«Els fons europeus funcionen, en educació igual que en altres aspectes, com una mena de xantatge»

 

El professor i escriptor, Enrique Galindo considera que els sistemes educatius són una peça més del sistema productiu i que els fons europeus constitueixen una mena de xantatge a les ordres del negoci rodó per a les companyies tecnològiques, a més de ser un parany pedagògic. El resultat? Una condemna a la ignorància per als més desfavorits, assegura.

 

Eva Serra

El Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència de l’actual Ministeri d’Educació disposa de 4.687 milions d’euros. D’aquests, la transformació digital del sistema educatiu rebrà una inversió total de 1.496 milions d’euros. Tauletes, ordinadors, aules digitals interactives, tot un desplegament tecnològic pagat amb fons europeus. Però no és or tot allò que lluu.

La posició crítica d’una bona part de docents, com Enrique Galindo, denúncia un model que cada vegada allunya més als estudiants dels continguts acadèmics alhora que es subordina a unes ordres de mercat que no s’ajusten al veritable sentit de l’educació. Aquesta visió, encara que amb matisos, és compartida tant des d’una part de la dreta com des d’una altra de l’esquerra.

Enrique Galindo Ferrández, és professor d’Ensenyament Secundari. Llicenciat en Filosofia per la Universitat Complutense de Madrid, actualment exerceix com a professor de Filosofia a l’IES Universidad Laboral de Albacete. Com a escriptor, és co-autor del llibre Escuela o Barbarie. Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda (Ediciones Akal) que al costat de Carlos Fernández Llíria i Olga García van publicar el 2017 i des del qual, entre altres aspectes, revisen la complicitat d’una part de l’esquerra que va oblidar els autèntics valors de la Il·lustració.

 

Què li ha succeït a l’esquerra amb l’educació?

L’esquerra fa temps que ha abandonat la pretensió de facilitar l’accés de les classes treballadores als coneixements que eren patrimoni de les elits socials. En comptes d’això, s’ha enredat en un igualitarisme buit que consisteix a rebaixar contínuament l’exigència acadèmica per aparentar una igualtat irreal. En el fons això és un engany, perquè es condemna els més desafavorits a la ignorància i s’aguditzen les diferències en l’accés real al coneixement, però les estadístiques es maquillen. És una de les conseqüències de l’abandonament de les qüestions materials per part de l’esquerra. La denúncia de l’escola com a reproductora de les diferències de classe s’ha resolt de la pitjor manera possible, en atribuir al coneixement mateix el caràcter d’elitista, en comptes de procurar la seva distribució. Per aquesta via s’ha acabat eliminant el coneixement per a aquells que mai hi havien tingut accés, precisament quan tot just començaven a tenir-lo.

En aquests moments s’aproven més mesures socials que mai i es disposa d’uns pressupostos, des dels fons europeus, molt ambiciosos. L’educació és un vers lliure?

No és que sigui un vers lliure, sinó que precisament els fons europeus funcionen en matèria d’educació igual que en altres aspectes, com una mena de xantatge. Si no adoptes les reformes que recomana la Comissió Europea no reps determinats fons o se’n disminueix l’assignació. I les reformes van en la línia de reproduir en termes educatius la polarització que es detecta en el mercat laboral, conceptualitzat com mercat de competències, perquè s’entén que els sistemes educatius són una peça més del sistema productiu –que ho són, però ni són ni han de ser només això-.

Donar-li una tauleta o un notebook a cada alumne és una mesura social? Pot ser sí, però vendre-ho com una millora de l’educació és molt discutible. De fet, l’evidència disponible apunta més aviat al contrari

Més o menys, la cosa és que el mercat demana, d’una banda, una alta qualificació, sobretot en qüestions tecnològiques per a cobrir determinats llocs de treball i, de l’altra, necessita també cobrir llocs de baixa qualificació que no poden informatitzar-se o robotitzar-se. Per a aquests darrers, que són els més nombrosos, no cal massa formació i, des del punt de vista econòmic, seria ineficient destinar recursos a una futura mà d’obra sobrequalificada. A més a més, això pot portar problemes socials. Què es fa aleshores? Doncs destinar ingents quantitats de diners a això que s’anomena digitalització, que queda molt bé a la premsa perquè aparenta una preocupació per l’educació i per modernitzar-la, però que en realitat és un negoci rodó per a les companyies tecnològiques i una trampa pedagògica, perquè cada cop està més clar l’efecte nociu de les pantalles en l’aprenentatge. És una mesura social donar-li una tauleta o un notebook a cada alumne? Potser sí, però és molt discutible que es pugui vendre com una millora educativa. De fet, l’evidència disponible apunta més aviat cap al contrari. No ho saben les autoritats això? Jo diria que sí, llavors els propòsits deuen ser uns altres. I si fos el cas que no ho saben, aleshores és que són completament ineptes.

