«El pacte educatiu existeix: esquerra i dreta van de la mà»

“S’ha de culpar a la socialdemocràcia d’haver traït a la classe treballadora”

 

“El que semblava lleure innocent, és opi consumista”, opina la professora Olga García en reflexionar sobre el model social -enganyós, al seu judici- ja completament filtrat a les aules i que modela a ciutadans «de baixa intensitat». Un triomf -afirma-, del neoliberalisme amb la complicitat de la socialdemocràcia europea i d’una esquerra “més progressista”, que juga a la distracció amb esperons com Twitter i que produeix individus desconnectats de la realitat.

 

Eva Serra

Olga García Fernández és llicenciada en Filosofia per la Universidad Complutense de Madrid. Professora d’Ensenyament Secundari a Castella-la Manxa des de 2006. Pertany a l’àrea d’educació de Podemos en la mateixa comunitat i milita en la Marea per l’Educació Pública de Toledo. És coautora del llibre Escuela o Barbarie Entre el neoliberalismo salvaje y el delirio de la izquierda (Ediciones Akal) juntament amb Carlos Fernández Liria i Enrique Galindo. Coautora així mateix de La escuela vaciada. La enseñanza en la época pospandémica (Altamarea), al costat de diversos autors. Sota la seva mirada, revisem l’inici d’any (i de curs) així com algunes directrius d’un sistema educatiu que avança sense mirar enrere.

Com ha començat el nou curs?

Amb precarietat. Això val per al setembre i per al gener, amb l’agreujant de les situacions creades per la pandèmia. Hi ha escassetat de recursos, manca de personal, perquè no es cobreixen les baixes, i una impossibilitat real de fer-ho, perquè en la majoria d’especialitats de secundària les llistes de substitucions estan esgotades.

Hi ha escassetat de recursos, manca de personal, perquè no es cobreixen les baixes, i una impossibilitat real de fer-ho, perquè en la majoria d’especialitats de secundària les llistes de substitucions estan esgotades

Aquest és un dels problemes més greus que pateix l’escola pública des de les retallades del govern popular el 2011, que no s’ha corregit a la majoria de CCAA, sigui quin sigui el seu color: els interins no cobren l’estiu, llavors, marxen a altres comunitats. Castilla-La Mancha n’és un exemple. No tenim professors. Tampoc s’ha reduït la ratio significativament aquests anys, de manera que els grups encara són nombrosos.

Considera que les mesures de presencialitat en educació són encertades?

L’ensenyament presencial és la garantia de la igualtat, ara bé, no és pot estar sostenint sempre la bona voluntat dels treballadors. Manquen professors i recursos materials. No es poden substituir per pantalles. La baixada de la ratio a les aules, més enllà dels temps pandèmics, és la mesura essencial per tal que l’ensenyament presencial es desenvolupi dignament, per als alumnes i per als docents. Retallades com ara les del transport escolar per als ensenyaments postobligatoris impossibiliten, directament, l’assistència a les classes en alguns territoris i la pèrdua d’aquests ensenyaments en alguns centres. Són problemes que, de vegades, passen desapercebuts, i que són prou concrets, greus i fàcils de solucionar. Això sí, és clar, si prèviament no s’ha invertit en el manteniment dels centres a tots els nivells, difícilment es pot defensar la seguretat de la presencialitat en aquests moments. Però amb això ja hi compta el Ministeri d’Educació, i així ho va demostrar durant la primera onada: la pandèmia com excusa per a tecnologitzar acríticament les aules. Menys professors i més pantalles. Les multinacionals tecnològiques i les farmacèutiques estan d’enhorabona.

Com percep que ho viuen els alumnes?

Els alumnes, en general, demanen presencialitat. I després del confinament del 2020, ho fan amb insistència i fins i tot amb por. Són conscients de la pèrdua que ha suposat en la seva formació i en el seu estat mental l’absència dels seus professors i dels seus companys. També perceben amb més claredat, cada cop més, que l’aprenentatge virtual és ineficaç i insà. Les famílies, d’altra banda, necessiten que els alumnes siguin a classe. El perill és que sigui per motius equivocats, desorientats. És a dir, un alumne ha de ser a classe perquè és el millor dels mons possibles pel que fa a la seva formació i a la seva socialització.

