Per ser moderns ens pensem que hem d’oferir ensenyaments pràctics i vinculats a l’entorn immediat. Potser no era aquest el propòsit de les universitats populars, dels ateneus i de tants centres d’estudis i de formació que veien un greuge comparatiu privar les classes populars dels coneixements disponibles per als sectors benestants.
Josep Oton
Aquest estiu, el Grup d’Estudis Sitgetans @GESitgetans em convidà a participar en un acte organitzat amb motiu dels 80 anys de la mort de la filòsofa Simone Weil. La meva aportació consistí en una visió panoràmica de la vida i de l’obra d’aquesta fascinant pensadora. Al seu torn, Vinyet Panyella @vinyetp, presidenta del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA), analitzà la seva obra poètica. I l’historiador Jordi Milà @JordiMil1 centrà la seva intervenció en l’estada de Simone Weil a Sitges durant l’estiu de 1936. En concret, es referí al seu ingrés, després de l’accident al front d’Aragó, a l’Hospital de sang instal·lat a l’hotel Terramar Palace, un luxós edifici inaugurat l’abril de 1933 i incautat a l’agost de 1936 per posar-lo al servei del comitè de milícies antifeixistes.
Simone Weil, i la carta de #Sitges. @vinyetp i @JordiMil1 ens expliquen la història d’una dona lliure i amb un monolític compromís ètic https://t.co/77SCUERqwU
— Ràdio Maricel de Sitges (@radiomaricel) July 27, 2023
Prèviament, en Jordi Milà va fer esment del viatge de Simone Weil a Barcelona amb els seus pares i el seu amic, el filòsof i activista comunista Aimé Patri, durant les vacances de 1933. Després d’uns dies d’estada a la ciutat, Weil i en Patri es desplaçaren a Vilanova i la Geltrú, on sembla que en Patri coneixia algú. En aquesta ciutat es produí una anècdota prou rellevant. En visitar el Pòsit, Weil quedà gratament sorpresa en veure un pescador llegint Goethe. Tal fou la impressió que això li generà que decidí regalar-li un exemplar de les Confessions de Rousseau, que ella mateixa tot just acabava de comprar a Barcelona.
En finalitzar l’acte, durant el torn obert de preguntes, van intervenir diverses persones del públic, moltes d’elles vinculades al mon literari i cultural. En especial, voldria destacar una pregunta formulada per l’Enric Garriga @garrielies, net del primer president del Pòsit de Pescadors de Vilanova. Aquesta entitat, creada al 1921, va ser un clar exemple d’organització obrera, comunitària i cooperativista. Va tenir especial preocupació per la cultura. Una de les associacions fundadores fou la Societat Coral “els Pescadors”. Així mateix, disposava d’una biblioteca ambulant que contribuïa a aixecar el nivell cultural del Barri de Mar. Al local, a més de festes i balls, s’hi organitzaven conferencies i assemblees, i en el seu escenari es representaven obres de teatre amateur. A més, es creà una escola pels fills dels pescadors per tal que no s’haguessin de desplaçar a dalt de la vila.
En aquest context, l’Enric Garriga preguntà amb prou encert si Simone Weil es trobà casualment amb el Pòsit o va anar expressament a Vilanova per veure’l. Coneixent el compromís de Weil amb la formació dels obrers, no resulta inversemblant pensar que efectivament va anar a Vilanova per conèixer aquesta iniciativa cívica que fomentava l’accés dels pescadors a la cultura.
Avui, quan sembla que l’educació competencial està desplaçant el coneixement de les aules, el testimoni d’aquell pescador de Vilanova que llegia Goethe, l’impuls cultural propiciat pel primer president del Pòsit, l’Enric Garriga, conegut com “el Rebelde”, i l’interès de la filòsofa Simone Weil per la formació dels treballadors ens hauria de fer reflexionar si tenim dret a bandejar dels plans d’estudis el llegat cultural que hem rebut.
Per ser moderns ens pensem que hem d’oferir ensenyaments pràctics i vinculats a l’entorn immediat. Potser no era aquest el propòsit de les universitats populars, dels ateneus i de tants centres d’estudis i de formació que veien un greuge comparatiu privar les classes populars dels coneixements disponibles per als sectors benestants. La cultura és patrimoni de tothom i pensar que hem d’atreure l’interès dels joves allunyant-los dels coneixements que han bastit la nostra societat és una greu negligència.
