Literatura universal? Al contenidor!

Cal que defensem la lectura literària, de clàssics o de contemporanis, de traduccions o d’edicions en la llengua original. Els nostres estudiants no es mereixen quedar al marge de la incomparable felicitat lectora. Cada bon llibre que posem en mans d’un alumne és una petita victòria contra les tenebres del pedagogisme facilitador i acompanyador, una malaltia educativa que ens està matant.

Sofia Insensata i Sever Cremat

Molts lectors catalans sens dubte recorden, o tenen ben present, aquella col·lecció d’una cinquantena de títols anomenada “Les Millors Obres de la Literatura Universal” i coneguda com la MOLU. Va ser una iniciativa editora publicoprivada (hi intervenien La Caixa, Edicions 62 i el Departament de Cultura) que, durant la primera meitat dels anys vuitanta del segle passat, va omplir biblioteques —municipals, escolars o casolanes— amb uns volums característics de cobertes verdoses. Per una banda, el projecte no deixava de ser, tant en la seva voluntat divulgadora com en l’aspecte tipogràfic, una seqüela de la MOLC (“Les Millors Obres de la Literatura Catalana”), que tant d’èxit havia tingut des de finals dels anys setanta; per altra banda, seria també la preqüela d’una col·lecció posterior, més ambiciosa quant al nombre de títols, que apareixeria durant els lustres subsegüents: “Les Millors Obres de la Literatura Universal. Segle xx”. La MOLU, en efecte, se centrava essencialment en la literatura europea dels segles XVII i XIX —amb també algunes mostres conspícues de literatura medieval, renaixentista i barroca.

El títol de la col·lecció, és clar, era una mica discutible atesa l’absència d’autors de l’antiguitat grecollatina, però sens dubte els seus responsables (Joaquim Molas al capdavant) van pensar que, en el patrimoni traductogràfic català, aquests textos estaven ben representats per la gran feina de la benemèrita —i avui ja centenària— col·lecció Bernat Metge. Tampoc no s’hi comptava cap obra mestra de la literatura espanyola, cosa fàcilment explicable pel fet que la gran majoria de potencials lectors en català dominaven el castellà i en coneixien les principals manifestacions literàries. En definitiva: tant les presències com les absències indiquen que la MOLU constituïa un projecte amb visió d’aportació cultural, clarament alineat amb les polítiques de normalització lingüística i de reconstrucció/ampliació d’un mercat lector, en llengua catalana, de literatura de qualitat. Aquesta dimensió no merament editorial, sinó, diguem-ne, cultural-nacional, explica també que la col·lecció no es limités a presentar traduccions noves, sinó que mirés enrere i fins i tot recuperés peces de la important labor traductora del Noucentisme.

Doncs bé. A finals del curs passat va córrer un tweet en el qual una persona (ara no ve al cas la seva identitat) explicava que, quan passava per davant d’una institució educativa de Barcelona, va veure que personal del centre portava fins a un contenidor de paper unes capces que contenien la MOLU. En preguntar, amb sorpresa, a què obeïa aquell acte de biblioclàstia, li van respondre que aquella mena d’obres ja no interessava als noiets d’avui dia. I ben amples que es devien quedar —cal col·legir— amb aquesta resposta. Encara rai que no van decidir usar els volums per avivar les flames d’alguna foguera en la —ja propera, per aquelles calendes— revetlla de Sant Joan. El responsable del tweet, per la seva part, va recollir els llibres i se’ls va endur cap a casa, content d’haver trobar un tresor.

No sabem si es tractava d’un centre públic o privat, de primària o de secundària. No importa, això és anecdòtic, i si el fet fos una simple anècdota, no mereixeria que en parléssim. Aquí el que tenim és una mostra de l’actitud generalitzada de menyspreu envers l’alta literatura que defineix l’actual sistema educatiu nostrat. Fotre la MOLU al contenidor (ves a saber quants centres ho deuen haver fet, en els darrers anys) no és una anècdota: és una categoria, un reflex de l’abjecció educativa a què hem fet cap després de no menys de tres dècades de grolleria pedagogista, de combat contra l’excel·lència, de renúncia al coneixement no merament utilitari (competencial, que en diuen ara). Podem imaginar-nos els perpetradors de l’acte llegint per sobre els lloms dels volums abans de ficar-los en una capsa de cartó reutilitzada. Montaigne, Henry James, Ibsen, Erasme? Qui pot llegir-ho, això? Al contenidor!

