Tres visions generacionals sobre el batxillerat competencial

D’on emanen les principals línies educatives dels nostres temps? Son, com asseguren algunes veus, reflexos d’un modern paradigma o procedeixen d’interessos, confusions o tendències del passat? En qualsevol cas, en quina forma i manera afecten la defensa dels coneixements i, en conseqüència, a la formació dels ciutadans?

La Fundació Episteme ha dedicat un seminari virtual al nou batxillerat emparat per la LOMLOE sota el títol: Batxillerat competencial o batxillerat competent? Un doble sentit a una qüestió que dibuixa la tendència força generalitzada de denominar “competències” a una rebaixa de continguts progressiva i recolzada des dels poders públics, institucions i organismes amb la complicitat d’altres agents educatius.

Les ponències van ser a càrrec de tres docents que pertanyen a tres generacions diferents: Pascual Gil, articulista i professor d’Història de Secundària i Batxillerat, Meritxell Blay, professora de llengües clàssiques i presidenta de l’Associació de Professorat de Lengües Clàssiques de Catalunya i Ferran Sáez, escriptor i professor a la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals de la Universitat Ramon Llull.

El desprestigi de la memòria i altres mantres economicistes

Malgrat que la tendència educativa hegemònica passi pel menspreu a l’esforç i a la memòria, per a alguns joves com Pascual Gil, professor de Geografia i Història i doctorand amb una tesi sobre Història Antiga, hauria de cridar-se l’atenció sobre el flagrant adanisme que existeix en el món de l’ensenyament.

“Moltes vegades pensem que el món vivia en tenebres abans de la nostra arribada i aquest enfocament competencial que està tan de moda dóna per a molt adanisme”, començava la seva ponència. Al seu judici, entre els docents, considera que existeix una falsa contraposició entre continguts i competències. “Com podem creure avui dia que l’escola no estava formant a gent competent? Les competències han estat sempre dins les aules. És el contingut el que modela i dóna sentit a les competències”, va postil·lar.

Sota la seva opinió, existeix un discurs poc clar que pretén confondre entre tots dos termes, convertit en una «mena d’eslògan». “Quan s’articula un discurs tan omnipresent, amb tants suports des de sectors econòmics, polítics i institucionals en defensa de l’obvietat és perquè existeix algun tipus d’interès inconfessable darrere”. En aquest sentit va advocar per preguntar-se quin model productiu, quin mercat laboral tenim avui i com s’espera que sigui demà. Sobre això va alertar dels informes d’entitats i organismes internacionals que exposen la impossibilitat d’oferir treballs dignes a una majoria social altament qualificada. “El nostre model de producció està cada cop més mecanitzat i, en conseqüència, el mercat laboral s’ha de polaritzar en extrems, on es perden els coneixements mitjans”.

Amb aquesta visió sobre la mercantilització i la precarietat dels qui no podran accedir a llocs de treball qualificats -Pascual Gil va recordar que el nostre país ostenta més d’un 40% d’atur juvenil-, és on aquest professor entronca aquests discursos que sobrevolen el món de l’ensenyament, que van de la mà de l’enfocament competencial. “La funció primordial de l’escola és democratitzar el saber, el coneixement rigorós, entre els qui conformaran una ciutadania crítica i responsable”.

Pascual Gil: Ni internet, ni la tecno-utopia que l’acompanya ens deslliurarà mai de la nostra cita amb l’estudi ni amb la memòria

Així, Gil va revisar i citar alguns dels discursos que abonen aquest tipus de missatges que, units a l’escenari economicista descrit han donat peu i ajudat a pujar a “mantres convertits en missatges universals. L’enfocament competencial ha trobat un perfecte acomodament a l’escola actual”.

Respecte a la memòria i el sentit pejoratiu que aquesta està adquirint en els actuals discursos pedagògics, Gil ha afirmat: “si res ha canviat en la memòria a llarg termini, res has après”. Pel que ha recordat que no existeix cap aprenentatge que no sigui memorístic. De la mateixa manera ha volgut recordar que “igual que abans no tot el coneixement estava en una enciclopèdia, tampoc ara ho està a internet”. Així ha interpel·lat que cal tenir un coneixement teòric, rigorós, eficient i previ per a saber què buscar, on fer-ho i com interpretar-ho.

“Ni internet, ni la tecno-utopia que l’acompanya ens deslliurarà mai de la nostra cita amb l’estudi ni amb la memòria”, va assegurar.

Etimologia del competencial i al·legat a les humanitats

Meritxell Blay és professora de Llengües Clàssiques a l’ensenyament secundari i consegüentment, es va centrar fonamentalment en el Batxillerat i la Selectivitat, des de la perspectiva del professorat i la importància de la seva tasca docent, insubstituïble quant a la transmissió de coneixements.

“No hi ha -segons el criteri de Blay-, un mètode miraculós ni màgic, ni una recepta pedagògica que valgui per a qualsevol professor i per a qualsevol tipologia d’alumnat. Això és una cosa que el docent es va construint any rere any, i cada curs”. D’acord amb les característiques de l’alumnat, la manera d’explicar un mateix tema o concepte varia segons el cas. Tampoc el currículum s’ha d’entendre, al seu judici, com un corpus rígid de continguts que hagi d’impartir-se inflexiblement. “Cada professor, en funció de la seva especialitat, s’ha de poder expressar lliurement a l’aula”.

D’altra banda, el Batxillerat i la Selectivitat ja fa molt de temps que van abandonar la tradició memorística que encara se’ls atribueix. De fet, en opinió d’aquesta professora, són fonamentalment competencials, en el sentit de saber aplicar correctament els continguts que s’imparteixen, sent precisament aquest el veritable sentit del terme competencial: “saber aplicar allò que se sap. En cas contrari, sense coneixements previs, no hi ha competència que valgui”. De la mateixa manera, Blay considera que pràcticament tots els docents són competencials i competents alhora.

