Entrevista a NUCCIO ORDINE / Vídeo: Àlex Romero

Reproducció de l'entrevista publicada el febrer de 2019 a Catalunya Vanguardista

Nuccio Ordine: «Europa està amenaçada»

«El que veiem tots els dies és un dels pitjors moments de la història de la nostra Europa»

Nuccio Ordine considera que Europa està retrocedint en les seves conquestes històriques. Adverteix del perill davant l’augment dels partits populistes i defensa la importància de la formació en la cultura dels clàssics enfront d’una educació mercantilitzada. Professor de Literatura italiana, expert en el Renaixement i de la figura de Giordano Bruno, aquest filòsof i escriptor ha estat traduït a més de 20 idiomes per la seva obra La utilidad de lo inútil.

Eva Serra / Catalunya Vanguardista

Recentment, el professor Ordine va oferir una conferència a la Casa Golferichs de Barcelona convidat per el Sindicat de Professors de Secundària Aspepc-Sps davant un auditori de docents i estudiants. Com en el seu reconegut i reeixit llibre, La utilidad de lo inútil, Ordine va defensar un valent al·legat per la cultura i els valors científics i humanístics en una societat que considera equivocada i mercantilista.

En la seva conferència, el professor va començar explicant la pregunta que sempre formula als seus alumnes el primer dia: Què heu vingut a fer a la universitat? I la resposta sovint és la mateixa: «per a aconseguir un títol». Com a contrapunt recorda Albert Camus quan el 1957 en rebre el Premi Nobel va pensar en el seu professor i subratlla que “si aquest dia en qui penses és en qui et va ensenyar significa que l’escola t’ha donat molt”.

Ordine reconeix que el seu discurs ha calat més del que va poder imaginar en escriure La utilidad de lo inútil el 2013. Des de llavors no ha deixat d’oferir conferències i entrevistes arreu amb aquesta serenitat que transmet. En el taxi de camí entre el seu incondicional hotel Alma i la Casa Golferichs ens comenta que entre viatge i viatge es refugia a casa seva, a Calàbria, envoltat dels seus gossos i gats, per a llegir i escriure mentre ens mostra orgullós la seva imatge en el mòbil al costat de la seva mascota, Quirón.

Quina és la seva lectura respecte al pensament contemporani d’Europa? Estem perduts o hi ha esperança?

Aquest és un moment de crisi per a Europa. Cada vegada més, s’estan aixecant partits nacionalistes, partits localistes que pensen a aixecar murs, posar separacions i crear fronteres.

La idea d’Europa era aquella en la qual cadascun de nosaltres podia circular lliurement d’una nació a una altra i sentir-nos italians, espanyols, francesos, anglesos… però alhora europeus. Ara, en lloc d’això hi ha partits «empresaris de la por» que han intentat explotar el patiment de les classes humils que cada cop són més pobres i de les classes mitjanes que estan tornant-se pobres a causa d’una crisi que ja des de fa molts anys està posant de genolls a Europa i al món.

La idea d’Europa era aquella en la qual cadascun de nosaltres podia circular lliurement d’una nació a una altra i sentir-nos italians, espanyols, francesos, anglesos… però alhora europeus

La crisi l’han pagat les classes mitjanes i pobres. La insatisfacció d’ambdues ha provocat una resposta irracional: la de veure a l’altre com un enemic i per tant, considerar a les persones que es mouen d’un país a un altre com a tals, com un boc expiatori responsable de tot el seu sofriment. Aquest és un relat que els partits, aquests empresaris de la por, -insisteix- han aprofitat en el seu propi benefici i estan recol·lectant èxits en tots els països europeus. Jo veig molt greu aquesta situació.

Clarament, la responsabilitat de tot això és també conseqüència d’una classe política anterior que no ha pensat en la creació d’Europa i que ha preferit afavorir i enriquir la banca i les finances. Europa està amenaçada. Penso que el que veiem tots els dies és un dels pitjors moments de la història de la nostra Europa perquè està creant un sentiment antieuropeu en gairebé tots els països.

A Itàlia l’antieuropeisme està calant amb força. Quina és la seva opinió com a italià?