L’ensenyament online s’està presentant com la solució a tots els mals, però en realitat és l’oportunitat d’or per acabar amb les resistències dels docents crítics

Però és una aberració, que diu molt de la societat que vivim, i del paper que se li està fent jugar a l’escola, que s’entengui que és el lloc on se’ls ha de «col·locar», perquè és l’única possibilitat que siguin a resguard, ja que els seus pares han d’anar a treballar. L’escola no pot ser la institució que faci possible la conciliació familiar i laboral. Això ho han de garantir els convenis col·lectius. L’ensenyament online s’està presentant com a la solució a tots els mals, però en realitat és l’oportunitat d’or per acabar amb les resistències dels docents crítics.

Pensa que, en cas de tenir un altre sistema educatiu, s’haurien aplicat les mateixes mesures?

Si entenem que el sistema educatiu té la responsabilitat de, a través de la transmissió cultural, del coneixement, en cas de generar les condicions per a l’autonomia de l’alumnat, mai no s’haurien d’haver imposat mesures com l’ensenyament online. Els passos cap a l’anomenada ‘digitalització’ dels centres, l’oportunitat de la qual s’hauria d’explicar, són histèrics. Els fons públics esmerçats en això, i que es podrien destinar a qüestions més mundanes i poc ‘atractives’, com la construcció de centres públics, són desorbitats.

Mesures com els criteris de promoció indiscriminada com els de la ministra Celaá durant la pandèmia, han malmès la funció docent d’una manera quasi irrecuperable

Mesures com els criteris de promoció indiscriminada com els de la ministra Celaá durant la pandèmia, han malmès la funció docent d’una manera quasi irrecuperable. Cap d’aquestes mesures adoptades té com a objectiu el benestar de l’alumnat, ni des del punt de vista formatiu, ni des del de la convivència. Una socialització política i plena de l’alumnat, en qualsevol cas, ha de passar per establir, amb pandèmia i sense, les condicions materials (professorat, instal·lacions, ràtio, etc.), que permetin un desenvolupament digne de les seves capacitats. El sistema educatiu, paidocentrista, psicologista i denigrador del coneixement que s’ha imposat legislativament des de la LOGSE, ha vingut a aprofundir en les desigualtats i les discriminacions. La pandèmia ha demostrat que aquestes venen causades, fonamentalment, per la manca de coneixement, per la desfonamentació de l’educació, i no tant per l’anomenada escletxa tecnològica. Des de fa temps, l’escletxa és cultural, civilitzatòria. Les mesures implantades tendeixen, de manera inequívoca, a l’individualisme i l’entotsolament.

Fins a quin punt els centres educatius han d’atendre el desenvolupament social dels joves?

Instruint s’educa. És una falsa dicotomia aquesta d’instrucció enfront d’educació, heretada del romanticisme de Rousseau i de les pedagogies paidocentristes que s’hi inspiren. Sobretot de les progressistes, que pretenen, en una defensa mal encarada de les emocions i dels interessos dels alumnes, que se’ls pugui educar i respectar a banda i separadament de la formació en continguts. No hi ha possibilitat de maduresa psicològica si no es produeix en l’ordre del coneixement.

Estem educant ciutadans que reaccionen a cop de notícia sensacionalista, amb motivacions tan poc elevades com aparèixer en un reality

L’educació en valors no reflexiva, no instruïda, esdevé pur adoctrinament emocional. Estem educant ciutadans que reaccionen a cop de notícia sensacionalista, amb motivacions tan poc elevades com aparèixer en un reality. El desenvolupament social dels joves en una escola pública respectuosa són els éssers humans que educa i que forma com a futurs ciutadans, implica reivindicar la màxima de Condorcet, que la instrucció pública no pretén forma o modelar subjectes, sinó que ha d’instruir-los perquè ells mateixos siguin autors de la seva pròpia educació (Condorcet, 2004).

Vostè afirma que la pandèmia ha permès consolidar encara més el model neoliberal en educació. Quins serien els seus assoliments en aquest context?

