Andreu Navarra: «Proposo un rearmament del coneixement al servei de l’autoprotecció intel·lectual»
“En qualsevol moment cauran els simulacres i algú aixecarà la veu, reivindicant la serietat i el sentit constructiu de l’educació”, invoca el professor i escriptor Andreu Navarra. Malgrat això, es mostra un pas més enllà del pessimisme quan analitza l’actual escenari educatiu que no repara en titllar amb adjectius de traç gruixut i una punyent crítica social enfront de la obediència ciutadana, la qual qualifica com a grups ‘ramatescos′. Davant d’aquesta valoració, demana combat. Combat educatiu.
Eva Serra
Andreu Navarra (Barcelona, 1981), es va llicenciar en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona. Va obtenir el Premi Extraordinari de Llicenciatura i va gaudir d’una Beca Predoctoral de Formació a l’Investigador de la Generalitat de Catalunya. És professor de Llengua castellana i Literatura d’ensenyament secundari. Exerceix també com a professor d’Història de la Cultura Contemporània a la Universitat Oberta de Catalunya. Com a columnista col·labora en diversos mitjans de comunicació i escriu una columna mensual sobre temes educatius a El País.
Com a historiador ha escrit diverses obres dedicades al regeneracionisme i la vida intel·lectual catalana i espanyola del segle XX. Entre els seus títols figuren 1914. Aliadófilos y germanófilos en la cultura española (2014), El ateísmo. La aventura de pensar libremente en España (2016), El espejo blanco. Viajeros españoles en Rusia (2016), La escritura y el poder, una completa i matisada biografia d’Eugeni d’Ors (2018), La Revolución Imposible, vida y muerte de Andreu Nin (2021) i obres educatives com Devaluación Continua (2019) i Prohibido aprender: Un recorrido por las leyes de educación de la democracia (2021).
De totes les lleis educatives, des de la LOGSE, quin o quins serien els punts en comú? Quins efectes tenen aquests sobre les diferents generacions d’estudiants?
El que tenen en comú LOGSE, LOE, LOCE, LOMCE i LOMLOE és un disseny populista acompanyat d’intenses propagandes i campanyes de màrqueting intern que s’ha acabat confonent amb les necessitats pedagògiques. Si hom analitza el preàmbul de la LGE de 1970 i el de la LOMLOE, s’assemblen sorprenentment. Són lleis publicitàries, destinades a crear la ficció d’un progrés que més tard no es verifica. Ambdues invoquen principis morals generals i es proposen homologar el país i modernitzar-lo, però a través d’estructures bensonants. Dit d’altra manera, hi ha massa xerrameca i massa poca atenció als pressupostos: no només ja quant s’inverteix sinó on pararan aquests recursos: si serveixen per a alimentar clientelismes i administracions disfuncionals, o si per contra es destinen a greixar les dinàmiques a peu d’aula.
Si hom analitza el preàmbul de la LGE de 1970 i el de la LOMLOE, s’assemblen sorprenentment. Són lleis publicitàries
Les lleis i els decrets associats fa massa temps que es dissenyen de cara a la galeria, no de cara a la pedagogia. Per a comprovar-ho només cal llegir qualsevol entrevista feta als últims tres titulars de la cartera d’Educació: no hi ha ni una sola idea original o democratitzadora, només tòpics, populisme, autopromoció, com si la lluentor del líder es traslladés màgicament a les actituds del professorat i l’alumnat. En calen, doncs, polítiques serioses. Anàlisi racional dels nostres problemes i construcció de solucions reals, encara que desmenteixin els nostres prejudicis ideològics, més enllà de l’eslògan megalòman.
En segon lloc, totes aquestes lleis s’han basat en mites i teoremes que s’han imposat de manera acrítica. Exemples de mites: l’atenció a la diversitat de 1990, que continua sent una amarga endevinalla per a tots aquells que l’han patit; les competències de la LOE i la LOMCE i la LOMLOE, la hiperaula, la codocència, els àmbits, coses que no arriben mai perquè no hi ha gens d’interès real en la millora. Vivim en un món ric en productes educatius però pedagògicament pobre.