Per a més inri, el tweet va coincidir amb el debat social que havia produït l’enèsim fracàs en una prova externa que avaluava el nivell del nostre sistema educatiu, en aquest cas unes proves (les PIRLS) per mesurar ni més ni menys que la competència lectora; també va coincidir, com a improvisada resposta a això per part del Departament d’Educació, amb l’anunci —pur maquillatge d’urgència, no cal dir-ho— d’un pla de foment de les biblioteques escolars. Sí, sembla una broma autoparòdica, però és la realitat. Redeu, n’hi hauria prou amb no llençar al femer els llibres bons! Mig any més tard, els recents resultats de les proves PISA han accentuat el debat social sobre, entre altres mancances, la incapacitat lectora dels nostres estudiants. I no gaires dies abans del tweet en qüestió, el curs passat havia circulat també el punyent article d’una persona que es dedicava a la formació, destinada a estudiants de magisteri, en tècniques per introduir els infants en la lectura i per fomentar-los-la; el panorama d’absolut desinterès lector i de supina ignorància literària que mostraven aquells futurs mestres, és a dir, els futurs professionals encarregats d’ensenyar a llegir els catalanets de l’avenir, era senzillament desolador, patètic i del tot inadmissible.

Doncs aquest és el quadre que tenim: alumnes que arriben a l’institut amb problemes greus de comprensió d’un text escrit, facultats de pedagogia que fomenten la incultura en nom de qualsevol bajanada innovadora, currículums oficials on la literatura sembla proscrita i centres educatius que llencen alegrement a les escombraries llibres amb el bo i millor que ha encertat a escriure el gènere humà. Tenim el que ens mereixem, perquè hem cedit a la barbàrie pedagocràtica. Dante, Shakespeare, Goethe? A qui interessen, aquests? Al contenidor!

El simple fet d’haver de defensar aquí les virtuts formatives de la literatura universal és indici del molt baix que, educativament, hem caigut. L’educació estètica de la persona, el foment de la capacitat crítica, la construcció d’una base sòlida de cultura general, l’ampliació de la riquesa lingüística o la formació d’un esperit universalista són algunes de les minúcies, del tot desateses en el model actual d’ensenyança, que podria aportar l’estudi seriós de la literatura escrita en diferents èpoques, llengües i països. I això, com a mínim, tant a la secundària obligatòria com al batxillerat.

Per als més escèptics, per cert, podem també afegir que hi ha estudis de neurolingüística que indiquen que llegir literatura “difícil” (per entendre’ns: desxifrar un poema de Góngora, per exemple) va d’allò més bé per a la nostra… motricitat! No cal dir que l’absència de literatura universal en els currículums forma part del desmantellament general de les humanitats: les llengües clàssiques i modernes, les literatures nacionals, la història general, la història de l’art o la filosofia, disciplines totes propiciadores d’una ciutadania conscient i de qualitat, han estat, des de fa lustres, objectiu d’atac indissimulat en el punt de mira del poder pedagocràtic.

Si això, almenys, tingués com a contrapartida que els nostres alumnes fossin uns cracs en ciències i tecnologia… Però no. En realitat, la dicotomia humanitats/tecnologia és un debat fals. El debat veritable és qualitat o misèria educativa. No hem arraconat les lletres per fer una societat de tecnòlegs brillants. El que estem fent és crear una societat majoritàriament illetrada apta per al consum passiu i acrític de tecnologia: exactament, mira per on, el que necessita la versió actual neomedievalitzant de capitalisme. Després de tants anys de fracàs educatiu patrocinat per la pedagogia espúria encara hegemònica, cal aixecar la vista i mirar més amunt, cap als governs i els parlaments que permeten o emparen la desfeta. I si resultés que determinats autors clàssics de la literatura universal fossin un perill, per allò que ajuden a pensar i a qüestionar els poders? Tornem a la MOLU. Kleist, Zola, Heine, Büchner, Voltaire? Al contenidor! Però immediatament!

