La falta de professors o el penúltim gran problema del sistema educatiu

Molts ens preguntem què més ha de passar perquè les autoritats educatives vegin que el món de l’ensenyament necessita, ja de forma inexcusable, un canvi de rumb (…). Quan arribarà, quan, al nostre sistema educatiu, el polític coratjós que el fecundi retornant-li el desig de coneixement, que el redimeixi d’aquesta impotència apàtica amb què s’arrossega gràcies a tants experts? 

Sofia Insensata & Sever Cremat

Hi ha una escena genial a Il Casanova di Federico Fellini (la lectura que va fer el cineasta de les no menys genials memòries del venecià) que narra un episodi molt il·lustratiu. És la història d’una noia malaltissa, una musa pàl·lida i exsangüe que, víctima d’una debilitat que sembla constituir-la, es desmaia constantment. Cada cop que la pobra Annamaria pateix un d’aquests esvaniments, es crida al metge. Quan compareix el dottore, tot proveït d’un estri tallant i amb l’expressió seriosa de l’expert, la seva recepta sempre és, invariablement, la mateixa: «Sagnia!». El resultat, és clar, és que la noia cada dia està més dèbil i descolorida, ja gairebé fora d’aquest món. El gran art sol parlar-nos de la condició humana i donar-nos claus interpretatives de la nostra existència. Aquí, el tàndem Giacomo Casanova / Federico Fellini el que ens diu és que els problemes s’agreugen si els apliquem, de forma repetida, una solució inadequada. Els presumptes remeis de certes pseudociències no només no guareixen una determinada malaltia, sinó que l’eternitzen i l’aguditzen.

El cas és que aquesta història és una al·legoria perfecta del nostre sistema educatiu. Suposant que encara pugui parlar-se de sistema educatiu (potser caldria anar pensant en alguna altra denominació), la seva debilitat sembla ja endèmica, consubstancial, com si formés part de les nostres essències col·lectives. Nivells irrisoris dels estudiants en coneixements i competències (si és que són dues coses diferents), una fomentada estandardització mediocre de la professió docent, desprestigi global del sistema de cara a la resta de la societat, increment d’alumnes amb trastorns diversos i/o problemes greus de conducta, titulacions devaluades a còpia de facilitar-les, burocratització infinita i omnipresent per dissimular la manca de sentit de tot plegat, centres públics que només són guetos de marginació social, un elevat índex de baixes laborals dels docents, direccions desbordades o directament histèriques…

Ens hem acostumat tant a aquest panorama que ja sembla com si les coses, en matèria educativa, no poguessin ser d’una altra manera. Malgrat tot, el profund malestar del món educatiu, la incessant simptomatologia que produeix aquest organisme malaltís, sovint arriba als mitjans i se n’acaba parlant amb preocupació —una preocupació que, amb el pas dels anys, s’ha anat tenyint de fatalisme. Llavors, quan algun tema del món de l’ensenyament és en boca de tothom, arriba l’hora de l’expert de torn. Amb la mateixa solemnitat que el medicastre fellinià, tot i que brandant alguna pantalla tàctil en comptes d’una fulla esmolada, la solució que proclamen aquests xarlatans sempre és, de forma invariable, la mateixa: «Pedagogia!»

L’estructura educativa heretada de la LOGSE i el seu model pedagogista, que, en essència, cap de les lleis orgàniques posteriors no ha modificat, ni funciona ni ha funcionat mai. Tots ho sabem fa temps: els polítics, les famílies, els docents, els alumnes —i, especialment, els exalumnes d’ESO. Tots. El pedagogisme és el nucli del problema, el fenomen que genera o empitjora tota la resta de problemes que tenallen el sistema. Un sistema que està mostrant signes d’implosió i que està rebentant per totes les seves costures. Però quina és tothora la resposta de les nostres autoritats educatives? Intentar recuperar una certa sensatesa educativa? Revalorar els coneixements i la seva transmissió? Propiciar que els professors puguin fer de professors i els alumnes d’alumnes? Reconvertir els centres educatius en espais on el que s’hi va a fer és estudiar i aprendre? Recuperar conceptes oblidats o estigmatitzats com ara exigència acadèmica? No! La resposta sempre és més i més i més pedagogisme. Darrerament, en format digital, és clar, perquè la lectura i l’escriptura ja són, per als pedagòcrates, habilitats periclitades.