Quant als efectes que hagin pogut tenir, no els sabem de manera lleial i quantificada. De fet, aquest és el problema: s’han monitoritzat algun cop els efectes que han produït les diferents reformes sobre els resultats d’aprenentatge reals? Algú es preocupa de rendir comptes de possibles efectes adversos o catàstrofes cognitives provocades per les lleis? Preguntes que ens condueixen a una conclusió inquietant: continuem legislant partint de ideologismes que no es confronten amb la realitat de les aules. Els resultats són amalgames de confusió burocràtica de la qual es desprèn la sensació que portem dècades perseguint objectius que no arriben mai.
Continuem legislant partint de ideologismes que no es confronten amb la realitat de les aules. Els resultats són amalgames de confusió burocràtica
Més pressió burocràtica sobre els docents, més confusionisme i abandonament de la joventut per deserció oficial. En altres paraules, necessitem una política seriosa i no una política només agradable.
Vostè afirma que la ideologia neoliberal s’ha convertit en una religió. On situa la complicitat de la socialdemocràcia en termes educatius?
No ho dic jo, ho diuen també intel·lectuals de la talla de José Luis Villacañas, per exemple, en el seu llibre Neoliberalismo como Teología política (NED Ediciones). La socialdemocràcia és culpable d’haver renunciat a la socialdemocràcia, és a dir, d’haver-se emmotllat a l’extrem centre que sembla presidir la política del mal menor a Europa. No pot ser que gabinets d’esquerra impulsin polítiques massa semblants a la tecnocràcia franquista dels anys 60 i 70. El populisme educatiu era un tret d’aquesta modernització aparent sobre la qual continuava descansant una societat dual de vencedors i exclosos. Està arribant un punt en el qual impartirem classes d’emprenedoria a alumnes que no hagin menjat res en 24 hores. Enfront d’aquesta rutina retalladora i sofisticadament agradable als ulls, proposaria un aprofundiment real en les fractures de classe que ens converteixen en un país inviable, més enllà de cataplasmes que no traslladen millores reals.
La LOMLOE pretén integrar mesures com ara la igualtat de gènere, la ciutadania mundial o les emocions en els continguts acadèmics. Sota el seu parer, a què responen aquests objectius?
Com escriu Marina Garcés, els nostres principals enemics són l’obvietat i l’estupidesa. Sembla que, per a poder aguantar-se, la postdemocràcia de mercat necessiti anar actualitzant la fàbrica global de banalitat i neciesa pesada perquè només siguin una minsa minoria els capaços d’analitzar el que passa en política. A més, es recorre a la ja clàssica bateria binària d’acusacions de culpabilització contra els docents. Per exemple, amb el tema de gènere: és que els estudis al nostre país són patriarcals? Per què no es confia en la nostra classe intel·lectual i professoral, que és majoritàriament feminista des de fa molts anys? Jo mateix fa molts anys que faig estudiar a classe a totes les escriptores que no estan en els llibres, començant per Carolina Coronado i acabant amb Sara Mesa o Almudena Sánchez. Ens cal una llei que ens indiqui que hem d’ensenyar drets humans i ètica bàsica? Tot això encobreix un món ocult de disciplina burocràtica i retallades. S’anuncia que es donarà suport en aquestes direccions, però s’extirpen els continguts que haurien d’alimentar el pensament crític. Tot això ha creat una crisi de lèxic colossal: el lector mitjà sembla no entendre ja una notícia o reflexió bàsica, m’escriu una professora d’FP de cuina denunciant que el seu alumnat no pot comprendre una recepta de cuina de cinc línies.
El lector mitjà sembla no entendre ja una notícia o reflexió bàsica, m’escriu una professora d’FP de cuina denunciant que el seu alumnat no pot comprendre una recepta de cuina de cinc línies
Per a saber fer, cal saber. No hi ha alternativa. La pedagogia competencial extremista és un frau immens.
Mentre es fomenten cataplasmes bonistes, catecismes superficials, s’extirpa del sistema el veritable sentit humanista de l’educació, es penalitzen la profunditat, la reflexió rigorosa, la construcció futura de veritable pensament creatiu i desobedient. Es crea un estàndard de ciutadania de baix perfil que fracassarà estrepitosament, ja que generarà bosses d’extremisme. Resulta d’una ingenuïtat angoixant pensar que perquè es realitzaran activitats relacionades amb la tolerància millorarà la societat: una minoria se’n riurà d’aquests continguts soft i es consolidaran grups ‘ramatescos′ i el planter per als neofeixismes violents contemporanis. La democràcia ha de ser més respectable i ha d’impulsar autèntic humanisme, autèntic compromís amb l’anàlisi de la realitat pròxima, més enllà dels quatre tòpics ortodoxos. Però ja hem fet tard per a això, sospito. De moment només podem aspirar a restaurar minories academicistes, exactament igual que quan el pensament va abandonar les universitats: com el 1500, com el 1700, o com la Jena de 1800 o la Catalunya de 1900. Cal començar a pensar en el nostre renaixement intel·lectual.