El triomf del neoliberalisme és aconseguir del sistema que educa a la massa treballadora, és a dir l’escola pública, una “ciutadania de baixa intensitat” (Santamaría, A., 2018); un treballador amb poca formació, emocionalment inestable i atomitzat, incapaç de generar teixit social, resilient i adaptable a les interminables demandes de reciclatge que exigeix el mercat laboral. L’aplicació agressiva i acrítica de les tecnologies de la informació i de la comunicació (aules virtuals, digitalització de les instal·lacions, acreditació massiva de la competència digital) té com a objectiu “la mobilitat i transferència del coneixement”, però és un coneixement precari, en el sentit de mínim, competencial (Galindo Ferrández, E., 2019) i no reflexionat, abocat a “l’aprenentatge al llarg de tota la vida”. Les aules del segle XXI són aules desconnectades de la realitat i del combat per la realitat; són llocs virtuals d’aïllament, d’informació no estructurada i d’absència persistent de la cura, en sentit ampli, que només pot aportar el professorat, la institució de l’escola.

Les aules del segle XXI són aules desconnectades de la realitat i del combat per la realitat; són llocs virtuals d’aïllament, d’informació no estructurada i d’absència persistent de la cura

Com a professora de Filosofia, creu que la joventut d’avui s’interessa pel pensament?

Pensar, reflexionar, requereix lentitud, dedicació, temps. La nostra joventut està sent educada en la immediatesa, en la resposta emocional ràpida. La seva capacitat d’atenció, que és la mateixa a qualsevol generació, s’està sotmetent a l’escassa paciència que necessita un tiktok. És difícil que, en aquestes condicions, quelcom tan subtil i delicat com és parar-se a pensar, es pugui produir, literalment. Els nostres alumnes (i, compte, la societat en general), funcionen al ritme dels estímuls que marca Twitter (Seymour, R., 2020). Són incapaços de desconnectar-se del “m’agrada”, d’aplicacions que es basen en la presència virtual. De sobte, respostes que no obeeixen a una necessitat biològica primària, de supervivència, ara, psicològicament, ho són i han generat dependència. El que semblava lleure innocent, és opi consumista. Ara bé, quan la joventut percep, perquè se li ensenya, per cert, que aquest és el ritme que imposen els temps, que necessiten parar-se a pensar en general, i en particular que es passen la vida, en comptes de formar-se acadèmicament, responent a les demandes de consum del capital, també reaccionen, i és molt satisfactori contemplar-ho.

Vostè defensa un model d’escola republicana com a model educatiu al servei de la cosa pública, però, és la «cosa pública» el mateix que era abans? En què s’assembla i en què es diferencia?

La cosa pública, i, per tant, la institució de l’escola, corre sempre el perill d’estar infiltrada per interessos espuris, que són ideològics i econòmics. En el cas de l’escola, aliens al saber com a fi en si mateix. Una escola republicana garantiria la formació de ciutadans lliures, essent la llibertat política no tenir la necessitat de demanar permís per viure dignament (Domènech, A., 2020). Clarament, l’escola republicana que es podria haver desenvolupat seguint idees com les del marquès de Condorcet (Condorcet, 2001), emancipadora, defensora del coneixement, no ha tingut lloc històricament. Això no significa que l’escola pública no fos una conquesta assolida gràcies en gran part a la lluita històrica de les classes treballadores. Ara bé, està en perill de perdre’s definitivament, entre altres motius, perquè l’esquerra s’ha deixat robar la institució.

En què s’assembla i en què es diferencia l’esquerra del segle XX de la del XXI en termes educatius?

L’esquerra de fins a mitjans del segle XX encara tenia clar, per la seva tradició marxista (com més leninista i gramsciana, millor, tot s’ha de dir) que l’educació i l’escola pública eren l’eina essencial per a l’emancipació de la classe treballadora. Però aquesta claredat es fonamentava en la consideració de l’escola com el lloc eminent de la transmissió de la cultura, tot començant, i això és cabdal, pel coneixement de la configuració històrica de la societat en la qual s’insereix el fet educatiu; és a dir, la de classe hegemònica, la burgesia, i el mode de producció capitalista. Comprendre la cultura de la classe dominant fa possible la lluita. Cal una comprensió profunda de les condicions que fan que una sigui la classe hegemònica i l’altra, la classe ancorada en l’espontaneïtat, en el sentit comú, i en el folklore, sigui, per tant, la classe subalterna (Gramsci, A., 2013).

