Si renunciem a ensenyar, si renunciem a transmetre els coneixements que la nostra societat ha heretat de les generacions que ens han precedit, per estalviar-los a les noves generacions l’esforç d’aprendre’ls i d’actuar sobre el seu propi destí, les estem condemnant a la indigència moral i intel·lectual. I això, tant si es fa des de la ingenuïtat o de la pusil·lanimitat, ens fa igualment culpables com a societat si no ho denunciem i combatem. Tant hi fa si són imbècils o malvats: els efectes seran els mateixos.
Xavier Massó
No cal ser cap Harúspex per saber llegir els textos de la LOMLOE i fer una predicció acurada dels resultats obtinguts pel nostre sistema educatiu al recent informe PISA 2022. Tampoc es tracta de cap gran revelació o descobriment. Només, en tot cas, d’una constatació objectiva emparada en fets: hi havia prou evidències. Seguim empitjorant «adequadament» d’acord amb el que hi ha: un sistema educatiu que ha renunciat a ensenyar i en estat de descomposició avançada.
No es pot dir el mateix, en canvi, de les justificacions i pretextos que s’han adduït per part de les autoritats educatives, adscrites a un model pedagogista que ens ha dut fins a aquesta situació tan deplorable. O què podíem esperar d’uns currículums de matemàtiques centrats en la socio-emocionalitat i en la perspectiva de gènere dels nombres naturals? O de la barroera fascinació per un model «teocnòlogic» l’efecte més nociu i evident del qual ha estat l’addicció a uns dispositius que només haurien de ser mitjans posats per facilitar-nos les coses i per servir-nos-en, fins al punt que fins i tot l’informe PISA s’ha vist obligat a remarcar els estats d’ansietat que pateixen molts adolescents quan se n’aparten o els han de desconnectar temporalment. Vint-i-cinc anys de despropòsits educatius, aquest és el nostre bagatge, i cinc cohorts generacionals en bona mesura malaguanyades. Què podia sortir malament?
Tan previsible com si llancem una pedra amb la mà: acabarà caient a terra al final de la seva trajectòria. Però el nostre problema ara mateix no és que això passi, sinó per què. La física aristotèlica creia que la pedra anava caient a mesura que la força que l’havia impulsada s’anava esvaint fins a extingir-se. Tanmateix, des de Galileu sabem que no és per aquesta raó, sinó per la resistència de l’aire i la força de la gravetat…
En educació se segueix pensant en termes de física aristotèlica, des de la convicció que és l’impuls que s’imprimeix amb lleis i decrets, amb llurs principis i l’altura moral de llurs intencions, allò que mou l’educació. I si els resultats no són els esperats, aleshores és «culpa» de la realitat. Com la tórtora de Kant, que es pensava que per culpa de l’aire volava amb més dificultat. I contra el destorb del fluid atmosfèric, s’apel·la a la força imaginària que ens crea la il·lusió d’haver acabat amb ell. Contra la insalvable impossibilitat d’un accés fàcil a la república de les lletres i les ciències somniada per la Il·lustració, la rebaixem a la beatífica infelicitat del pobre d’esperit, de l’home feliç sense camisa de l’antiga llegenda oriental, que només n’era en la ignorància que li impedia ser conscient dels seus propis problemes. Potser la llei pugui prohibir la repetició de curs, però la història és inflexible: hi ha pobles que segueixen repetint els seus errors any rere any, segle rere segle, amb una abnegació digna de millor causa, perquè no saben aprendre dels seus errors.
Una cosa és prou clara, per més que amb l’aplicació dels seus models educatius hagin aconseguit certament sacsejar l’educació, no ha estat en el sentit que els seus apologetes en deien pretendre, sinó en el contrari. Irreductibles a la crítica i enganxats a la cadira de comandament, han seguit perseverant en la imposició, en grau creixent, dels seus principis erronis sobre la realitat, sense entendre per què la pedra, o l’educació, no s’adequa a la seva voluntat i segueix caient cada cop més baix. I en la convicció que la pedra cau perquè la força que la impulsà s’ha esvaït, cal llavors recollir-la abans que caigui i llançar-la de nou per tal que mai no es detingui. Això, ni més ni menys, ha estat la LOMLOE: imprimir-li a l’educació la força legal que eviti la més mínima desviació de la trajectòria aparentment prevista: la pedagogització absoluta de tot el sistema educatiu. L’estafa social i intel·lectual al servei de la idea-força, el fingiment de la qual està supeditat a les exigències del guió que des d’ella mateixa s’ha elaborat.
Aquesta seria la lectura benigna, benèvola; la que per llurs suposades bones intencions eximeix moralment els culpables del despropòsit. Però a la vista dels devastadors resultats i de l’absoluta impermeabilitat que segueixen exhibint davant de tota crítica, cal també considerar la possible lectura cínica: que se’ls en refoti o, també, que no estiguem sinó al davant d’una enginyeria social predadora que s’estigui cruspint aquests grans principis com a entremès d’una bacanal amb plats molt més inconfessables: canibalisme social, vaja… La veritat, cada cop s’esdevé més difícil pensar que sigui només beneiteria o ignorància, i que no hi hagi interessos ocults en tot aquest desori.
Des dels seus mateixos orígens, a la humanitat li és inherent un estat permanentment agònic per a forjar el seu propi destí i eludir la fatalitat; és la nostra naturalesa. I l’educació, tan antiga com l’espècie, la transmissió del bagatge heretat i assolit per unes generacions a les següents, la divisa del sapere aude, ha estat sens dubte un factor que ha contribuït en gran mesura a eludir aquesta fatalitat i ha permès dirigir, en la mesura del possible, el seu propi destí i millorar substantivament les seves expectatives. Però si desistim, si, com en el drama romàntic que evoca el títol[1] d’aquest article, Don Álvaro llença la pistola a terra perquè renuncia a batre’s, aleshores, en abandonar-se, no és el destí, sinó la fatalitat qui pren el control de la situació: la pistola es dispara accidentalment en caure a terra i mata aquell la mort del qual es volia precisament evitar.
Si renunciem a ensenyar, si renunciem a transmetre els coneixements que la nostra societat ha heretat de les generacions que ens han precedit, per estalviar-los a les noves generacions l’esforç d’aprendre’ls i d’actuar sobre el seu propi destí, les estem condemnant a la indigència moral i intel·lectual. I això, tant si es fa des de la ingenuïtat o de la pusil·lanimitat, ens fa igualment culpables com a societat si no ho denunciem i combatem. Tant hi fa si són imbècils o malvats: els efectes seran els mateixos. La pedra caurà a terra i s’hi quedarà immòbil, sense que sapiguem per què ni tampoc, per tant, estiguem en condicions d’evitar-ho.
[1] ‘Don Álvaro o la fuerza del sino’, Ángel de Saavedra, duc de Rivas (1835)
_____________
Xavier Massó. Secretari General de Professors de Secundària (aspepc·sps). President de la Fundació Episteme.