Què n’opina quan s’afirma que el món està canviant i que l’educació s’ha de dissenyar d’acord amb aquests canvis?

Que jo sàpiga, el món ha estat canviant des de sempre, a més o menys ritme. És clar que els sistemes educatius no poden romandre al marge dels canvis que es produeixen, però és discutible que s’hagin d’adaptar sense més a certes exigències. En aquesta afirmació que vostè cita, «món» significa normalment «mercat». Podem pensar l’educació com una pura adaptació als processos existents o podem també, i aquesta és la meva posició, sostenir que ha de tenir una dimensió inexcusablement contrafàctica, de presa de distància envers el món (i el mercat, és clar). Aquesta presa de distància és imprescindible per a prendre consciència dels canvis i poder-los valorar i, si és el cas, criticar-los. I per a això és imprescindible algun tipus d’ancoratge, quelcom que no canviï al mateix ritme que la societat i el món. I és en això que consisteix l’espai acadèmic que anomenem genèricament «escola».

No és el mateix educar per al mercat en el qual has de sobreviure, que educar per a comprendre el món en què et toca viure

No és el mateix educar per al mercat en el qual has de sobreviure, que educar per a comprendre el món en què et toca viure. El primer model és purament adaptatiu, competencial se’n diria avui, el segon requereix una base de coneixements sòlids, relativament al marge de la caducitat d’allò que cal per a l’adaptació continuada a un mercat canviant. Això ho proporcionen els sabers humanístics, que avui dia estan en vies de desaparició. Aquesta és una tensió permanent en els sistemes educatius, que des de fa dècades s’està resolent a favor del mercat. Convé recordar contínuament el que hi estem perdent amb tot això, perquè tindrà efectes socials i polítics greus.

Vostè assenyala la UNESCO, l’OCDE, l’OMC, el Banc Mundial o la UE com a màxims responsables de la deriva educativa. Quin marge de maniobra tenen els estats, per exemple, el nostre?

Algun marge de maniobra tenen, tot i que cada vegada més minso, pel xantatge que comentava abans. Quant a la responsabilitat, diria que tota. Han tingut mai els nostres governs, de qualsevol signe, una idea clara del que volien per al nostre sistema educatiu o s’han limitat a seguir les línies marcades per aquestes institucions supranacionals? Més aviat sembla que ha estat la segona opció. A més a més, amb un seguidisme vergonyós i una absència total de reflexió al voltant de què necessita el país per a sortir de la seva situació de postració i subordinació internacional. Això no només afecta l’educació, sinó també el model productiu i el model social que es persegueix, temes tots ells interrelacionats.

Si s’assumeix sense més el paper que s’ha assignat a Espanya en la divisió internacional del treball, no aixecarem cap

Potenciar la inversió en I+D+I, tenir un pla de reindustrialització, de vertebració territorial real que garanteixi la igualtat fiscal de les comunitats autònomes, etc., són qüestions que tenen molt a veure amb el model educatiu que es vulgui implantar i permeten abandonar el mite que l’educació és la solució a tots els problemes. Si s’assumeix sense més el paper que s’ha assignat a Espanya en la divisió internacional del treball, no aixecarem cap. En això la responsabilitat de l’Estat és total i la seva feina és la d’aprofitar els marges que tingui a favor de la millora de les condicions materials de la seva població. Quelcom que, al meu entendre, no s’està fent.

Si, com afirma, es tracta d’un fenomen global amb les excepcions d’alguns països orientals, quines alternatives realistes n’hi ha per a revertir aquesta situació?

Miri, estem en un moment de recomposició de la globalització. Els països s’han de recol·locar i miren de posicionar-se en el nou taulell mundial que s’està reconfigurant. Les alternatives passen, almenys en bona part, pel que acabo de dir. En termes educatius, l’aposta per una població tan instruïda com sigui possible em sembla inexcusable, però hom diria que això és un problema per a alguns, que en diuen “sobrequalificació”. Si ens centrem en aquest problema, l’alternativa seria posar engegar polítiques que ens situïn en condicions d’absorbir i aprofitar aquesta sobrequalificació, en comptes de resoldre el problema abaixant-la o expulsant-la del país perquè se n’aprofitin uns altres. Jo no veig actualment cap formació política en aquesta línia, la qual cosa no vol dir que no en pugui aparèixer alguna, o que alguna de les existents canviï el seu camí en aquesta direcció.

Vostè forma part d’un sector molt crític amb el model educatiu occidental actual. Pensa que en termes de progrés social hem perdut la partida educativa? Hi ha algun indici per a ser optimistes?