Llençar a la paperera una col·lecció de clàssics amb l’argument que el jovent d’avui no s’interessa per aquests textos és una mostra palmària del ridícul alumnocentrisme que amara avui el món de l’educació. Amb aquest raonament, podríem desacreditar totes les matèries d’estudi i desarticular totes les assignatures —que, bé, en realitat, és exactament el que està fent la pedagocràcia. A veure. És obvi que als anys vuitanta, quan va sortir la MOLU, el miler de planes dels dos volums de l’Orland furiós en esforçada traducció de Bonaventura Vallespinosa no van ser, ni ho pretenien, un best-seller juvenil. Ni tampoc no ha dit ningú, ni llavors ni mai, que Ariosto sigui la porta d’entrada més planera al fascinant i enriquidor plaer de la lectura literària; ara bé: això no significa que s’hagi d’esborrar el seu nom dels plans d’estudi i que les biblioteques escolars s’hagin de desfer dels llibres que el duguin. Els educands catalans d’ara, com els de fa quaranta anys, tenen dret a saber qui era Ariosto i que se’ls parli de la intrèpida Bradamante, la guerrera enamorada. D’igual manera que tenen dret que se’ls parli de Gulliver, del geperut de Notre-Dame, de Tartuf, d’Oliver Twist, de Rob Roy, d’Emma Bovary, de Guillem Tell, d’Anna Karènina o del capità Ahab, entre molts i molts altres personatges del tresor immaterial de la gran literatura.

El sistema educatiu ha d’oferir un imaginari lector. Això és indispensable. Altrament, és com si acceptéssim que l’únic que hauran de llegir els nostres adolescents són banalitats, infestades de faltes d’ortografia, en la pantalla dels seus mòbils. Per a què estem educant, per obrir horitzons lectors, per trencar barreres culturals d’origen, per estimular la curiositat intel·lectual? O només estem acompanyant emocionalment els alumnes mentre consumeixen brossa en els seus dispositius? El fet és que, veient com actua la institució educadora, la brossa sembla que sigui la literatura, i això no pot titllar-se sinó de vergonyosa catàstrofe educativa i cultural. Quins noms trobem en els lloms dels volums de la MOLU? Jonathan Swift, Victor Hugo, Molière, Dickens, Walter Scott, Flaubert, Schiller, Tolstoi, Melville… Qui són, tots aquests? Tenen pas res que explicar als nostres joves? Apa, al contenidor!

La llista de cinquanta títols de la MOLU, amb totes les contingències que poguessin haver condicionat la seva elaboració, no deixava de ser un cànon, una proposta canònica de lectures. Els cànons estan per acceptar-los, per discutir-los, per actualitzar-los, per manipular-los ideològicament, per subvertir-los, per defensar-los, per deconstruir-los, per ampliar-los, per retallar-los, per acatar-los religiosament o per negar-los descregudament. El que no estan és per fotre’ls al contenidor amb una frivolitat ignara del tot impròpia de cap centre educatiu. Un cànon de literatura mundial, ben ensenyat, atorga a l’educand una eina formidable per a la seva orientació cultural al llarg de la vida. Això, avui, és tant o més necessari que fa quaranta anys.

Un dels trets característics de la involució educativa dels darrers decennis a Catalunya és precisament la desuniversalització dels continguts, l’excessiva tendència al nacionalisme i al municipalisme culturals. Un exemple típic: avui dia els alumnes d’una determinada localitat hauran fet, al llarg de la seva escolarització, qui sap quantes visites a la casa on va néixer cert escriptor local. Posem que aquest autor pertanyi a l’escola del realisme literari i que sigui perfectament desconegut fora de les nostres fronteres; està molt bé, per descomptat, que els estudiants coneguin i apreciïn el literat que els és proper, però el que no està bé és que ningú no els parli de Balzac, que era precisament el model a què es volia assemblar aquell autor del municipi. El particularisme cultural, sense un context universalista que l’expliqui, és un frau, una manipulació o un absurd. Cal començar per explicar Balzac, i la novel·lística russa de l’època, i l’anglesa, i fins i tot Galdós, i, llavors, portar els alumnes a visitar la casa del meritori autor local: aleshores sí que tindrà, tot plegat, un sentit i un rigor pedagògic. Però fa anys que no anem en aquesta direcció. Què és, en canvi, el que hem decidit fer amb Balzac? Està clar: al contenidor!

