Estem tan acostumats a atribuir a l’educació la capacitat per transformar la societat que sovint pretenem decidir les característiques del futur a partir de la intervenció a l’escola. Podríem discutir molt sobre això: sobre si és factible, viable o legítim. Tanmateix, en nom del futur, introduïm elements del present en les aules tot pensant que estem revolucionant el sistema quan, de fet, potser tan sols l’estem maquillant.
Josep Oton
Sovint associem la qualitat de l’ensenyament a termes com “nou” o “nova”, com si es tractés d’un telèfon mòbil. Estar en possessió de determinat dispositiu sembla un valor en si mateix. Ens sentim obligats a adquirir l’últim model per no quedar-nos enrere. Diu molt del nostre “perfil”: qui som, com som, què volem… O això ens pensem. Tal vegada l’important sigui per a què l’utilitzem i no quin telèfon tenim. Potser per fer un món més humà hauríem de fixar-nos més en la qualitat de les nostres converses que no pas en la complexitat de les prestacions de l’aparell.
En educació ens passa quelcom de similar. De vegades el com és més important que el què. Ara bé, de vegades la voluntat de ser moderns, avançats o trencadors es limita a fer ús de determinades tècniques o estratègies teòricament més innovadores.
I dic “teòricament”. Amb freqüència la pàtina de modernitat oculta obvietats. Les noves metodologies solen abjurar dels sistemes pretesament antiquats com la classe magistral, els deures o la memorització. En un ensenyament centrat en l’alumne, el docent cada cop té menys a dir; el treball fora de l’aula ha de ser desterrat per afavorir altres activitats més gratificants; i l’aprenentatge memorístic ha de ser reemplaçat pel desenvolupament de les competències.
Ara bé, a l’hora de la veritat, quan els alumnes no aprenen allò que se’ls demana per si mateixos, és a dir, per descobriment, recorren, de franc o pagant, a les sessions de tutorials disponibles a Internet. Escoltar atentament un professor, una persona especialitzada en els continguts d’una especialitat, es considera un treball estèril. En canvi, plantar-se davant d’una pantalla a escoltar un “professor” virtual és modern. O pitjor encara, estem delegant la responsabilitat de la configuració de l’art de pensar en mans de “youtubers” i “influencers”, simpàtics, xocants i encisadors. L’impacte de les seves “pseudoclasses magistrals” està emparat per l’autoritat de les xifres, el nombre de visualitzacions, i no pas en criteris homologables intel·lectualment.
D’altra banda, els deures estan gairebé proscrits a l’escola, en canvi, la utilització de la metodologia de la “flipped classroom”, la classe invertida, ens mostra la importància del treball fora de l’aula, una feina imprescindible per assumir els continguts corresponents.
La memorització i la competitivitat treuen el cap de nou amb els famosos “kahoots”. Aquest joc, que tantes passions desperta i que tan motiva l’alumnat, no deixa de ser una nova versió del “cesta y puntos” tan popular fa unes dècades.
Sens dubte, la novetat atrau, però també genera inquietud. Per a uns la innovació educativa pot ser la panacea que resolgui els problemes de la societat. Altres es resisteixen per por a endinsar-se en un terreny desconegut o per la prudència de saber que no tots els experiments donen bons resultats.
Cal incorporar a l’aula les eines que la tecnologia ens proporciona, però no podem renunciar a la qualitat d’una “classe magistral” impartida per un especialista en una matèria; ni obviar la necessitat de fer “deures”, atès que no n’hi ha prou amb “estar” a l’aula per aprendre, cal l’esforç personal i en solitari; ni ignorar que memoritzar a determinades edats és fàcil, divertit i útil, i, si no es fa en aquell moment, després serà més complicat.
Benvingudes siguin les noves tecnologies a l’aula, però que no ens facin oblidar què és l’important i com s’aprèn de debò. Altrament, estarem perseguint un miratge i, amb una mica de sort, acabarem per inventar la sopa d’all.
___
Josep Otón és catedràtic d’Història i secretari de la Fundació Episteme.