Una llei [la LOMLOE ] que tindrà previsiblement uns efectes tremendament regressius pel que fa l’accés als coneixements i la seva distribució social i que, malgrat això, se la presenta com a molt progressista

L’hem perduda, això és clar. El més sagnant és que ha estat quasi per incompareixença dels que havien d’haver presentat aquesta batalla, les formacions de l’esquerra política, que incomprensiblement han abraçat el model neoliberal sense dir ni piu, tot prestant-li gustosament la seva pròpia retòrica. La LOMLOE n’és un exemple punyent. Una llei que tindrà previsiblement uns efectes terriblement regressius pel que fa l’accés als coneixements i la seva distribució social i que, malgrat això, se la presenta com a molt progressista, però que, hegelianament parlant, no és sinó la veritat de la LOMCE, que se suposa era el pitjor horror per als que ara estan defensant, en canvi, el mateix: l’escola al servei del mercat. La batalla està perduda. L’única raó per a l’optimisme és que cada cop s’està enganyant menys persones amb això, i que davant del previsible desastre cal esperar una reacció de la societat que exigeixi un canvi de rumb. Em temo que ja serà massa tard, però millor això que no res.

Quin ús educatiu de les noves tecnologies li sembla més adequat i quin més perniciós?

És sabut que els que treballen a Silicon Valley porten els seus fills a col·legis sense pantalles i que a casa restringeixen moltíssim l’ús de les noves tecnologies. La investigació ens diu que els seus efectes en l’aprenentatge són més perjudicials que beneficiosos. Però des de l’Administració estan fascinats amb la digitalització com si fos la panacea educativa.

Al meu entendre, i ja que el món és el que és, el més adequat seria incorporar-les progressivament, a partir dels catorze anys com a molt aviat, acompanyades d’una informació solvent sobre el seu ús i els seus efectes, a més de nocions bàsiques de programació. És possible aprofitar alguns avantatges que sens dubte ofereixen, però cal fer-ho amb molt de compte i després d’una reflexió seriosa sobre el tema.

Alguns estudis coincideixen en afirmar que no hi ha generacions més llestes o menys que altres. Creu que la ciutadania està silenciada o que està d’acord amb les mesures educatives imperants?

Pel que fa a les condicions, diguem-ne biològiques, no tinc cap mena de dubte que no hi ha variacions significatives entre generacions. Malgrat això, sembla que hi ha des dels anys 90 un retrocés a molts països desenvolupats de l’anomenat «efecte Flynn», que és el nom que es va donar a l’augment sostingut any rere any i generalitzat de les puntuacions del quocient intel·lectual, mesurades des dels anys 30 del segle XX, a pràcticament arreu. Les causes no estan clares, però m’atreviria a afirmar que la generalització de l’ús de smartphones i d’altres dispositius en són un factor rellevant.

Respecte la ciutadana, el que hi ha és una conformitat majoritària fabricada pels mitjans de comunicació, mitjançant campanyes de propaganda brutals

Quant la pregunta respecte la ciutadana, el que hi ha és una conformitat majoritària fabricada pels mitjans de comunicació, mitjançant campanyes de propaganda brutals. Això no és pas nou. Li puc citar una intervenció recollida en una publicació del Ministeri d’Educació, de 1987, quan s’estava preparant la LOGSE. En un seminari organitzat pel Consejo Escolar del Estado sobre la reforma que es preparava, un representant de la CEOE va exposar la seva visió empresarial sobre el futur de l’educació; tot fent-se ressò dels debats que havien tingut en el si de la CEE i l’OCDE, parlava entre altres coses, de la creació d’un nou clima social i escolar favorable a les tesis d’ajustar l’escola a les demandes de les empreses, per a la qual cosa calia, a més de legislació, l’acció dels mitjans de comunicació. Sembla que quaranta anys d’acció mediàtica han aconseguit crear aquest clima. [Seminario sobre el proyecto para la reforma de la enseñanza, p. 136].

Com a docent de Filosofia, quins efectes considera que pot tenir la supressió d’aquesta assignatura, tal i com pretén la LOMLOE?

Bé, l’assignatura se suprimeix a l’etapa obligatòria, l’ESO, incomplint un compromís parlamentari. Els efectes més clars són que només l’alumnat que cursi el Batxillerat tindrà contacte amb la disciplina i, en conseqüència, una part important de la població no haurà tingut ni tan sols l’opció d’apropar-se a les qüestions filosòfiques amb un mínim de sistematicitat. Això és greu perquè, com deia Karl Jaspers, no hi ha manera d’escapar-se de la filosofia, perquè tothom en té alguna. La qüestió, deia ell amb raó, és si en serà conscient o no, i si serà una bona o una mala filosofia.

