Felipe de Vicente: “La LOMLOE és la llei que més rebuig està provocant entre el professorat”

De la ley al aula. Crónica de la educación en España 1977-2022 és la narració d’un trajecte històric sobre les lleis educatives aprovades des de la Transició fins als nostres dies. El seu autor, Felipe de Vicente, ha viscut en primera persona moltes de les negociacions i reformes d’aquest engranatge educatiu que, al seu parer, ha derivat en un despropòsit quan no, en un autèntic disbarat. En aquesta entrevista revisem alguns aspectes d’aquest llibre que inicia la sèrie de publicacions de la Fundació Episteme.

 

Felipe José de Vicente Algueró és vicepresident de la Fundació Episteme i Conseller Titular del Consejo Escolar del Estado pel grup de personalitats de reconegut prestigi. Llicenciat en Filosofia i doctor en Història per la Universitat de Barcelona ha estat també professor d’Història Econòmica d’Espanya en aquesta universitat i funcionari del cos de Catedràtics d’Ensenyament Secundari. Ha exercit la docència durant més de trenta anys.

 

Què destacaria de les primeres organitzacions educatives a l’Espanya de la Transició?

Vàrem passar d’un règim amb una afiliació obligatòria, d’un sindicat vertical, a un altre amb llibertat d’associació. Això va afavorir la creació de diverses patronals i sindicats, alguns específicament d’ensenyament secundari; el més important: aspepc·sps, amb el nombre de vots més gran a Catalunya.

La LGE va significar una autèntica revolució en el món educatiu espanyol. Cap llei anterior havia provocat un canvi tan notable

La Llei General d’Educació de 1970 va introduir canvis significatius. Com pensa que va influenciar o va determinar a les lleis educatives posteriors?

La LGE va significar una autèntica revolució en el món educatiu espanyol. Cap llei anterior havia provocat un canvi tan notable. Va establir l’ensenyament obligatori fins als setze anys. Va elevar el nivell d’exigència dels mestres, que van accedir a les escoles de Magisteri després del Batxillerat o BUP i no com es feia abans, que accedien amb l’antic Batxillerat elemental (15 anys). I es va crear la Formació Professional, que fins llavors no existia. Ho va fer oferint dos graus: la FP1 i la FP2, que subsisteixen en l’actualitat sota el nom de cicles de grau mitjà i de grau superior.

Què va ser el més complicat de gestionar en aquelles negociacions dels setanta?

El més difícil va ser l’article 27, de la Constitució que tenim actualment i que ha resultat l’únic consens des de la Constitució

Crec que el més difícil va ser l’article 27, de la Constitució que tenim actualment i que ha resultat l’únic consens des de la Constitució. Quan començava a discutir-se fins i tot va motivar, en un moment determinat, la retirada del partit socialista de la taula de negociació, encara que més tard es van reincorporar. No hi havia manera de trobar el redactat definitiu. Finalment es va arribar a un acord en una reunió vis a vis entre els dos grans negociadors: Alfonso Guerra, per part del PSOE i Fernando Abril Martorell, per la UCD.

Després dels Pactes de la Moncloa també es va incrementar el nombre de centres públics

Després de 1978 va crear-se una partida per a augmentar de manera important el nombre de centres públics, alguns d’ells fins i tot es van situar en edificis provisionals. La primera destinació que jo vaig tenir en un institut va ser en un casalot, després ja es va crear un edifici; era molt habitual. També es va afavorir que determinats centres privats de batxillerat es poguessin convertir en centres adscrits als instituts, finançats amb fons públics, i així s’incrementava l’oferta pública.

Amb la LODE (1985) van arribar els consells escolars que serien els grans òrgans de participació. Escriu en el seu llibre que els pares i mares el van viure com una cosa distant

La LODE va introduir l’ensenyament concertat i els consells escolars. A canvi del finançament públic als centres privats es va obligar a que tots tinguessin un consell escolar, encara que estava pensat sobretot per a controlar l’ensenyament concertat.

Portada del llibre de Felipe de Vicente

Les eleccions que es convoquen periòdicament en els consells escolars compten amb la participació dels alumnes, els docents, personal d’administració i serveis, però molt menys de les famílies perquè no coneixen als candidats. En llibre apareix un gràfic on es mostra la participació dels pares acudint, per exemple, a les reunions amb els tutors, però els consells escolars els veuen llunyans. Existeixen també les associacions de pares i mares, les AMPAS, on hi ha activitat de les famílies en l’àmbit educatiu.

