Cohesió, igualtat i equitat semblen paraules màgiques que garanteixen la bondat d’un sistema educatiu. Tanmateix, en el seu llibre, “El fin de la educación”, Xavier Massó es lamenta del efectes perversos d’un pretès igualitarisme educatiu. Per descomptat, defensa la igualtat com a valor promogut per la Il·lustració.
Per Josep Otón
Ara bé, “igualitari” significa un tracte no diferenciat, és a dir, atenent que tothom tingui les mateixes oportunitats -amb les diferències de tracte que pugui comportar, valgui la redundància-, mentre que “igualitarista” implica ser partidari que tothom sigui igual. Així cal distingir la igualtat d’oportunitats com a punt de partida -igualitari- o com a punt d’arribada -igualitarisme-.
Confondre aquest termes ha generat una interpretació esbiaixada que ha identificat la universalització del dret a l’educació amb l’escolarització obligatòria, que sembla reeixir quan s’anivellen els resultats acadèmics. Per exemplificar aquestes qüestions, Massó al·ludeix a la llegenda grega de Procust.
Els analistes, portantveus de les administracions, solen felicitar-se quan no es detecten grans diferències en els resultats de les diverses proves a les que el sistema educatiu es veu sotmès
Probablement, el problema rau en què sovint es confon equitat i mediocritat. Els analistes, portantveus de les administracions, solen felicitar-se quan no es detecten grans diferències en els resultats de les diverses proves a les que el sistema educatiu es veu sotmès. Aleshores es parla de cohesió, d’equitat, quan de fet ens troben amb un sistema que aporta uns resultats mediocres tot i que uniformes. Com ningú destaca, ningú no se sent segregat ni frustrat per uns resultats poc satisfactoris.
L’educació ha ser una eina que afavoreixi la igualtat d’oportunitats. Per aconseguir-ho ha de recórrer a l’equitat, és a dir, ha de compensar les desigualtats pròpies de la natura o de l’estructura social. Per exemple, si un infant té dificultats en l’aprenentatge per problemes de visió, cal la intervenció d’un oculista. El sistema ha d’ajudar a superar aquest entrebanc biològic per fer possible la igualtat d’oportunitats a la qual tots els ciutadans tenen dret.
La qüestió es complica si el desavantatge prové de les condicions socioeconòmiques. Un sistema de beques pot atenuar parcialment certes desigualtats. Ara bé, un escletxa separa el nivell cultural transmès per una família benestant i els escassos incentius per a l’aprenentatge que rep un infant en un entorn desafavorit. L’escola ha de contribuir a mitigar aquesta disfunció col·lectiva, tanmateix la solució no ha de ser baixar el nivell de tots per tal que ningú no se senti desplaçat. En àmbits com els jocs, la música, l’art o l’esport s’anima els joves a participar en concursos i competicions. En canvi, dins de l’escola sembla que l’excel·lència sigui un valor poc solidari.
Tots tenim dret a ser valorats amb criteris objectius, altrament es produiria un frau tant per a la societat com per a nosaltres mateixos
La igualtat s’aconsegueix si a l’equitat l’acompanya l’equanimitat. Tots tenim dret a ser valorats amb criteris objectius, altrament es produiria un frau tant per a la societat com per a nosaltres mateixos. A ningú no li agrada que el deixin guanyar en una competició per afavorir la seva autoestima. Tal vegada, si per les raons que sigui es troba en una situació d’inferioritat, demanarà més hores d’entrenament, però no pas que se li regali cap trofeu sense haver-se’l guanyat. Podria ser un insult vergonyós.
A més, ningú no es deixaria operar per un cirurgià a qui li haguessin regalat el títol per ser bona persona. Tampoc pujaria a un avió si el pilot hagués obtingut la llicència sense haver superat les proves, però adduint que calia compensar-lo pel disgust d’haver-lo deixat la xicota. Tots en sortiríem guanyant si li presentéssim la filla de la nostra veïna.
El Procust de la llegenda tallava els peus dels seus hostes més alts per encabir-los en el seu llit macabre. I als baixets els estirava violentament fins que s’hi adaptaven. Procust volia igualar les persones oblidant que els estava privant del dret a la integritat física, al descans i a ser tal com eren. Drets bàsics per garantir la igualtat de les persones.
Procust volia igualar les persones oblidant que els estava privant del dret a la integritat física, al descans i a ser tal com eren. Drets bàsics per garantir la igualtat de les persones
Potser el sistema escolar hauria de prendre nota d’aquesta llegenda, una autèntica història de terror, per no caure en el miratge de confondre uniformitat amb igualtat, ni mediocritat amb cohesió, ni equitat amb l’anul·lació de les particularitats.
Cada infant i jove és diferent, amb un potencial específic. La funció del sistema educatiu és pal·liar les diferències que el puguin perjudicar si erosionen els seus drets i minven les seves oportunitats.
Una dada final. En el país amb millors resultats de les proves PISA de matemàtiques del 2018, els alumnes amb pitjors resultats van obtenir una nota de 389,79, una puntuació equiparable a la nota mitjana del país amb pitjors resultats, 390,93 punts. Un bon sistema educatiu fa millorar els resultats de tots els seus alumnes sense deixar despenjat a ningú. En això consisteix la cohesió, la igualtat i l’equitat.