Una part no gens menyspreable de l’alumnat estarà condemnada a adoptar una mala filosofia i, a més, de manera inconscient

Així que una part no gens menyspreable de l’alumnat estarà condemnada a adoptar una mala filosofia i, a més, de manera inconscient. Un altre efecte, vinculat a aquest, és que l’assignatura de Filosofia (o la d’Ètica) al final de l’etapa permetia una reflexió sobre allò que fins a aquell moment havia estat la seva activitat com a estudiant, explorar altres sentits que se li poden donar a allò que significa ser a escola, més enllà de la preparació per al món laboral o la simple obtenció d’un títol sense pensar què significa. Això, com a exemple dels efectes en l’alumnat.

Per als docents i departaments de Filosofia és un cop brutal. Ja veurem com queda la dotació horària a cada comunitat autònoma, perquè es cert que es recupera la Història de la Filosofia com a obligatòria per a totes les modalitats de Batxillerat, però cal veure amb quin horari. I a més a més, cal veure també com es perfilaran els currículums, perquè pot passar perfectament que el que figuri nominalment com Filosofia o Història de la Filosofia sigui en realitat una altra cosa. Això està per veure.

Els canvis en el disseny curricular afecten també altres àrees de coneixement, dirigits a buscar sortides professionals per als estudiants. Creu que l’empresa pública i privada poden sortir afectades per la manca de coneixements generals?

Penso que sí. Fonamentalment, perquè estic convençut que el plantejament competencial, i al marge d’altres consideracions importants, parteix d’un error conceptual de base. Es pretén que el sistema educatiu produeixi una cosa que està més enllà de les seves possibilitats, perquè els propis dissenyadors del model reconeixen que allò que anomenen competències excedeix el camp de l’educació formal i incorporen elements de caràcter i qualitat personals que no es poden ensenyar. De manera que, se li està demanant a l’escola que faci el que no pot fer i, conseqüentment, que deixi de fer allò que sí que podia fer, transmetre coneixements. El resultat no pot ser sinó la incapacitació profunda dels estudiants, fins i tot en termes de competències. I això es reflectirà inevitablement en el món laboral. Les empreses poden formar els seus empleats en les competències específiques que necessitin, però els serà cada cop més difícil si el que cal requereix una base prèvia que elles no poden proporcionar.

Els empresaris (…), al meu entendre, estan cavant la seva pròpia tomba per tenir una concepció excessivament utilitarista i estreta de l’educació

Amb les competències purament tècniques o en els llocs de baixa qualificació no crec que hi hagi gaire problema, però tan bon punt es requereixi alguna activitat més intel·lectual en el lloc de treball… És curiós, perquè tot això ve de les exigències dels empresaris i, al meu entendre, estan cavant la seva pròpia tomba per tenir una concepció excessivament utilitarista i estreta de l’educació. El que menystenen com a obsolet i poc flexible és precisament el que podria proporcionar-los molt millor el que demanen: volen creativitat, comunicació, pensament crític, cooperació, però menystenen els sabers a partir dels quals es poden desenvolupar aquestes qualitats. És com voler obtenir atletes d’alt nivell a partir de menjar porqueria i entrenaments virtuals amb play-station. Posa’ls després a competir de veritat i veuràs què passa.

Com trobar un equilibri entre la futura societat robotitzada i automatitzada, les sortides professionals i una educació de qualitat?

És una qüestió molt difícil de respondre, però que mereix un debat seriós. En principi, la meva posició seria que la robotització i l’automatització permeten una reducció notable de les jornades laborals i una planificació econòmica eficient, amb un repartiment de la riquesa i el treball més equitatiu. Naturalment, això va contra la mateixa lògica del capitalisme, però només veig dues alternatives: o es manté la lògica del capital i llavors, com ja preveuen les elits, el 80% de la població sobra des del punt de vista econòmic, o es busca un altre tipus de lògica per a la generació i el repartiment de la riquesa. En el primer cas, l’equilibri a què s’al·ludeix és senzillament impossible, restant com a única solució alguna versió modernitzada del panem et circenses o fins i tot, la qual cosa no és incompatible, alguna versió de neofeixisme.

Això seria realment revolucionari: posar la tecnologia al servei del temps lliure dels humans, i no, com ara, crear humans al servei de l’algoritme

És en la necessitat d’una lògica alternativa a aquesta on cal centrar el debat; alguna forma renovada de socialisme despresa del tradicional «culte al treball», que es podria inspirar en allò que Paul Lafargue va anomenar el dret a la mandra. Això podria ser, el dia d’avui, tècnicament possible i permetria aquest equilibri i un autèntic progrés social, en la mesura que donaria lloc a un veritable temps lliure, precisament el que s’anomenava «skholé» a l’antiguitat grega. Això seria realment revolucionari: posar la tecnologia al servei del temps lliure dels humans, i no, com ara, crear humans al servei de l’algoritme, que absorbeix tot el temps lliure que pot per a monetaritzar-lo.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.