Devaluar la cultura no és signe de progressisme sinó de demagògia. Cal recuperar la tradició de democratitzar els coneixements. L’equitat només és possible si es garanteix la igualtat d’oportunitats en l’accés al patrimoni científic i humanístic de la nostra societat.
____
Josep Oton és catedràtic d’Història i secretari de la Fundació Episteme.
Benvolgut Josep Oton,
Com a neta i besneta de pescadors -i també de “remendadores”- de Vilanova i la Geltrú, he trobat molt interessant aquesta aproximació de la Simone Weil a la comunitat dels meus avis. De fet, em sembla fascinant poder registrar no només la seva presència física a Vilanova -i, especialment, a la platja-, sinó sobretot la informació que dona sobre la mentalitat d’alguna de les persones que la conformaven. Goethe no és una lectura fàcil, així que aquesta “anècdota” dona peu a lectures socials i culturals molt més àmplies sobre les mentalitats d’aquesta comunitat.
És per això que, si fos possible, m’agradaria saber la referència bibliogràfica d’aquesta “anècdota” i, així, poder-la llegir en primera persona. A més, com a historiadora, tenir la referència explícita d’aquest fet és el que permet que aquesta trobada a la platja de Vilanova deixi de ser simple xerrameca i es converteixi en un vertader fet històric.
Així mateix, respecte a algunes informacions que s’assenyalen en aquest text, aprofito per recomanar-li el llibre “Marejants i pescadors a la platja de Vilanova, 1274-1921”, recentment publicat per l’historiador Aleix Salvó. L’interès d’aquest treball respecte al seu text respon sobretot a dos aspectes que mencioneu.
Per una banda, presenta l’acta fundacional de la primera Junta Directiva del Pòsit de Pescadors de Vilanova i la Geltrú (21 de desembre del 1921), en la que s’indica que el seu primer president fou l’Àlvar Miquel i Pujibert, conegut com “el Bord”. Alhora, en aquesta acta també es presenta la resta de persones que formaren part d’aquesta primera Junta, així com també els seus càrrecs i les seves funcions.
Per l’altra, també exposa de manera clara la raó principal darrera de la institució del Pòsit de Vilanova que, com en la constitució dels altres pòsits de pescadors que tenen lloc en aquells anys, és conseqüència d’un projecte de caràcter estatal i centralitzador dirigit per l’Alfredo Saralegui, Ministre de Marina. Amb això no vull minimitzar la naturalesa comunitària i cooperativista que ha acompanyat, i encara acompanya, la comunitat de gent de mar vilanovina, sinó que -com bé senyala l’Aleix Salvó en el seu estudi- aquesta forma de ser i d’actuar té una història molt més llarga.
De nou, moltíssimes gràcies per recuperar la història de la gent de mar vilanovina. Però, justament per poder-la presentar com una Història de tota la comunitat no subjugada a memòries i anècdotes familiars, és important disposar dels estudis històrics i les seves referències bibliogràfiques.
Atentament,
Meritxell Ferrer
Benvolguda Meritxell,
Encantat de contactar i agraït per la informació que em facilites.
La referència de l’estada de Weil a Vilanova la trobaràs a Simone Pétrement, Vida de Simone Weil, Ed. Trotta 1997, p. 272
Atentament,
Josep Oton
Totalment d’acord. Molt important contrastar bé les dades històriques. Igualment em sona bastant a ‘els homes m’expliquen coses’ (mansplaining), que en tot, fins i tot per parlar d’una dona filòsofa, l’ ‘expert’ que en parli hagi d’ésser un home, com si no haguessin dones amb les qualificacions necessàries. Simone Weil es mereix moltes xerrades, independentment de la seva visita d’unes poques hores a Vilanova.
I tant que Simone Weil es mereix moltes xerrades! I també molts llibres, articles i estudis. Molta gent, tant homes com dones, han quedat fascinats pel seu pensament original i per una vida intensa, compromesa amb les víctimes de la dissort.
En cap moment em pretès amb aquest breu article esgotar la profunditat d’aquesta autora. Tot el contrari. Potser hagi servit per donar-la a conèixer a algú o per presentar aquest episodi de la seva vida.
Ella era professora i reivindicar-la pot ser una manera de dignificar aquesta professió que sovint es veu degradada quan se li arrabassa la seva essència: transmetre un llegat cultural indispensable per ser ciutadans crítics.
Cordialment,
Josep Oton