Els consells escolars van venir de la mà de José María Maravall, inspirats en el model anglès, on els centres tenien moltíssima autonomia. Fins que Margaret Thatcher no va introduir el National Currículum, cada centre podia crear el currículum que volgués. Els pares i les mares s’implicaven més perquè volien saber què estudiaven els seus fills. Al model espanyol tot està molt més regulat i la capacitat d’autonomia del consell escolar és molt relativa, molt limitada.

De l’ensenyament anglosaxó també va adoptar-se a Espanya el model d’escola comprensiva. Però a Anglaterra, on s’havia desplaçat a les grammar school en pro aquest model, al final es va viure com un fracàs. Per què a Espanya no es va fer marxa enrere?

El model comprensiu ha fracassat al Regne Unit. A més, aquí es va imitar malament. Als països nòrdics, el batxillerat és més extens i amb un nivell més elevat que el nostre

El Regne Unit és un país acostumat a la llibertat des del final de Cromwell, porten uns quants segles amb ella. Nosaltres tenim un model educatiu centralista, napoleònic. Quan es va crear la comprehensive school anglesa no es van perdre totes les grammar school; en canvi aquí tots els instituts, sense excepció, van passar a ser escola comprensiva. Les public school britàniques, que allà són les privades, van mantenir el model de les grammar school, que era més exigent i el continuen tenint. I ara resulta que les grammar school són les més desitjades. El model comprensiu ha fracassat al Regne Unit. A més, aquí es va imitar malament. Als països nòrdics, el batxillerat és més extens i amb un nivell més elevat que el nostre i està orientat fonamentalment per als estudis universitaris. I, també, al Regne Unit, en acabar l’equivalent a la nostra ESO, hi ha una prova externa.

Com veu les noves reformes que afecten el batxillerat espanyol?

El nostre batxillerat “val per a tot”, tant per a anar a la universitat com per a la FP. Això ho veiem més clar ara amb el batxillerat general espanyol. Un batxillerat de dos anys, o és molt especialitzat o no serveix de gaire. El britànic, per exemple, també és de dos anys, però allà els alumnes fan quatre o cinc assignatures com a màxim i poden triar un nivell alt d’especialitat, aprofundeixen per a la carrera i la universitat que triïn. Aquí és tot el contrari. Totes les assignatures són de nivell baix. Ha de servir per igual a tots i proposa només una mica més del que s’ha estudiat a l’ESO.

I més fàcil d’aconseguir gràcies a la promoció automàtica?

Sense itineraris no hi ha més sortida que baixar molt el nivell. Això perjudica aquells alumnes que sí que volen obtenir un nivell d’excel·lència. El gran problema del sistema educatiu espanyol és la renúncia a l’excel·lència

Una de les causes de la repetició és l’absència d’itineraris ja a l’ESO. L’itinerari fa difícil la repetició i si no s’arriba, es tria un altre de diferent nivell. Però aquí existeix el mantra que això és “segregar”. Sense itineraris no hi ha més sortida que baixar molt el nivell. Això perjudica aquells alumnes que sí que volen obtenir un nivell d’excel·lència. El gran problema del sistema educatiu espanyol és la renúncia a l’excel·lència.

Com explica la paradoxa d’un sistema educatiu cada cop més intrusiu en la qualitat acadèmica docent/discent i tan evasiu a l’hora d’adoptar una rendició de comptes en avaluacions o exàmens externs?

L’estat espanyol no homologa el seu sistema educatiu, s’hi ha negat. L’homologació és el mètode més progressista possible: a tots els estudiants se’ls ha d’exigir el mateix. Però en el nostre ens trobem que hi ha centres on és més fàcil obtenir un títol que en d’altres i a la fi, tots obtenen el mateix títol. És idèntic per a aquell alumne que s’ha esforçat que per aquell que no ho ha fet. Això sí genera desigualtat. La conclusió és que tenim un dels sistemes educatius més cars d’Europa i amb pitjors resultats. Estem llençant els diners del contribuent.

Tenim un dels sistemes educatius més cars d’Europa i amb pitjors resultats. Estem llençant els diners del contribuent

Com està en altres països?