En aquests moments a Itàlia tenim un ministre d’Interior que és un populista, un racista i un feixista. Això és molt greu, però no hem de perdre de vista que la culpa de tot plegat hi és també en una política equivocada que fins ara han portat les classes dirigents europees. Com sortir d’això? Es pot aconseguir formant generacions de joves que puguin tenir un sentit europeu més fort.

L’escola i la universitat haurien de ser el lloc on formar a aquests joves, fer-los llegir als clàssics, donar-los la idea d’Europa a través dels grans autors; perquè El Quixot no és espanyol, Ulisses no és grec, Dante no és italià, són personatges que formen part ja de la cultura europea. Si fem llegir els clàssics als joves, educant-los en una visió més àmplia, serà possible recuperar alguna cosa, encara que els temps no siguin els millors.

Europa ja va passar per populismes, per crisis econòmiques i per dues guerres cruentes. Què no hem après de la història europea? 

Hi ha una gran diferència. És cert que va haver-hi una crisi econòmica que va portar després a les guerres mundials però Europa no existia, almenys formalment. Ara tenim molts anys d’Europa a l’esquena després de dinou anys de moneda única; aquesta és una percepció molt significativa.

La idea és que existeixen aquestes relacions i que la comunitat intel·lectual és una comunitat sense fronteres, sense idiomes diferents

Malgrat tot, al final de la segona guerra mundial va haver-hi dos grans pensadors que en una Europa destruïda per la guerra van tractar d’entendre quins eren els llaços entre els pobles. Parlo de dues grans obres, la d’Erich Auerbach, escriptor de Mímesis (la literatura d’Homer a Virgínia Woolf) i Ernst Robert Curtius, que va abordar la noció de “talps” de la literatura, un tema que des del món clàssic arriba fins el segle XX per a entendre com els clàssics es necessiten mútuament.

Si llegeixes al Quixot i no has llegit Orlando furiós d’Ariosto entens ben poc de l’obra de Cervantes. Si has llegit a John Toland però no així a Giordano Bruno, entens poc del primer. La idea és que existeixen aquestes relacions i que la comunitat intel·lectual és una comunitat sense fronteres, sense idiomes diferents. Així que, fins i tot en aquell moment, quan tot estava en ruïnes es va recórrer a la literatura per a trobar una unitat.

L’estudi dels clàssics ha estat escombrat dels plans d’estudi progressivament i el seu reemplaçament passa per experiments educatius on l’esforç i el pensament crític han passat a ser obsolets. Podríem dir que a Europa existeix un declivi generalitzat sobre l’educació? Què pot fer-se sobre això?

Es tracta d’un tema molt complex. A una pregunta d’aquest tipus no podria respondre ni l’Oracle de Delfos. Jo estic combatent des de fa anys sobre això; amb el meu primer llibre, La utilidad de lo inútil, després amb Clàssics per a la vida i ara amb el tercer llibre, -encara no traduït a l’espanyol (publicat fa dos mesos)- titulat Els homes no són illes.

L’educació orientada cap al mercat no és només una qüestió espanyola, italiana o europea, ja és mundial

És molt difícil trobar una recepta avui. L’educació orientada cap al mercat no és només una qüestió espanyola, italiana o europea, ja és mundial. Als països que visito, per exemple, Amèrica Llatina on hi ha molta pobresa, veig també molt d’entusiasme per part d’estudiants i d’alguns professors que els agradaria reaccionar davant aquesta deriva que està portant l’educació.

Què fer? Crec que hem de resistir i cada professor ha de fer-ho. Quan em fan aquesta pregunta responc sempre amb l’anècdota d’un gran escriptor italià, Andrea Camilleri (autor del Comissari Montalbano). Ell va oferir una bella conferència a l’Auditori de la Música a Roma i va relatar el següent: «Un dia es produeix un incendi forestal i tots els anima’ls corren per a salvar-se del foc; l’últim, el rei de la selva, el lleó. Mentre el lleó corre veu un petit ocell colibrí que va en direcció contrària. El lleó li pregunta On vas boig, no veus que hi ha un incendi? I el petit colibrí li respon: tinc a la boca una gota de rosada i la portaré al foc». Penso que això és el que podem fer. Portar, cadascun de nosaltres, la nostra experiència personal, la gota de rosada que pugui frenar l’incendi.

