Per a sortir d’aquest atzucac cal ser prudents amb la inclusivitat, recuperar un ensenyament sistemàtic, amb currículums estructurats, professorat especialista en la seva matèria i llibertat de càtedra per escollir les metodologies més adequades. Altrament, això anirà a pitjor.
Josep Oton
La Fundació Episteme, juntament amb el sindicat Professors de Secundària i l’Associació de Catedràtics, porta anys advertint que l’aplicació de determinades polítiques educatives, més preocupades en implementar preteses innovacions pedagògiques que no pas en transmetre coneixements, abocava el sistema educatiu a la fallida.
Lamentablement, els resultats de les proves PISA 2022 (Programme for International Student Assessment) ens han donat la raó. L’avaluació de les competències matemàtica, científica i de comprensió lectora posa en evidència el perjudici per a l’alumnat -i per a la societat en general- de la irresponsabilitat dels gestors educatius. S’han obstinat en aplicar metodologies que, lluny de millorar el rendiment acadèmic, han condemnat una generació sencera a no poder accedir als coneixements que necessiten.
No val l’excusa de donar la culpa a la pandèmia, a l’alumnat nouvingut o a la formació del professorat. Recordem que, quan els resultats de les proves de Competències Bàsiques d’un centre no són els que haurien de ser, el Departament no accepta la queixa del professorat de què se li han retallat els suports per a l’alumnat nouvingut o d’educació especial. És més, el centre es veu sotmès a una auditoria pedagògica tot augmentat la pressió sobre el professorat. Arriben uns experts que no entren a l’aula per ensenyar com s’ha d’ensenyar. Més aviat al contrari, donen lliçons d’aprenent de bruixot que encara sobrecarreguen els docents amb tasques inútils i reunions estèrils. Plantegen com a solució utilitzar eines de la burocràcia pedagògica com el PIM o el DUA, com si fossin encanteris màgics. Aquestes panacees no resolen de cap manera els problemes reals i compliquen encara més la professió docent.
Potser es té massa pressa en incorporar a l’aula ordinària l’alumnat amb necessitats educatives especials. Ells s’ho passen fatal en un context on gairebé no entenen res i es veuen en inferioritat de condicions respecte a la resta dels companys. Els docents no donen a l’abast. I la majoria del grup veu perillar el seu ritme d’aprenentatge.
Pel que fa a la formació, sorprèn que el Departament d’Educació, màxim responsable de l’organització dels cursos per a docents, ara es queixi que el professorat no estigui preparat. Potser s’haurien de plantejar si els cursos que ofereixen són els adients. Tal vegada s’hauria d’oferir formació sobre la didàctica específica de les diferents matèries, o sobre els continguts de matemàtiques, geologia, geografia, química o filologia catalana per al professorat que no ha estudiat aquestes carreres universitàries però que, en canvi, ha d’impartir aquestes assignatures.
I a l’hora d’organitzar les proves per seleccionar el personal docent, les famoses oposicions, caldria veure si realment l’objectiu és demostrar la capacitat dels candidats per donar classes o bé s’espera d’ells que siguin capaços de dissenyar sobre el paper programacions que, de fet, són malabarismes lingüístics. El més lògic seria que acreditessin el domini tant dels continguts de la matèria com de les eines per gestionar la seva impartició.
Per descomptat, ningú no s’oposa a les competències. La crítica s’adreça a determinades pràctiques que en nom de les competències dissolen els continguts. Potser els millors resultats de les proves PISA d’anys anteriors s’expliquen, tot i ser una prova competencial, perquè es posava més èmfasi en l’ensenyament de coneixements, sense els quals és impossible ser competent.
A més, a començaments d’aquest segle, quan es van introduir les competències bàsiques, en realitat feien referència a la comprensió lectora, a l’expressió oral i escrita, als càlculs matemàtics… aprenentatges “bàsics” per assolir el nivell educatiu pertinent. Després, tot s’ha complicat amb una retòrica inversemblant.
Per a sortir d’aquest atzucac cal ser prudents amb la inclusivitat, recuperar un ensenyament sistemàtic, amb currículums estructurats, professorat especialista en la seva matèria i llibertat de càtedra per escollir les metodologies més adequades. Altrament, això anirà a pitjor.
____
Josep Oton és catedràtic d’Història i secretari de la Fundació Episteme.
Els mals comencen amb la LOGSE, cal recordar allò de la Primària: progressa adequadament o necessita millorar. Desertors del guix importint doctrina i el docent menyspreat per una Administració que ha convertit en doctrina inqüestionable una xerrameca pedagogica infumable. Després l’ infumable Decret de Plantilles on ens carreguem els principis bàsics de la Funció pública per l’ amiguisme i l’endollisme, amb el subterfugi nominalusta dels perfils.
Podríem dir que és un desastre legalment imposat. No s’ha respectat l’experiència dels docents, sinó que alguns “experts” han assessorat els polítics que s’han cregut -o els ha interessat creure’s- determinades ideologies pedagògiques. El resultat és una concepció esbiaixada de l’educació i PISA 2022 ha palesat la seva ineficàcia.
Si a tot això hi afegim que hi ha centres que fan entre 8 i 10 h per setmana de Treball Globalitzat a cada curs d’ESO (a costa de reduir 1 h/setmana de català, castellà, matemàtiques, anglès i socials); han suprimit Departaments didàctics i totes les reunions específiques d’una assignatura o especialitat; directives que tenen el 50% de les places perfilades amb professorat seleccionat convenientment (disposat a impartir qualsevol matèria i a posar qualificacions ben generoses per tenir les famílies contentes).
El resultat és talment com heu comentat.