A França, el títol de batxillerat s’acredita amb una qualificació i exàmens externs, tots els instituts han d’exigir el mateix. Així, el títol de batxiller francès és molt valuós. A Alemanya, el Regne Unit i Itàlia succeeix el mateix. En aquests països, l’estat garanteix un mínim per a tots igual i qui no l’assoleix no obté el títol. Els reis d’Espanya han preferit que la seva filla estudiï el batxillerat en un centre que és dels més exigents del món. Fa anys vaig visitar-lo i vaig comprovar com funcionava, tenen un batxillerat internacional d’un gran nivell.

I per a més inri a Espanya sumem un dels índexs de fracàs escolar més elevat

El fracàs escolar aquí s’entén com a abandonament prematur dels estudis, la repetició o el suspens. Però el fracàs també arriba quan veiem que els resultats acadèmics dels nostres alumnes a PISA estan per sota de la mitjana de l’OCDE. Això és fracàs escolar. Un sistema que s’ha instal·lat en la mediocritat i que renuncia a l’excel·lència és un sistema fracassat.

Un sistema que s’ha instal·lat en la mediocritat i que renuncia a l’excel·lència és un sistema fracassat

Una part cada cop més nombrosa del professorat adverteix de tot això. Ho estem veient a les vagues docents convocades a Catalunya

Jo he vist moltes vagues, però mai havia vist una com aquesta on una de les reivindicacions més importants ha estat el “no al nou currículum”. El professorat veu que aquest currículum és inaplicable, és un disbarat. Això demostra l’abisme existent entre els teòrics que mai han trepitjat una aula i ara dissenyen els currículums i els docents que han d’aplicar-los. A Portugal, s’han negociat amb les associacions de professors, els docents han intervingut, aquí no. Quan veus plataformes com la valenciana, de «No als àmbits», t’adones que la LOMLOE és la llei que més rebuig està provocant entre el professorat. La LGE del 70 va crear unes escoles annexes de primària perquè es poguessin fer experiments. Si funcionaven, ja s’ensenyarien!, però en cas contrari es quedaven en això, en simples experiments. M’agradaria molt que els pedagogs comptessin amb una cosa semblant i poguessin experimentar abans de pontificar.

Però les lleis els avalen

Que es reflecteixin aquests experiments en una llei orgànica és una cosa mai vista. Que una llei orgànica, que és el més important després de la Constitució, vingui a dir-nos que cal fer projectes és d’un grau d’intromissió en el treball docent propi d’estats totalitaris. Com és possible que una llei orgànica ens digui com aplicar els àmbits, els projectes? No és la seva comesa, és un fet delirant.

Que una llei orgànica, que és el més important després de la Constitució, vingui a dir-nos que cal fer projectes és d’un grau d’intromissió en el treball docent propi d’estats totalitaris

Quina llei, de quantes revisa en el seu llibre, considera que ha estat la més assenyada en termes educatius i quin la pitjor?

Respecte a la LOGSE, la LOCE tenia aspectes molt positius que va mantenir parcialment la LOE. Però la LOMLOE no és tornar a la LOE, és tornar a la LOGSE. Per descomptat, la LOMLOE és la pitjor.

De la LOGSE a la LOMLOE, com definiria que s’ha escrit la història educativa a Espanya des de l’arribada de la Democràcia?

Espanya es destaca per la curiositat d’aportar una llei educativa cada cinc anys, això és un fet inaudit. Els sistemes educatius, les reformes, precisen d’una certa seguretat jurídica i una estabilitat. Aquí cada govern canvia la llei. Per què? Segurament s’han introduït aspectes excessivament partidistes. Si féssim unes lleis de bases més reduïdes, com la Llei Moyano que va ser-hi molts anys en vigor, després es podrien actualitzar via Decret, però no a través d’una llei orgànica que és tan intrusiva com l’actual en el treball docent. Les lleis educatives han de ser molt de consens i comptar amb unes lleis de bases.

 

Més informació:

Pròxim webinar "De la ley al aula" Crónica de la educación en España 1977-2022

Dimecres, 18 de maig a les 18:30 hores

Amb: Felipe de Vicente, Rosa Mª Mariño, Josefina Cambra, Jesús de la Villa i Xavier Masssó

Reserva la teva assistència aquí (registre gratuït)

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.