El clar retrocés en l’ús social, i també en l’ús educatiu, de la llengua catalana és un dels reptes ineludibles que escoles i instituts hauran d’afrontar i sobre el qual el Departament d’Educació anuncia noves mesures. No sembla una iniciativa gaire apropiada, al respecte, el fet d’extirpar de la biblioteca dels nostres centres les traduccions catalanes de literatura universal. Els responsables de la MOLU (a més de Joaquim Molas, constaven com a assessors Josep M. Castellet i Pere Gimferrer) està claríssim que eren conscients de la gran importància de la tasca traductora de literatura forana en benefici de l’enriquiment i del dinamisme de la llengua d’arribada. De fet, sembla com si la nòmina de traductors de la MOLU hagués estat triada amb tanta cura com la dels textos, o potser més aviat que la tria de textos s’hagués fet, en bona mesura, en funció de les traduccions i dels traductors disponibles. Així, es va recuperar la feina feta per personalitats de generacions anteriors, de Maragall a Sagarra passant per Rovira i Virgili, Carner, Andreu Nin o Carles Soldevila. S’hi van afegir traduccions escrites per importants autors vius, de Martí i Pol a Quim Monzó passant per Narcís Comadira, Francesc Parcerisas o el mateix Pere Gimferrer. I, en fi, en el catàleg de la MOLU hi van coincidir molts dels més prestigiosos traductors catalans contemporanis, de C. A. Jordana a Marta Pera passant per Carme Serrallonga, Feliu Formosa, Joaquim Mallafré, Josep Murgades o Miquel Desclot. La MOLU, potser encara més que un cànon literari, era un cànon traductogràfic. Ningú amb el més mínim respecte per la llengua i la cultura catalanes pot enviar aquests llibres al contenidor. I, si ho fa una institució educativa, doncs ja podem plegar.

Ja podem plegar, sí. O posem fi a la pedagocràcia i tots els seus efectes perniciosos sobre l’ensenyança, o educativament estem acabats. Els pedagòcrates lluiten contra els sabers, però al capdavall la seva influència es redueix a l’àmbit educatiu. Que hagin acabat amb la literatura als instituts no vol dir que hagin acabat amb l’interès social per la literatura. No, no podran amb la literatura. És impossible que la mediocritat intel·lectual que ells encarnen tingui res a fer contra el fet literari. La literatura es reinventa constantment; apareixen nous clàssics, sempre en diàleg fèrtil amb els precedents. Nous gèneres, nous suports, nous autors per tot arreu, avantguardistes o epigonals (o epígons de l’avantguardisme, és clar…). Les llibreries són més plenes que mai de traduccions literàries i d’escriptura d’alta qualitat. La xifra de lectors habituals, que va créixer durant la pandèmia, es manté en un nivell que convida a l’optimisme. Els clubs de lectura de tota mena floreixen aquí i allà amb milers de persones interessades. Els ateneus, les llibreries, les biblioteques organitzen cursos i jornades de contingut literari que són un èxit. Més que mai, en definitiva, la cultura va per un cantó i l’educació va per un altre. Això és un indici clar de la bombolla mental en què viuen els pedagòcrates, de la irrealitat absurda que ha construït aquesta pseudopedagogia tronada i reaccionària que ens assota, sorda a les necessitats socioeducatives i obcecada només a mantenir el seu control sobre l’entramat educatiu. Cal que defensem la lectura literària, de clàssics o de contemporanis, de traduccions o d’edicions en la llengua original. Els nostres estudiants no es mereixen quedar al marge de la incomparable felicitat lectora. Cada bon llibre que posem en mans d’un alumne és una petita victòria contra les tenebres del pedagogisme facilitador i acompanyador, una malaltia educativa que ens està matant.