Vostè diu que les universitats funcionen com a empreses i els alumnes com els seus clients (per exemple, repara en el llenguatge acadèmic de “crèdits” i “dèbits”), però a la fi si un client no rep allò per què ha pagat pot reclamar al proveïdor. Creu que això podria passar en un futur amb les noves generacions?

El problema és entendre per què paguen els alumnes i aquí trobem el punt de divergència. Els estudiants paguen per aprendre o per obtenir el diploma acadèmic? Si ho fan per això últim, l’intercanvi és perfecte. Jo et pago i tu em dones una llicenciatura.

Els estudiants no van a la universitat o a l’institut per a aprendre, ni per esdevenir millors. Tenim una societat que pensa que cal estudiar per a assolir un títol, no per a aprendre, aquest és el tema de rerefons dins del sistema educatiu.

Bé, això seria una radiografia general però sempre hi ha hagut un petit percentatge d’estudiants que sí que vol aprendre, que els motiva. És impensable pensar que dins d’aquesta petita franja pugui gestar-se un revulsiu que per reacció s’estengui al conjunt, un cop vistes les conseqüències?

Això espero. Qui està motivat, qui té una forta motivació interior, ni tan sols lic cal la universitat. Per a aprendre pots fer-ho tu mateix també o pots aprofitar dels bons professors que trobis a l’escola o la universitat per a aconseguir més, sense limitar-te al títol. Jo espero que això pugui succeir.

L’únic que sé és que quan els estudiants troben un professor que els fa raonar, que els fa comprendre el límit d’una concepció de l’estudi orientada només al treball, els estudiants reaccionen perquè volen estudiar per motivacions més elevades.

AVUI, L’ESCOLA I LA UNIVERSITAT HAN DE PRODUIR “POLLASTRES D’ENGREIXAMENT”, AQUEST ÉS L’OBJECTIU

El problema és que avui tota la societat et motiva per a tot el contrari. Et fan entendre que has d’anar ràpid i l’estudi no és velocitat, és lentitud. Et convencen de la utilitat de la diplomatura o la llicenciatura quan no és això el que et canvia, és l’experiència que realitzes durant el viatge de l’estudi. Si no fem entendre això als estudiants és normal que es pleguin a la lògica d’aquesta societat. Aquella que vol fer de l’escola i de la universitat no un lloc de resistència als falsos valors, no un lloc de contestacions, no un lloc on formem ments crítiques. Avui l’escola i la universitat han de produir “pollastres d’engreixament”, aquest és l’objectiu. Jo crec que un professor pot canviar la vida d’un estudiant, fins i tot en un context brutal com l’actual.

Alguns defensen que si canvia el mercat ha de canviar també el sistema educatiu

Abans la universitat estava massa desequilibrada respecte a la formació, avui ho està respecte a la idea de l’estudi com a sortida per al món laboral. No crec que les solucions actualment es defensen puguin ser les millors. No podem doblegar l’estudi i la universitat sota les exigències del mercat.

No crec que les solucions que en l’actualitat es defensen puguin ser les millors. No podem doblegar l’estudi i la universitat sota les exigències del mercat

Avui els economistes reconeixen que el mercat canvia amb tal rapidesa que allò que es demana canviarà dins de deu anys o potser de cinc. Així que el mercat muta amb molta rapidesa. Per a formar als joves cal temps, el cicle d’una formació és de quinze anys, de manera que quan s’ha format a estudiants per a un tipus determinat de professió el treball ja no existeix.

Quan els estudiants són menys cultes se’ls especialitza més així que es converteixen en víctimes d’un canvi sobtat del mercat. L’única possibilitat que tenim és formar estudiants cultes, amb una àmplia cultura de base, com més ho siguin més possibilitats tindran d’adaptar-se als canvis. Crec que la resposta és justament la contrària a la que avui s’està tractant de crear, ja que es tracta d’una lògica equivocada.

A França, per exemple, les noves generacions d’immigrants que van poder accedir a la universitat van rebel·lar-se contra l’estat dient que estaven preparats acadèmicament, però que no tenien un treball afí. Això també passa amb molts estudiants universitaris, ja siguin francesos o espanyols. Com trobar l’equilibri entre la instrucció acadèmica i les sortides professionals? 