Parla d’una societat crèdula i irracionalista que accepta i assumeix prebendes gairebé sense piular. Com a professor d’Història de la Cultura Contemporània, creu que en etapes anteriors no s’hagués permès l’actual model educatiu?
No ho crec. No cal ser nostàlgic ni futurista. Venim de l’horror i l’estolidesa franquistes. M’interessa del període 1975-82 la manera en la qual col·lectius de famílies i docents van superar les esclerosis franquistes per a pensar i implementar autèntics models alternatius. Pensem, per exemple, que només a Santa Coloma de Gramanet hi havia 3.500 nens sense escolaritzar… al 1979! No cal idealitzar, cal analitzar on som i què necessitem. Per suposat, no ens beneficiarà l’estat de frau acadèmic en què ens deixa instal·lats la LOMLOE.
Actualment no estem encertant en la definició d’una alternativa raonable a la gran festa de la pseudopedagogia feliç de la banca i l’OCDE
Maquillar ja no serveix de gaire. Cal rectificar i neoeducar. Actualment no estem encertant en la definició d’una alternativa raonable a la gran festa de la pseudopedagogia feliç de la banca i l’OCDE. Gurus, pedababaus i funcionaris corruptes que no han fet classe en lustres s’han aliat per a emmotllar-se a les còmodes propostes de la dictadura del mercat, que precisa de ciberproletariat i personal ben poc qualificat. S’estan privatitzant els continguts acadèmics, perquè s’hagi de pagar un preu privatiu per a un terç de la població.
On situa el paper del docent en aquest panorama?
A l’extinció. La reconversió a simple animador o sostenidor d’aplicacions i jocs, o coordinador de fraus com els àmbits, és la porta que condueix a la substitució del docent pel monitor molt més econòmic i dòcil. De fet, el veritable nom de la innovació educativa és extirpació, com ho demostra el cas que tots els decrets “suprimeixen” alguna cosa: avaluacions, assignatures, personal especialitzat, en un sentit falsament transversal i inclusiu, en un sentit retallador i desregulador. No sabem construir res, només sabem suprimir. Ja és impossible dissimular-ho. Vivim un procés de thatcherisme somrient.
Considera que els currículums han d’adaptar-se al ‘nou model social′ o romandre intactes? On resideix l’equilibri entre societat digital i rigor acadèmic?
Quin és el nou model social? El país continua semblant-se, en la seva estructura social dual, perillosament a 1960. Hem perdut indústria, els drets retrocedeixen, es regala una petita apocalipsi mediàtica a la nostra joventut cada matí. I a propòsit del “nou model social”, com han demostrat Marta Peirano i José María Lasalle, ens trobem davant un procés de consolidació del ciberestat, on la norma la dicten el silenci administratiu, i la vigilància digital i el capitalisme cognitiu i de plataformes. El que em sorprèn és que dirigents que s’anomenen republicans o socialistes no vegin això, donin el vistiplau a implementar polítiques de pura dreta. Estem comerciant amb l’atenció de l’alumnat. És immoral. El nou model social imposat també és immoral. Cal combatre-ho, combatre-ho amb una educació reflexiva i no només banal, precària i festiva. Proposo un rearmament del coneixement al servei de l’autoprotecció intel·lectual.
Com a professor de Llengua i Literatura com perceben els seus alumnes la importància dels textos? És realment preocupant la manca de comprensió lectora? Quines conseqüències pensa que pot tenir?
L’alumnat percep aquests problemes amb més claredat que els adults. De fet, el que fa la gerontocràcia actual és traslladar les seves ansietats, desorientacions, mal gust estètic i inseguretats a la joventut.