Crítica amb l’excés de burocràcia cap els docents així com en “experiments com a blogs, quaderns virtuals, cursos d’educació emocional, pedagogia sistèmica, mètodes inductius versus mètodes tradicionals, treballs per projectes, jornades, formacions… Tinc tots els perfils que demanen des del Departament”, assegura. En aquest sentit ha volgut compartir les declaracions de la directora general de Currículum, Maite Aymerich qui va dir que “el batxillerat ha de ser una etapa educativa útil en si mateixa”. Com a docent de llengües clàssiques, i autodenominada com a “professora de sabers inútils”, en al·lusió al llibre del professor italià Nuccio Ordine, La utilitat de l’inútil, Blay va voler oferir un al·legat als coneixements humanístics, lluny de criteris economicistes.

Meritxell Blay: Per què no s’estableix una competitivitat sana per a ser millor estudiant? Per què la competència només és bàsica i no complexa?

Però, què significa ‘competència’ per a aquesta filòloga? Partint de la base de tres de les seves accepcions: capacitat, incumbència i competitivitat comenta, “si ens referim a ella com una capacitat, implica que l’alumne no se centrarà únicament en els coneixements adquirits sinó que també sabrà on i com aplicar-los. En la seva segona accepció, en termes d’incumbència, implica que l’estudiant entengui que els coneixements no estan aïllats ni desvinculats de la realitat i els apliqui segons els seus interessos o responsabilitats com a ciutadà. Respecte a la competitivitat, per què -es pregunta- no s’estableix una competitivitat sana per a ser millor estudiant? per què la competència només és bàsica i no complexa?

Blay considera que la professió docent sempre ha estat sotmesa a crítica i comprèn que el debat és sa sempre que la crítica no s’estableixi únicament amb finalitats partidistes per a injuriar a les veus crítiques. “El professor és i serà essencial utilitzi el mètode que utilitzi”, ha defensat.

De Lyotard al batxillerat competencial (1979 – 2021)

Respecte al ‘competencialisme’, l’escriptor i filòsof Ferran Sáez, es va referir a 1979 quan es va publicar La condició postmoderna del també filòsof i teòric Jean-François Lyotard i com la creació d’aquest ideari entronca amb l’actual pensament lax entorn de l’educació. “La majoria de coses que avui estem veient, d’alguna manera ja estaven prefigurades. El que segurament no sabíem -va destacar- és que s’arribarien a consumar d’una manera tan bèstia”.

D’igual manera va assenyalar “l’equívoc, també prefigurat, de la formació integral (idea clau de la Il·lustració), que ja s’havia enterrat, com avui, encara que per raons diferents”. Així, el concepte ‘Bildung’, referit al cultiu d’un mateix com a ideal educatiu que va sorgir a l’Alemanya del romanticisme (segle XVIII) era vist com un procés de sensibilitats espirituals i culturals. Aquest equívoc en el qual ens hem instal·lat, de l’individu i del ciutadà i emparat en el paradigma de l’emotivitat, guarda relació amb aquest Bildung, segons Sáez.

“Però l’equivocació procedeix de pensar que la construcció de l’individu i del ciutadà al costat de la construcció competencialista vénen a ser el mateix i no ho són. Confonen el que va ser la idea il·lustrada de construcció de la persona amb una altra idea que té més a veure amb l’emotivisme vinculat a aquesta nova manera d’entendre l’educació, tema molt ben explorat pel filòsof francès, Michel LaCroix, El culte a l’emoció”, va apuntar.

Sáez també va voler referir-se a la “cada vegada més agressiva impugnació de la idea de meritocràcia, un concepte inseparable dels ideals republicans, on per mèrits el fill d’un sabater podia ocupar el càrrec que abans ocupava un noble. Hi ha persones que d’una manera, moltes vegades vehement, impugnen aquesta qüestió”. En aquest sentit es va referir alguns filòsofs, algun vinculat a Podemos, que asseguren que la meritocràcia és un parany i que la igualtat d’oportunitats no existeix. Però -va perfilar-, “encara que no és el mateix néixer a La Granja d’Escarp, poble on jo vaig néixer que a l’Eixample, hem de deixar de costat la igualtat d’oportunitats com a finalitat regulativa?”.

Ferran Sáez: La majoria de coses que avui estem veient, d’alguna manera ja estaven prefigurades

Per tot això, el professor Sáez considera que les bases educatives actuals són tres: la primera és la sobre estimulació, amb un component mercantilístic important en format “d’extraescolars”; la segona, l’espontaneïtat emocional, correlacionada amb la tirania de les emocions; i la tercera, el cultiu institucionalitzat de ‘l’individualisme gregari’, omnipresent en aquesta espècie d’atomització homogeneïtzadora que generen les xarxes socials, per exemple. “Tot aquest pack ja estava gestat des de l’època dels anys setanta del segle passat a través del pensament postmodern i sobretot per part del llibre fundacional La condició postmoderna de Lyotard.

“Per a què serveix aquesta educació que no va més enllà de la contemplació narcisista del propi melic emocional?“, va preguntar Sáez. “En la meva generació «predigital» buscar alguna cosa era força complicat i havíem de fer l’esforç de recollir, va exemplificar amb una comunicació gestual aplegant els braços. Ara mateix -va explicar d’igual manera-, hem de fer el contrari -i va apartar els braços cap a fora- enfront d’aquesta selva de dades i informacions. La informació de la xarxa no està jerarquitzada epistemològicament. Ara, l’educació memorística que angoixa tant als estudiants és més necessària que mai”, va concloure.

Enllaç al webinar (català)