Ens hem trobat amb diversos casos en els quals les autoritats competents -les «de debò», la policia- han instat a professors i professores agredits a no presentar denúncia atesa la seva inutilitat, amb el pretext de que no eren situacions tan greus.
Robert Veciana
Ja fa dècades que alguns termes han estat eliminats del vocabulari educatiu. Una absència notable és, per exemple, la de la paraula «disciplina»1. Si es pronuncia o s’escriu en l’àmbit del debat educatiu salten immediatament totes les alarmes i es disparen amb tota contundència les acusacions habituals: «reaccionari», «retrògrad» i, en contextos més illetrats, «fatxa». Altres termes no han desaparegut, però se’n fa un ús si més no equívoc. O, com diria Wittgenstein, s’esmenten per no s’usen.
El cas que més ens crida l’atenció és el de la paraula «autoritat». Potser cal preguntar-se què entenem per autoritat quan parlem d’educació. El terme «autoritat» té, a grans trets, dos sentits diferenciats però connectats. D’una banda designa les institucions o persones que exerceixen el poder i de l’altra institucions o persones que gaudeixen d’un ascendent de prestigi en llurs comunitats. Així són, per exemple, «autoritats» els governs i, també, els savis. Un breu excursus històric permet entendre la diferència i, a la vegada, la connexió entre tots dos sentits. L’origen de la distinció es pot localitzar en el pensament polític medieval, que considerava que el poder revestia dues formes, l’Auctoritas i la Potestas. La primera era el poder estrictament espiritual i la segona el poder temporal, fàctic, «material». En el context de la lluita entre el Papat i els poders seculars, la distinció era d’una importància capital. El Papa de Roma gaudia d’Auctoritas, derivada naturalment de la seva condició de vicari de Déu a la terra. Els emperadors i reis medievals també gaudien –o maldaven per gaudir- de la mateixa condició. Eren monarques «Gratia Dei», per la voluntat divina. La concepció actual de la naturalesa del poder no ens ha de confondre, l’Auctoritas, papal i/o reial, era ben efectiva. Un exemple molt il·lustratiu: L’any 1076, l’emperador Enric IV va acudir, descalç i vestit amb un humil hàbit de pelegrí, a demanar perdó al Papa Gregori VII, que l’havia excomunicat. L’home més poderós d’Europa, agenollat, descalç a la neu, implorant el perdó del Papa de Roma. El poder temporal, polític, militar, als peus del poder espiritual, mític si es vol. L’exemple suprem de l’exercici de l’Auctoritas. Però cal matisar una mica les coses, gairebé sempre cal. l’Auctoritas medieval era un concepte legal basat en la condició mística del seu posseïdor. Però no es pot oblidar el poder efectiu que tenia. L’excomunió comportava la dissolució dels lligams legals de vassallatge. És a dir, els senyors feudals, els prínceps de l’imperi, quedaven alliberats del seu compromís amb l’emperador. Auctoritas, sí, però ben efectiva.
Més encara si recordem que l’any següent el Papa va tornar a excomunicar l’emperador però que aquesta vegada Enric IV es va plantar a Itàlia amb un poderós exèrcit que incorporava les tropes dels senyors feudals als quals ara havia lligat més curt. Potestas de la millor, rematada pel nomenament imperial d’un Papa més acomodatici…de nou Auctoritas, que no estava de més. La progressiva desvinculació dels dos aspectes del poder obre pas a la modernitat política. Si cal posar una data, la més indicada seria l’any 1302. El papa Bonifaci VIII emet la butlla Unam Sanctam, considerada l’apoteosi de la teocràcia papal. La resposta del rei de França, Felip IV el Bell és ja «moderna». Envia un escamot a Roma i segresta el Papa, obligant-lo a establir-se a Avinyó. Només hi ha un poder, el polític. I el corol·lari que n’extreu el pensament polític modern és devastador: l’autoritat es fonamenta en el poder, entès com a possibilitat de coerció, com a força.
I això és en part el que teoritza Maquiavel, afegint la desvinculació de la política i la moral. La modernitat política obre pas així a una concepció unitària del poder: l’autoritat és el poder en el sentit més descarnat, és la força. Un exemple històric més ens ho confirma: Carles III d’Espanya atorgà a l’arma d’artilleria un escut on es pot llegir sota la corona i sobre dues peces i unes granades la divisa «Ultima ratio regis». La raó darrera del rei. No s’enganya ningú, aquí. L’autoritat reial no es basa, finalment, en cap argumentació teològica o jurídica. Es basa en que té canons. I estem a un pas de la indesitjable concepció totalitària del poder. «L’autoritat» que no es basa en la coerció, la dels savis, la del prestigi, afeblida, requereix, en una societat democràtica, que el poder la legitimi públicament i expressa.
Podem tornar ara al problema concret, fàctic, de l’autoritat en l’educació. En el camp polític s’ha produït algun debat sobre el concepte en un sentit estrictament legal. Un dels dos partits que ha governat l’estat els darrers anys va incloure en una de les seves lleis educatives (aquest tret específicament espanyol, una llei educativa gairebé cada legislatura, molt més semblants entre elles del que es sol dir i igualment desastroses) la consideració del professorat com a «autoritat pública». Això implica que una agressió a un docent durant l’exercici de les seves funcions ha de tenir la consideració de delicte d’atemptat a l’autoritat i, per tant, es pot castigar amb penes de presó. L’altre partit habitual al govern de l’estat no incorpora en les seves lleis educatives aquesta figura perquè considera que és suficient amb que el ministeri públic n’inclogui la consideració en les seves actuacions. Així, amb la boca més o menys petita, els dos partits estatals més grans reconeixen la necessitat de la figura, reconeixen que no pot restar impune una agressió d’aquesta mena, que no s’hauria d’agredir -en el cas català anem per davant, no s’hauria de matar-, un docent. Però aquest mínim consens, plenament modern, segons el qual l’autoritat del docent es fonamenta, si més no en el cas de les agressions que pot patir -que pateix, de fet-, en la força coercitiva de l’estat, es queda en el terreny legislatiu. No entraré aquí en el difícil problema que representa que els agressors siguin molts cops menors d’edat, problema que el legislador haurà d’afrontar més aviat que tard.