Quan un estat de coses és absurd, quan un sistema sembla actuar amb el propòsit de negar-se a si mateix, apareixen efectes indesitjats que ningú no havia previst. I és que, en definitiva, allò que és il·lògic acaba petant per un lloc o per un altre. La penúltima demostració d’això és l’inesperat problema de la manca de professors solvents. Havíem d’arribar fins aquí, si ho pensem bé. Quin alumne una mica brillant que hagi passat per les aules públiques de l’ESO i hagi vist aquell desori i aquella humiliació dels docents ha de voler dedicar-se a aital professió? Després de lustres i dècades de degradació de l’ensenyament públic impulsada per determinades polítiques educatives i explotada fins a l’última pesseta per les facultats de pedagogia, hem d’esperar que persones amb talent i estudis universitaris vulguin agafar aquest camí? Anys i anys culpabilitzant els professionals de la docència d’un seguit de calamitats educatives que ells eren els primers a patir, anys i anys minant qualsevol prestigi que provingués del saber, anys i anys de pedagogisme mediocritzador i absurditat burocràtica han donat finalment un fruit inesperat però contundent: falten professors.

Un salari insuficient, per sota del que correspondria en les categories equivalents de l’administració pública, no hi ajuda gaire, a trobar professors especialistes. Tampoc no hi ajuda la desaparició del Fons Social Europeu ni la resta de retallades mai més restituïdes. Però l’essencial aquí és que un professor amb cert grau de vocació i ben format sap que a l’ensenyament públic li tocarà fer de tot menys de professor. Aquesta és, realment, la qüestió. Les vocacions d’assistent social, d’orientador, de psicòleg o de monitor de lleure són lloabilíssimes, però no són el mateix que la de professor. La versió —carrinclona i talibana— del constructivisme pedagògic que hem patit a casa nostra ha proscrit la figura del docent amant dels coneixements que gaudeix transmetent-los als alumnes tot mirant d’estimular la seva curiositat intel·lectual i el desig d’aprendre sabers científics o humanístics —aquests darrers ja pràcticament clandestins, avui dia. Com ens ha de sorprendre que joves cultivats i amb criteri, amb autoestima acadèmica i cultural, no vulguin formar part d’aquest sistema que promou la ignorància, que no enalteix les matèries d’estudi ni en fomenta la dedicació?

Molts ens preguntem què més ha de passar perquè les autoritats educatives vegin que el món de l’ensenyament necessita, ja de forma inexcusable, un canvi de rumb. Ara només se’ns parla de l’acompanyament emocional de l’alumne. Sí, per descomptat, no faltaria més; el professor que no empatitza amb els seus alumnes —com a grup i, alhora, amb cadascun de forma individual— no és un bon professional. Però l’autèntica missió d’un institut (que no ha de ser el mateix que un centre d’acollida o d’activitats de lleure), la seva veritable funció social és la de garantir un acompanyament acadèmic dels estudiants i el desenvolupament de les seves potencials —i diverses— capacitats d’aprenentatge. Només des de l’acompliment d’aquest encàrrec formatiu, que és la raó de ser d’un institut, el centre podrà també acompanyar adequadament els discents en la seva maduració personal i la seva projecció social. Ara la pregunta pertinent seria: com és que hem d’estar parlant d’una cosa tan òbvia?; com hem arribat a confondre de tal manera el que és nuclear del que és complementari?

Avui dia l’escola, la institució educativa, sembla que es carregui a sobre tots els mals de la societat, que no són pocs. Això fa que la situació en molts centres educatius sigui explosiva i que, certament, el professorat de perfil acadèmic no se senti cridat a treballar-hi. El resultat és que el nostre sistema educatiu ni està fent bé la seva funció primordial —ensenyar, capacitar, desenvolupar talents potencials— ni se n’està sortint en aquesta funció sobrevinguda d’acompanyament d’uns adolescents amb problemàtiques personals i actituds socials cada cop més complexes. La institució educativa no pot amb tot, ni li pertoca. El model actual no és tan sols un clar i sostingut fracàs acadèmic: també fracassa tant en la gestió de conflictes d’origen extraeducatiu (que no són la seva culpa ni la seva responsabilitat) com en promoure la integració social i en oferir autèntiques oportunitats educatives (no un mer placebo) als sectors socials més desfavorits.

A la pel·lícula de Fellini, el protagonista, vist que el tractament que rep Annamaria no dona cap resultat satisfactori, decideix actuar pel seu compte i endur-se-la al catre. El resultat és que la damisel·la reviscola, el somriure torna al seu semblant i el bon color, a les seves galtes. Quan arribarà, quan, al nostre sistema educatiu, el polític coratjós que el fecundi retornant-li el desig de coneixement, que el redimeixi d’aquesta impotència apàtica amb què s’arrossega gràcies a tants experts i a tan pocs professors com, al pas que va, quedarem? Qui gosarà seduir l’educació catalana amb l’amor als sabers i la lliurarà de l’actual decaïment, de la prostració en què l’ha sumit la pedagocràcia? Que vingui, però que no trigui, o potser ja serà massa tard.