La concepció del treball en si ha canviat molt en els últims quinze anys. Tot allò que hem conquerit lluitant durant dècades avui s’ha convertit en fum. Hi ha una frase bellíssima de Hannah Arendt: “El dret a tenir drets”, fet que avui s’ha perdut. Avui, la feina es precariza per a donar a l’empresa la possibilitat de tenir les mans lliures, així que els treballadors ho fan sense garanties. Estem perdent coses importants que havíem conquerit en el món laboral.

En un context com aquest és clar que si tens una ocupació estaràs sempre en precari, perquè ha canviat la dimensió del treball i de l’empresa. Olivetti parlava de la responsabilitat social de l’empresari. Fa cinquanta o seixanta anys, a Itàlia, quan s’obria una fàbrica no només servia per a enriquir al propietari. Clar que és just que l’empresari i els seus empleats guanyin diners, però també que tots siguin importants per al creixement del territori.

Una lluita contra les multinacionals significaria ingressar milions en impostos que avui no paguen i aquests diners superen en molt el que invertim en solidaritat humana

Avui, les multinacionals estan completament a les antípodes d’aquest model. Per això estic tan enfadat amb els partits populistes de tota Europa perquè protesten dient que no és just que gastem diners amb els africans que arriben quan hi ha gent del país en la pobresa, és un argument molt perillós. Els qui pateixen creuen que l’enemic està en la migració. No he vist a aquests senyors lluitar a Europa per fer pagar impostos a Amazon, Google, Apple…  que guanyen milions i no paguen res. Jo, com a professor pago el 46% en impostos, Per què Amazon no ha de pagar res?

Una lluita contra les multinacionals significaria ingressar milions en impostos que avui no paguen i aquests diners superen en molt el que invertim en solidaritat humana. Són diners justos que honoren els països que ho gasten. El problema és com expliquem les coses i com la gent té la possibilitat i la serenitat per a entendre-les. És molt fàcil per a qui sofreix entendre el discurs del populista que li posa al damunt del plat el boc expiatori responsable de la seva pobresa.

INFORMAR-SE NO SIGNIFICA SABER

Molts confonen la informació amb el coneixement. Tenim una societat més informada, és cert, però una societat que en sap menys. Estar informat no significa saber. Internet i les xarxes socials són sovint espais on es consumeix la banalitat de llocs comuns, de la distorsió de la realitat.

Recentment vostè ha escrit en el Corriere della Sera un article on deia que fiar-se d’internet és un risc, que és una mina d’or per a qui sap, no per a qui no sap

Aquest és el meu cavall de batalla. Ho dic sempre. No estic contra Internet, ni contra el mòbil que em sembla un invent extraordinari, però esdevé un parany quan no l’estic fent servir jo i és el telèfon el que em fa servir. Avui, a l’escola rebem joves que passen deu hores davant d’un videojoc, un telèfon o un ordinador.  Crec que l’escola hauria de desintoxicar i en comptes d’això, el que diu és que com als estudiants els agraden els dispositius electrònics el que s’ha de fer és ensenyar-los amb ells. És una estupidesa increïble.

Som amb missions ministerials creades per a establir si un és millor impartint lliçons amb el portàtil o si són millors de manera oral

Som amb missions ministerials creades per a establir si un és millor impartint lliçons amb el portàtil o si són millors de manera oral. Avui es diu que les conferències acadèmiques (quan un professor parla davant els seus alumnes) no tenen vàlua, quan per a mi són l’única cosa que ho té, quan hi és un bon professor.

El problema és que no invertim prou en formació docent. A Itàlia tenim 200.000 professors en precari. L’escola moderna és aquella que té bons professors capaços de motivar als seus estudiants. Per a què volem els diners, per a comprar ordinadors?

Quin consell donaria als joves per a estimar l’inútil?

No tinc una recepta, però els diria que triïn allò que estimen, que triïn la disciplina per la qual s’apassionen perquè els qui experimenten la passió es preparen fins a tal punt que després poden tranquil·lament vèncer una oposició o lluitar per a aconseguir el que volen. Si estudies Medicina o Enginyeria només per a guanyar diners, però no t’agrada, tota la teva vida tindràs diners però seràs infeliç. He escoltat testimonis de moltes persones que en les meves conferències m’han dit quant diners guanyaven i l’infeliços que se sentien en despertar cada matí. Els diners són importants perquè hem de viure, però és més important fer allò en què creiem i estimem. Si ho fem després trobarem la manera de viure dignament d’això.