Avancem cap a una nova societat oral i les nostres lleis, en lloc de prendre mesures correctores, s’aprofiten de la situació i fomenten el pensament visceral i facilista
La comprensió lectora és un saber troncal, la mare dels altres sabers. Molts problemes de matemàtiques són conseqüència de no saber llegir ni entendre enunciats. Avancem cap a una nova societat oral i les nostres lleis, en lloc de prendre mesures correctores, s’aprofiten de la situació i fomenten el pensament visceral i facilista. Ho pagarem car. La LOMLOE diu explícitament que s’intentaran pal·liar els problemes de comprensió lectora amb recursos digitals, que són útils per a altres coses. Això és un contrasentit, un absurd garrafal. Per desgràcia hem normalitzat l’obediència a decrets grotescos des de fa dècades.
Vostè és molt actiu en xarxes socials. Creu que els missatges educatius calen amb efectivitat a les xarxes?
Sé que els meus exalumnes em segueixen en xarxes, per això en part cada dia recomano llibres i xerrades. No poso res personal ni aparec ballant o menjant patates fregides. Bé, algun cop, sí. Però tenen molt més poder els missatges deseducatius. De fet, què podem esperar si les nostres institucions menteixen, intoxiquen, confonen, oculten retallades i vergonyes i acusen descaradament, sense cap mena de rigor o objectivitat? Hem arribat a veure a una ministra criticant “l’enciclopedisme”, com si el saber fos un problema o una pesta. Això ha passat, i no ha succeït res ressenyable.
Hem arribat a veure a una ministra criticant “l’enciclopedisme”, com si el saber fos un problema o una pesta
A través de xarxes he conegut a docents meravellosos i diàriament compartim recursos i inquietuds. El millor d’escriure sobre educació és la quantitat de persones que comparteixen les seves experiències amb tu. També cal tenir en compte que els textos sobre educació són efímers, per això últimament estic tractant d’abordar temes més teòrics i generals: la sortida està a la reforma igualitària de la nostra societat, no sortirà de baralles entre profesauris i innovadors. Jo mateix soc un híbrid de profesauri i innovador, però sobretot em dec al que necessita el meu alumnat: lèxic i lectures, pensament i escriptura reflexiva.
Com qualificaria el paper de les noves tecnologies a les aules?
La marca del populisme és l’aplicació de mesures matusseres sense distingir nivells ni edats. La marca de qui ven un producte en lloc de pensar pedagògicament. El paper de la tecnologia és diferent a infantil o a la universitat, a la classe de Tecnologia o a la d’un idioma. Jo la descartaria fins que l’alumnat sabés llegir, escriure i calcular amb tota seguretat. A classe la fem servir per a buscar textos i comentar-los, contes de ciència-ficció, mites, materials de gramàtica dinàmics. Com a professor d’universitat l’experiència amb projectes a distància és molt enriquidora, em dedico a monitoritzar recerques incipients i els resultats sovint m’enlluernen. El que no pot ser és abandonar-se als tòpics fàcils. Per exemple, contràriament al que s’acostuma a creure, aviat vaig arribar a la conclusió que el treball a distància i en línia requereix molta més disciplina i ordre que la classe presencial, més distesa, agradable i participativa.
Existeix marge d’optimisme per a pensar que la crítica per la qualitat de l’educació aconseguirà millorar-la?
No ho crec. Penso que està en liquidació i en mans d’aprofitats. S’està privatitzant el coneixement, i això passa perquè s’estan tancant les classes socials en tots els països del nostre entorn. Això començarà a semblar-se als Estats Units, hem abandonat a la seva sort a un terç de la nostra població, pensem que amb alguns productes innovadors ens guanyarem el dret a la bona consciència, però la desigualtat creixent i la misèria desmenteixen aquesta actitud autocomplaent i conformista.
En algun moment cauran els simulacres i algú aixecarà la veu, reivindicant la serietat i el sentit constructiu de l’educació
Soc optimista en el sentit que ja gairebé ningú creu en els fraus sancionats per aquesta curiosa fauna de pedababaus, polítics ignars i economistes ignorants que repeteixen els mateixos mantres místics cada matí, sense cap connexió amb la realitat o la pedagogia real. En algun moment cauran els simulacres i algú aixecarà la veu, reivindicant la serietat i el sentit constructiu de l’educació. Però som en perill: la banalitat populista al servei del mercantilisme intrusista han guanyat per golejada. Quant trigaran a arribar els polítics decents que apostin per un país culte i informat? El postureig idiotitzant ja no cola. Arribaran algun dia?
