Informativament qualsevol notícia pot ser fàcilment compresa a través de la tècnica de l’escola periodística nord-americana coneguda com les «5 W»: Què (What) ha succeït; Qui (Who) són els seus protagonistes; On (Where) ha succeït; Quan (When) ha succeït; i Per què ha succeït (Why)». Les 5W van ser establertes pel retòric grec Hermàgoras de Temno, de l’escola de Rodas.

 

Pascual Gil Gutiérrez, professor d’Història i Geografia

Pascual Gil a Xarxes Socials:

 

 

What: Què ha succeït amb l’Educació?

Tal com ha passat a totes les institucions vuitcentistes que van vertebrar els estats-nació, i que en origen tenien un important pòsit il·lustrat i humanístic, a l’escola se la hi indueix a entrar de ple en les lògiques que imposa aquest sistema socioeconòmic neoliberal que, sense cap contestació, s’ha alçat com el “natural”, “el què hi ha”, com una mena de divinitat que estableix el tauler i les regles de joc. En aquestes lògiques, a l’escola li corresponen dos papers que difícilment es poden compatibilitzar amb la seva suposada funció original de formar ciutadans autònoms i crítics. El primer és convertir-se ella mateixa en un lucratiu i cridaner producte més del mercat, d’aquí ve que l’hagi assaltat un vocabulari on destaquen: competència, productivitat, rànquings, lideratge, màrqueting, innovació… El segon, de manera acusada, és ser instrument al servei de l’enginyeria social de torn, encarregant-se de transmetre els nous valors i paradigmes que promociona el sistema per a conformar subjectes adaptats i adaptables, acríticament, a la realitat material imposada. En aquest últim sentit, a l’escola es parla cada cop menys de saber i més d’esperit emprenedor, resiliència, flexibilització, adaptació al risc i la incertesa, aprendre a ser, marca personal, gestió emocional…

Who: Qui són els seus protagonistes?

Si bé haurien de ser docents i discents compartint coneixements i buscant veritats en un marc legislatiu estable i basat en l’evidència, la veritat és que el protagonisme educatiu recau cada vegada més sobre organismes internacionals antidemocràtics i de caràcter econòmic, com ara l’OCDE. També cobren protagonisme els gurus o suposats experts que, amb el relat hegemònic sempre a la boca i amb un fort suport mediàtic, empresarial i institucional, es dediquen a fer diagnòstics gastats i escleròtics, plens de tòpics, de la realitat educativa. Després d’aquests diagnòstics, que acostumen a donar resultats catastròfics, sobretot quant als docents (vocació, implicació, metodologia, motivació, formació…), ens venen el seu llibre, la seva “visió” o el seu mètode miraculós per a curar els mals. Malgrat això, aquests “experts” acostumen a mantenir-se a una distància més que prudencial de les aules i els guixos i dirigeixen el seu masterclass (no ho diguem “classe magistral”, que s’enfadaran) a un públic ja adult i desitjós de respostes.

Addicionalment, també estan prenent protagonisme en l’educació les grans empreses i les tecnològiques. Com ja he dit, l’educació i l’escola han de convertir-se en un producte més que generi benefici privat en el mercat. D’aquí ve que Google, Apple, aulaPlaneta i fins i tot Amazon fiquin cada cop més el cap dins de les aules. Extreuen diners públics a dolls, venen els seus productes i, de propina, s’emporten milions de dades.

Where: On ha succeït?

Jo crec que és una tendència internacional, perquè està pilotat (o almenys s’intenta pilotar) des d’organismes internacionals. Malgrat això, és evident que se circumscriu més al que anomenaríem “món occidental”, on la crisi ideològica de la modernitat i la Il·lustració, d’una banda, i l’arribada d’un estadi socioeconòmic postindustrial (i globalitzat), d’una altra, han posat potes enlaire tot, més encara havent de competir (moltes vegades a costa de precarizar el mercat laboral) amb un “món oriental” potentíssim i encara avui logocèntric.

Malgrat això, per a ser justos, caldria anar país a país i a vegades, fins i tot, regió a regió. Dins dels occidentals, per exemple, es mostren molt menys inclinats a desmantellar el seu sistema educatiu aquells països que encara compten amb un potent sector industrial o amb un model productiu que s’alimenta del coneixement i la recerca. En el nostre cas, em temo que se’ns presenta un horitzó negre. Espanya ha optat per (o se li ha imposat) un model productiu de baixa qualificació, terciarizado en el seu vessant més banal, subjecte a estacionalitat, volàtil davant qualsevol eventualitat (vegeu la pandèmia) i que condemna a la majoria a la precarietat o a l’atur intermitent. No va dir el ministre Méndez de Vigo (PP) que “a Espanya hi ha massa universitaris”? No diuen les ministres del PSOE que l’escola ha d’adaptar-se al que demana el món laboral? Doncs això, estan dient el mateix amb diferents paraules.

When: Quan ha succeït?

Jo diria que en les últimes dècades del segle XX amb la llavor plantada i acaronada pel ja mític duo Thatcher-Reagan, encara que amb especial èmfasi en els 90, després de la caiguda del Mur i de l’URSS, que, amb més o menys encert (tema que no toca discutir aquí), donaven testimoniatge material, quelcom realment existent, que hi havia una altra possibilitat d’organització socioeconòmica. Des de llavors, no hi ha hagut alternativa i tots, individus i institucions, s’han hagut de sotmetre. S’han normalitzat el “créixer per créixer”, anomenar a les persones “capital humà”, el mesurar-ho tot en termes de productivitat, rendiment i utilitat, desmantellar serveis públics, dir llibertat no a l’autonomia intel·lectual i material, sinó a la capacitat de consumir, o l’afirmar sense embuts que l’escola s’ha de sotmetre al que demandi el mercat a cada moment. Reforma rere reforma educativa, aquests nous valors no fan fet sinó consolidar-se.

Why: Per què ha succeït?

Afirmaria que per multitud de factors. En primer lloc, perquè sembla que els estats han renunciat a la seva “sobirania educativa”, seguint rigorosament receptes que venen ja fetes des de dalt i que per a res són neutrals. En segon lloc, perquè hem oblidat quina és la funció social de l’escola, que se suposa era formar científica i humanísticament a tots aquells cridats a exercir la ciutadania de manera autònoma i crítica (i això no és incompatible amb engranar amb el mercat laboral, ni molt menys). En tercer lloc, perquè no s’ha posat límit a la pseudociència ni s’ha avaluat el resultat de l’aplicació de les diferents reformes, fins al punt que els estem encarregant  “l’educació del futur” als mateixos “visionaris” des de fa 30 anys (el cas de César Coll és sagnant, per exemple). Finalment, i aquí faig autocrítica, l’esquerra porta dècades a per raïm en l’educatiu, comprant i fent seus els discursos més alienadors, fent de guàrdia roja dels interessos del capital a la pràctica, sense adonar-se que la formació rigorosa dels fills de la classe treballadora és requisit indispensable per a la seva efectiva emancipació.

Més informació:

El diario de la Educación (2021)

El diario de la Educación (2020)

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.