Hem estrenat el 2021 amb una nova llei d’educació, la LOMLOE. La democràcia ja ens ha portat vuit lleis educatives en quaranta anys, segurament amb el propòsit de desfer-se del llegat de la Ley General de Educación de 1970, redactada a les acaballes del franquisme.

 

Josep Oton

Durant aquests anys hem viscut, o patit, les estratègies legislatives dels partits en el govern per desbancar les propostes dels seus rivals en l’hemicicle parlamentari. Així sembla lògic que la LOMLOE pretengui liquidar els intents de la LOMCE de laminar la LOE.

I també sembla conseqüent veure la LOMLOE en continuïtat amb la LOGSE o, fins i tot, una mena d’actualització o culminació. Trenta anys separen ambdues  lleis, unides, si més no, per unes mateixes sigles, les del partit en el govern. Tanmateix, quan entrem en els detalls (no sabem del cert si “The Devil is in the Details”) detectem subtils contradiccions, possibles rectificacions, possiblement redactades i aprovades sense tenir-ne plena consciència de l’abast. Em centraré en tres detalls.

Sembla conseqüent veure la LOMLOE en continuïtat amb la LOGSE o, fins i tot, una mena d’actualització o culminació

Quan als anys noranta la LOGSE va irrompre en el meu institut, vaig tenir el privilegi -i no ho dic pas amb ironia- d’assistir a unes sessions de formació impartides per una persona prou convençuda de la bondat de la nova llei, però, alhora, prou intel·ligent per ser-ne conscient d’algunes limitacions del text.

Aquest formador, que anys més tard va assumir altes responsabilitats en la política educativa del país, em va fer adonar d’una de les possibles millores que aportaria la llei. En concret, es referia al fet que els adolescents de dotze a catorze anys rebrien classes impartides per especialistes (en aquell temps, llicenciats), bons coneixedors de la matèria, la qual cosa milloraria la qualitat de l’ensenyament.

La veritat és que jo no tenia cap ganes d’entrar en una aula plena de nens i nenes d’aquesta edat (l’experiència posterior no ha estat gens dolenta), però entenia que aquest canvi, efectivament, podria implicar una millora en el sistema.

El professorat seguirà sent “llicenciat”, però sense l’obligació de ser especialista de la matèria que imparteix

I quina ha estat la meva sorpresa quan la LOMLOE s’ha carregat aquest possible aspecte positiu de la LOGSE. Ha consagrat legalment una pràctica que s’està generalitzant a casa nostra: constituir l’ensenyament per àmbits (Art. 24.1). D’acord, el professorat seguirà sent “llicenciat”, però sense l’obligació de ser especialista de la matèria que imparteix. Convertir l’excepció en norma, generalitzant-la i blindant-la legislativament, pot tenir uns efectes que vagin en detriment de la qualitat de l’aprenentatge.

Un segon detall, la LOMLOE vol limitar el nombre d’assignatures de l’alumnat dels dos primers cursos (Art. 24.4). A propòsit o no, és rectificació d’una de les deficiències, al meu entendre, de la LOGSE: la proliferació d’assignatures. Amb la implantació dels crèdits, sobretot pel que fa als trimestrals, es van multiplicar innecessàriament les matèries. Això perjudicava clarament l’alumnat. La fragmentació excessiva dels continguts generava dispersió i la complicació dels horaris, confusió.

La solució d’agrupar en àmbits pot devaluar els continguts en comptes de resoldre el problema

Però el professorat tampoc en sortia ben parat. Com les assignatures eren de menys hores, de cop i volta un docent passava de completar la seva jornada impartint dues o tres matèries a haver d’assumir sis nivells diferents, amb horaris poc compactats i un increment substancial d’alumnes així com de feina afegida (reunions, programacions…). Un empitjorament de les condicions laborals sense cap millora en els resultats acadèmics. Si la càrrega lectiva de cada matèria fos major, l’alumnat tindria menys assignatures i el professorat, menys alumnes. Ara bé, la solució d’agrupar en àmbits, com ja he comentat, pot devaluar els continguts en comptes de resoldre el problema.

I un tercer detall. La LOGSE va liquidar l’FPI per segregadora. Si recordem, l’alumnat que no obtenia el Graduat Escolar després del vuitè d’EGB només tenia l’opció d’estudiar formació professional. Això degradava aquesta etapa educativa, en omplir les aules d’alumnat que no havia assolit el nivell pertinent. Ara bé, per arreglar l’FP no calia espatllar el BUP.

A hores d’ara, la LOMLOE permet cursar un Cicle Formatiu de Grau Bàsic a aquells alumnes que, en acabar segon d’ESO, presenten majors possibilitats d’aprenentatge i d’assolir les competències de l’educació secundària obligatòria en un entorn vinculat al món laboral (Art. 30). Es pot adduir que no es tracta d’una mesura segregadora atès que poden obtenir una titulació en acabar el CFGB, és a dir, als setze anys. Però, al cap i a la fi, no és el mateix que passava amb l’FPI? Es començava amb catorze anys i, després de dos cursos, es podia obtenir un títol, com ara amb la LOMLOE (bé, amb la Llei Celaá poden aconseguir-ne dos: el de l’FP Bàsica i el graduat en ESO).

Flexibilitzem l’oferta a la secundària per atendre adequadament a tothom, inclòs l’alumnat refractari amb la formació més acadèmica

Per descomptat, la formació professional no ha de ser de cap manera la sortida vergonyant per a l’alumnat víctima del fracàs escolar, però cal reconèixer que un ensenyament excessivament acadèmic no sempre és adequat per a joves amb habilitats més pràctiques que prefereixen el taller a l’aula.

Segurament, no era la intenció de la Sra. Celaá esmenar la LOGSE, tanmateix, el resultat és el que és. Si us plau, pel bé de tots, preservem la qualitat de l’ensenyament aportada per docents especialistes de la seva matèria, renunciem a les ocurrències que distorsionen el sistema inventant assignatures i flexibilitzem l’oferta a la secundària per atendre adequadament a tothom, inclòs l’alumnat refractari amb la formació més acadèmica.

 

Josep Oton és Llicenciat en Geografia i Història i Doctor en Història. President de l’Associació de Catedràtics d’Ensenyaments Secundaris de Catalunya i secretari de la Fundació Episteme.

 

Notícia relacionada:

Una pregunta, senyora ministra