Si alguna cosa té clara la classe hegemònica són els seus interessos, que és una classe a part que vol continuar sent-ho i que l’Estat ha de ser la garantia de les desigualtats socials que són la base dels seus privilegis

L’esquerra més progressista, des dels anys seixanta, va trair aquest plantejament; va decidir que la classe treballadora no necessitava conèixer la tradició cultural; que s’havia de mantenir en la saviesa i els interessos que l’eren propis. A l’escola els nens, més que coneixements, necessiten, sembla ser, que llurs interessos siguin tinguts en compte educativament (LOGSE, 1990). És una esquerra que ha deixat de costat la lluita de classes, que ha assumit que les classes no existeixen, o se superen a cop d’emprenedoria i coaching. Si alguna cosa té clara la classe hegemònica són els seus interessos, que és una classe a part que vol continuar sent-ho i que l’Estat ha de ser la garantia de les desigualtats socials que són la base dels seus privilegis.

En els seus llibres arremet contra una esquerra que ha abandonat la classe obrera. Quin paper polític hi ha jugat la socialdemocràcia europea?

Ha estat essencial en la incapacitació per a la lluita. Ha cedit l’Estat, el fet polític. Ha fet de gestor de les regles del capital, d’actor indispensable per tal que la desigualtat es perpetuï. Cal entendre una cosa: no es pot culpar la dreta i la patronal de defensar els seus interessos, de voler mantenir la seva excepcionalitat. És el que se n’espera. A qui s’ha de culpar és a la socialdemocràcia d’haver traït la classe treballadora. Ja va dir Margaret Tatcher que l’èxit més gran del seu govern va ser Tony Blair (Conor Burns, 2088), la tercera via socialdemòcrata que va donar l’empenta definitiva a les polítiques neoliberals i als discursos ben sonants de la falsa meritocràcia i l’emprenedoria, que la progressia promociona com el súmmum de la realització personal. Els traïdors cal buscar-los a casa, els altres defenses els seus interessos.


Olga García milita en la Marea per l’Educació Pública de Toledo

Què s’ha pogut aconseguir des dels actuals moviments socials de l’esquerra, com les Marees per l’Educació Pública?

La mínima consciència política que una institució tan valuosa com l’escola pública ha de ser defensada. És cert que aquests moviments són molt heterogenis, i de vegades es fa difícil mantenir-se en la militància. Hi ha companys molt valuosos que han mantingut viu el moviment; d’altres som més itinerants. Però és inqüestionable la batalla que les Marees han presentat contra tots els moviments explícits o subtils de mercantilització, privatització, pauperització i desmantellament de l’escola pública. Són moviments que denuncien la ràtio elevada, la implantació acrítica del bilingüisme, el mal ús de la tecnologia, la concessió indiscriminada de sòl públic per a la construcció de centres privats concertats… Són veus constants en una lluita esgotadora que s’ha de posar públicament, i amb molt d’orgull, en valor. La Marea Verda és pionera en la construcció de les xarxes de pensament i de combat.

Creu que dista molt la pràctica educativa de la dreta i l’esquerra europees d’avui respecte del model Delors?

En absolut, si per esquerra entenem la representació política que veiem a la majoria de parlaments, clarament socialdemòcrata, i, per tant, valedora històricament dels plantejaments econòmics de la Unió Europea, la UNESCO i l’OCDE. Malauradament, una altra suposada esquerra que podria entendre’s com una mica més radical, que està, últimament, a les institucions, i que s’autoanomena comunista, ha comprat en educació els plantejaments del pedagogisme més groller. Defensa l’aplicació de metodologies de tall empresarial a l’aula; un enfocament erroni de l’atenció a la diversitat; insisteix en responsabilitzar l’escola de la possible solució de totes les problemàtiques socials, i defensant la substitució de l’educació científica per pràctiques de dubtosa legitimitat com el coaching, el mindfulness i tota mena de pseudoteràpies, en el millor dels casos compassives, i en el pitjor lobotomitzadores. I que no tenen cap mena de vergonya en, com els organismes abans esmentats, atacar la formació i la vocació del professorat en l’exercici de la seva professió quan no es plega a aquest tipus de discursos i pràctiques. No hi ha, des de la LOGSE, cap llei educativa que s’hagi separat de les directrius neoliberals o que no hagi aprofundit en el pedagogisme i l’educació per competències. Esquerra i dreta s’han plegat històricament als designis del capital. Per això cal insistir que, quan es parla de la necessitat d’un pacte estatal per l’educació, s’està manipulant la ciutadania. El pacte existeix i, en aquest sentit, esquerra i dreta van de la mà.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.