En el debat educatiu, tanmateix, sonen altres veus, gairebé diria que altres flautes. Com podem considerar sinó, la posició d’algun sindicat majoritari a l’educació catalana que renega de la condició d’autoritat pública amb una afirmació tan grollera com «no volem ser policies» (com si ser policia fos una monstruositat). Posició que no els impedeix, d’una manera un tant farisaica, expressar la seva preocupació per l’alarmant increment de les agressions que pateix el professorat. Cal recordar que les estadístiques oficials només recullen les agressions denunciades, que no són, ni de bon tros, totes. No són menys delirants les opinions d’alguns experts en educació, segons els quals el docent es «guanya» l’autoritat en l’exercici de la seva professió, amb el seu encant, simpatia, la seva capacitat de motivació o, potser, el seu carisma. Una regressió en tota regla a la noció medieval d’Auctoritas, no gens estranya si recordem que en el debat educatiu hi ha sempre, a dreta i esquerra, un considerable subtext religiós. És aquesta mena de discurs que exigeix al docents «vocació» enlloc de preparació, rigor o eficiència. Però és una regressió incompleta, a una autoritat buida, inútil, desproveïda de qualsevol potestat, sense poder. I la raó és que els docents d’aquest país han estat activament deslegitimats per les autoritats educatives. En conseqüència, la possibilitat d’una autoritat basada en el prestigi intel·lectual ha estat anorreada. Si no hi ha autoritat «intel·lectual», només ens quedaria la legitimació activa del professorat per part dels poders públics.
Podem proposar nombrosos exemples de l’hostilitat dels responsables polítics de l’educació envers el professorat. L’inaliable dret a la llibertat d’expressió s’ha pervertit en els nostres centres fins esdevenir una absoluta manca de distinció entre «opinions» totes igualment vàlides, per estúpides que siguin. Aquest moviment ve acompanyat, de manera aparentment paradoxal, d’un atac frontal a la llibertat de càtedra. Potser sorprendrà algú saber que les direccions de molts centres prohibeixen -sí, prohibeixen, com sona- als docents qualsevol mesura de correcció de determinades conductes per antisocials i brutals que siguin. Quan, arrel d’una agressió amb arma blanca a una professora, l’administració estableix («implementa», com diuen els ignorants) un «expedient de reparació emocional» (no em preguntin què és) per a l’agressor, i no per a la víctima de la ganivetada, algú ha perdut completament el sentit de la realitat. I un darrer -i prou miserable- exemple que podem aportar. En molts expedients oberts a professors i professores a causa de la seva presumpta incompetència per a la tasca docent, apareix l’acusació d’incapacitat de «gestió de l’aula», eufemisme que designa la manca de control de la conducta de l’alumnat, acusació proferida pels mateixos directors i inspectors que han deixat abandonat el professorat als peus del menyspreu de l’alumnat. Qualificaria de cínica aquesta conducta si no fos perquè respecto el llegat filosòfic dels cínics i discrepo del mal ús que es sol fer del terme. Deixem-ho en que és una conducta desvergonyida. I fora de l’àmbit estrictament educatiu les coses no van millor. Ens hem trobat amb diversos casos en els quals les autoritats competents -les «de debò», la policia- han instat a professors i professores agredits a no presentar denúncia atesa la seva inutilitat, amb el pretext de que no eren situacions tan greus o de que, tractant-se d’agressions comeses per menors, la denúncia no tindria recorregut. Podem respondre el primer argument demanant a partir de quan una agressió és prou greu per a merèixer una sanció i el segon recordant que potser caldria atribuir segons quines responsabilitats als progenitors i a les administracions que permeten aquestes situacions. Alguna sentència judicial ja ha anat per aquesta via.
L’autoritat del docent ha de ser intel·lectual i moral, no en tenim cap dubte. Però no serà possible sense la seva legitimació activa i decidida per part dels poders públics. I això inclou, no sols la seva defensa merament retòrica sinó també el suport incontestable a la seva autoritat «política» dins de l’aula. Els nostres alumnes no són més brètols del que érem nosaltres, de fet, diria que ho són menys, afortunadament (qui era estudiant als setanta o vuitanta, especialment en escoles privades, sabrà a què em refereixo). I tampoc són més estúpids. Per això entenen perfectament que gaudeixen d’una impunitat amb la que jo no podia ni tan sols somniar quan estudiava. Ningú assenyat demana més «càstigs» o més severs, això queda per les opcions polítiques més troglodítiques. Qualsevol penalista mínimament avisat confirmarà que la millor sanció és la que no s’aplica. Però sí podem exigir que l’administració protegeixi els seus treballadors i els restableixi en el lloc que mereixen.
- Ha desaparegut de la literatura «pedagògica»: No es relaciona la «disciplina» -sigui el sigui el que s’entengui per disciplina- amb els estudiants i s’empren eufemismes com ara «manteniment de la convivència». Però al mateix temps subsisteix el règim disciplinari de la funció docent, considerablement endurit, a Catalunya, per unes autoritats educatives que es presenten com «progressistes».
