara que camuflades com a assessorament tècnic, “destil·len ideologia”. També, reprenent a un altre autor, el filòsof i psiquiatre alemany Karl Jaspers, cridat a construir de nou la universitat alemanya després de la derrota del nazisme, ja alertava en 1946 sobre quins podien ser els problemes d’una universitat disfuncional: manca de llibertat acadèmica, foment de la mediocritat directiva, simplificacions rudes que suposen retallades i pèrdua massiva de qualitat, tot això recollit en el seu llibre La idea de la universidad, que Navarra va anar citant com a analogia de quant succeeix en les nostres universitats avui dia. “Una universitat que no és lliure” -va denunciar-.

“El professor és desvalorat, el científic ja no val res, la veritat es desdibuixa i el que es fa és pura opinió, pura ideologia de domini”

Seguint amb Jaspers, Navarra va criticar la usurpació de la ciència que s’adopta en l’actual model universitari. “El contrari del coneixement científic és l’opinar arbitrari” (Jaspers dixit) en opinió seva, el mateix que està succeint amb les tendències pedagògiques actuals que, pretesament, intenten simular que fan ciència mentre que l’objectiu real és ideològic. “El professor és desvalorat, el científic ja no val res, la veritat es desdibuixa i el que es fa és pura opinió, pura ideologia de domini“, va destacar. I seguint amb cites de Jaspers, va argüir com després de la Segona Guerra Mundial ja circulaven crítiques contràries a la classe magistral, a les lliçons o a la transmissió de coneixements unidireccional (del docent al discent). De la mateixa manera, i prosseguint amb Jaspers, Navarra va voler subratllar les actuals línies respecte als nomenaments dels directors dels centres educatius que, subordinats a les consignes que reben, impedeixen brillar al professor amb la finalitat d’ocultar la mediocritat del superior. “Sona al ‘Decret de Plantilles′‚ -va puntualitzar-. El mesquí és qui dirigeix, aquell que vol brillar és expulsat del centre. Això cau -va dir- en una disciplina burocràtica i en un control de les plantilles que desmantella la docència“, va advertir. I referint-se al model del sistema neoliberal va postil·lar: “sempre estem agafats“.

 

Ferran Gallego: (Universitat) “He vist l’esforç brutal del professorat per adaptar-se a les exigències del mercat”

Ferran Gallego / Fundació Episteme

L’historiador, escriptor i professor, Ferran Gallego va partir de la seva experiència en dos nivells, com a docent de Batxillerat, etapa que va considerar rellevant, tal com professava Albert Soboul a França, qui aconsellava obtenir una càtedra d’institut abans de fer classes a la universitat; i la seva etapa com a professor universitari. “Aquesta visió de continuïtat que exigia Soboul als seus alumnes és el que permet a un professor arribar ‘adobat′ a la universitat“, va assenyalar. “(Abans) l’ensenyament secundari era una altra cosa. Recordo fills de treballadors de la SEAT que arribaven a disposar exactament de la mateixa qualitat d’ensenyament que en qualsevol altre lloc i recordo que era possible una altra situació”. Així -va opinar-, que l’actual  escenari es conseqüència de “la incapacitat de lluitar contra la degradació cultural de la societat“. I es va referir al projecte il·lustrat en tant que significava una obligació per a adquirir la condició autèntica de ciutadania i no només com un simple dret. “Això es va acabar” -va sentenciar Gallego- per a denunciar que s’està atemptant contra l’autonomia del saber en l’obligació de preservar un coneixement i transmetre’l.

“No és que siguem nostàlgics és que ens trobem davant un sistema educatiu que, per primera vegada, des dels projectes de la il·lustració busca, amb l’absoluta coartada infecta, col·locar a la universitat al servei de la societat i no de la veritat del saber”

Entrant en l’àmbit universitari, l’historiador va voler advertir sobre la manca de resistència del seu professorat davant aquesta degradació. “Discutint plans d’estudi he vist el esforç brutal del professorat per adaptar-se a les exigències del mercat. Com adaptar, per exemple, el trienni liberal al mercat?”, preguntava el professor. “No és que siguem nostàlgics és que ens trobem davant un sistema educatiu que, per primera vegada, des dels projectes de la il·lustració busca, amb l’absoluta coartada infecta, col·locar a la universitat al servei de la societat i no de la veritat del saber“, entenent que s’està al servei de la societat només després d’haver passat per la veritat del saber. Al seu parer, aquesta situació plenament conscient, és possible gràcies a les complicitats hagudes, tant de l’esquerra, que ha abandonat a les classes populars en negar una bona formació a l’escola pública, com a la universitat, que ha claudicat per a estar al servei de la demanda dels poders econòmics de la societat abans que del saber. Així, “Rebem a un alumnat que no té coneixements integrats“. I al·ludint al Pla Bolonya, que va disminuir en un 20% la durada acadèmica universitària va apuntar que l’objectiu passaria perquè “l’alumne obtingui uns coneixements molt generals i molt superficials, sota programes impossibles i amb docents que a la universitat es mouran en dos sentits: o l’adaptació desesperada per a tractar de buscar finançament o ‘llençar la tovallola’ i dedicar a la docència la mínima part del seu esforç”. Per a concloure, el professor va voler advertir que “està a punt de tancar-se un cercle viciós molt perillós on la persones que van estudiar EGB, BUP, COU i una llicenciatura aniran desapareixent i l’ensenyament serà donat per aquells que no han passat per una bona formació humanística”.

 

María Elizalde: “Estem esgotats, però és que tota la societat està esgotada”

María Elizalde / Fundació Episteme

La doctora en Filosofia, professora d’institut i professora de Teoria de l’Art en la UOC María Elizalde, va començar amb Michel Foucault i la seva anàlisi sobre l’anatomia del detall, per a partir del context del materialisme on ens situem i apuntant a possibles propostes enfront d’un capitalisme que “pretén que pensem que no hi ha sortida davant d’aquesta situació”, va reflexionar. Una sortida que sí que existeix, al seu parer, i que passa per “l’agenciament cultural i l’apoderament de tots nosaltres. I citant al crític literari marxista Fredric Jameson: «És més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme», Elizalde va subratllar la potència d’aquesta imatge amb les relacions de poder que s’exerceixen. “Un poder que circula en totes direccions. Com a agents d’aquesta societat, ho exercim i ho sofrim”. Sobre la base d’això va destacar la lògica actual del neoliberalisme, “una lògica ben diferent a tot quant havíem après prèviament”, va assenyalar. I va citar també a Marx, quan deia que a la superfície és on es troba la ideologia. I referint-se a l’àmbit educatiu va apuntar cap als detalls que es troben “en la manera d’impartir classe, en els gestos de la direcció i dels alumnes, en aquesta amenaça constant de les famílies dient: vas a inspecció si no aproves al meu fill… és on s’està construint una ideologia en l’educació“.

On és el coneixement? “Tot aquesta vàlua que aportem a la nostra feina és menyspreada”

Elizalde va voler citar també a Nietzsche quan va advertir que entràvem en un nihilisme absolut en el segle XX. “Aquí hi és, aquí el tenim“, va destacar. I filant amb més autors del materialisme històric, es va referir a Walter Benjamin sobre el concepte ‘d’innervació’, que diu que «les infraestructures configuren la nostra identitat» i així ho va relacionar amb que tots els alumnes tenen ordinadors a l’aula, amb un suposat concepte neutre de la innovació o de la tecnologia a les aules. “No, no és neutre tot això -va puntualitzar-. Conforma la identitat de tots els subjectes participant d’aquesta societat“. La professora va fer-se ressò també del cansament que acompanya a la professió docent en aquests temps. “Estem esgotats, però és que tota la societat està esgotada“, va destacar. Una fórmula de treball que ha anul·lat la vàlua del propi treball. I entrant en el col·lectiu docent, va recordar que és una professió que acumula gairebé totes les disciplines però que, malgrat això, a penes té translació en el coneixement compartit. On és el coneixement?, qüestionava. “Tot aquesta vàlua que aportem a la nostra feina és menyspreada”. Com a especialista en María Zambrano, Elizalde rememorava la Institució Lliure d’Ensenyament. Què va passar amb aquesta quantitat d’energia i coneixement? i va destacar amb això la pèrdua de memòria de ens acompanya. La professora va voler concloure amb la idea que “hi ha alternativa“, una opció que passa per diferents moviments socials que busquen la performativitat [capacitat del llenguatge per a convertir-se en accions i transformar la realitat o l’entorn], així com espais alternatius per a reunions i vincles entre docents.

 

Jacob Guinot: “L’educació ja no s’interpreta com un dret social sinó com una elecció individual”

Jacob Guinot / Fundació Episteme

El doctor en organització d’empreses i professor de la Universitat Jaume I de València Jacob Guinot, va començar per destacar que les tendències empresarials han acabat recalant en l’àmbit educatiu. “Competències, gestió de la qualitat, intel·ligència emocional, coaching, mindfulness, treball en equip…, qüestions totes que van començar a les empreses”, va destacar. Però també va voler reflexionar sobre “En què s’han convertit avui el professor universitari: Persones que ens dediquem a produir papers [articles científics], indexats en revistes de qualitat”. I va voler referir-se a un tercer aspecte: com t’avalua l’alumne. “Al final el professor està plegat als interessos, a les preferències o als gustos que en un determinat moment pugui tenir l’alumne“, va opinar. D’altra banda, Guinot va comentar que “cada vegada més les universitats estan influenciades per fundacions bancàries, que són les que concedeixen cert tipus de beques”. Per tot això va apuntar al vincle públic-privat que s’estableix en el sector educatiu. S’està donant “una intromissió en la universitat pública per part d’empreses privades”, amb la conseqüència de canvis en els continguts i en les metodologies.

S’està donant “una intromissió en la universitat pública per part d’empreses privades, amb la conseqüència de canvis en els continguts i en les metodologies”

En relació amb la recerca docent, Guinot va comentar que actualment “només pots fer projectes d’innovació docent. “Vaig proposar investigar primer si una cosa funcionava a l’aula per a poder aplicar-la com a millora o com a novetat, que hi hagués una evidència, però van dir-me que no, que no hi havia ni que esmentar les metodologies tradicionals, la instrucció directa”, va relatar. En la seva opinió, més que projectes es tracta ‘d’ocurrències’ sense base científica que els emparin. Així, referint-se a les recomanacions de Bolonya, fer “metodologies actives“, va assenyalar que això acaba per cansar l’alumne. Guinot coincideix amb Nuno Crato en que “l’alumne para més atenció en escoltar el professor que quan està veient un vídeo”, malgrat va matisar que cada cop els alumnes presenten menys capacitat d’atenció. D’altra banda, va voler destacar la competitivitat que es dona entre les pròpies universitats, expressades a través dels rànquings, que acaben sotmetent la seva funció sobre la base dels paràmetres que més puntuen. “Estem construint una universitat que ha d’adaptar-se a la societat. Cal fer el que el mana el mercat“, una pèrdua del sentit del coneixement universitari. Per a concloure, Guinot va dir que “l’educació ja no s’interpreta com un dret social sinó com una elecció individual. Una mena de «campi’s qui pugui»“.

 

Carlos Fernández Liria: “L’ensenyament concertat ha de ser immediatament prohibit”

Carlos Fernández Liria / Fundació Episteme

El professor de Filosofia, assagista i guionista espanyol Carlos Fernández Llíria, va referir-se al garbull educatiu existent: “És tot tan confús que ni tan sols és possible ja explicar res perquè les paraules ja no signifiquen el que haurien”, va introduir. Sota el seu parer, les facultats d’educació són les responsables d’això després de dècades de reflexió infructuosa sobre l’ensenyament. “Cal recordar l’essència del que és una escola i el que és l’ensenyament públic. I així, va recordar com l’ensenyament públic significava la columna vertebral del que havia de ser “el projecte públic il·lustrat de la modernitat”. El “concepte de ‘públic’ a la cúspide de la sobirania social, a resguard del xantatge dels poders privats”, va destacar. Així, l’escola entesa com la primera experiència de ciutadania que havia de tenir un ésser humà, de “pertinença a l’espai públic”. I apel·lant als lemes de la Revolució Francesa (Llibertat, igualtat, fraternitat) Fernández Llíria, va explicar com en aquest espai públic es van anar conquerint els drets d’independència civil. “Això hauria d’haver llançat dues brúixoles fonamentals en l’ensenyament”, enfront de dues amenaces. En primer lloc, la família, en el seu dret a triar la formació dels seus fills; i, en conseqüència, a intervenir sobre la seva visió social. De manera que l’escola pública actuaria com una finestra al món, “una sort d’objectivitat” enfront del possible adoctrinament familiar. I, en segon lloc, les empreses, que fonamentalment afecten l’àmbit universitari. “El Pla Bolonya no va ser més que un intent de posar a la universitat al servei de la societat, de les grans corporacions econòmiques que podien fer-la xantatge i la universitat es converteixi en una mena de caixer automàtic per a aspirar diners públics”.

Els professors han de ser funcionaris”, l’única manera perquè els professors no es deixin fer xantatge pels poders privats

Com a necessitats educatives, Fernández Llíria va reclamar que “L’ensenyament concertat ha de ser immediatament prohibit, i va denunciar que es troba amb molt més poder que la pública, citant el cas com a exemple de la Comunitat de Madrid. I com segona necessitat va dir que “Els professors han de ser funcionaris“, l’única manera -va sostenir- perquè els professors no es deixin fer xantatge pels poders privats. “No està garantit, però com a mínim, hi ha alguna possibilitat. Pel mateix motiu que els jutges són funcionaris”, va argumentar. D’aquesta manera va defensar la possibilitat d’una llibertat de càtedra blindada al xantatge dels poders privats.

 

SEGONA TAULA RODONA: «Docència i Societat»

Accés al vídeo de la segona taula rodona «Docència i Societat» (3)

 

PRIMERA TAULA RODONA: «Educació I Societat»

Accés al vídeo de la Primera taula rodona «Educació i Societat» (2)

Accés al reportatge resum de la Primera taula rodona (2 text)

TAULA INAUGURAL: Classe magistral de Nuno Crato

Accedir al vídeo de la Taula Inaugural amb Nuno Crato (1)

Accedir al reportatge resum de la Mesa Inaugural (1 text)

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.