Simone Weil és prou coneguda pel seu pensament, pel seu activisme social i per la seva inusitada experiència espiritual. Ara bé, sovint s’oblida que era professora d’ensenyament secundari, en concret, catedràtica (agrégée) de filosofia en diversos instituts (lycées). La pràctica docent de Simone Weil i els seus plantejaments educatius ens poden sorprendre per la seva actualitat.
Josep Oton
Simone Weil és prou coneguda pel seu pensament, pel seu activisme social i per la seva inusitada experiència espiritual. Ara bé, sovint s’oblida que era professora d’ensenyament secundari, en concret, catedràtica (agrégée) de filosofia en diversos instituts (lycées). A més d’estudiar aquesta disciplina a la Sorbonne, també es va formar a l’École Normale Supérieure de París, institució creada l’any 1794 per la Convenció republicana per preparar els futurs docents de l’escola pública francesa. Allà va ser deixebla del prestigiós pedagog Alain, sobrenom d’Émile Chartier. Durant la seva breu vida, va morir als 34 anys, Weil va impartir la seva especialitat als instituts femenins de les ciutats de Le Puy, Auxerre, Roanne, Bourges i Saint Quentin.
El treball a l’institut li va desvetllar una preocupació especial pels joves i una valoració de l’escola i del sistema educatiu com una eina al servei de la igualtat
La docència a secundària no va ser pas irrellevant. L’anàlisi dels quaderns d’apunts de les seves alumnes mostra els paral·lelismes del que explicava a classe amb el que escrivia en els articles especialitzats. Ensenyava a reflexionar a les estudiants, però, alhora, pensava amb elles. L’aula es convertia en un laboratori d’idees on, molt probablement, es gestaven i maduraven argumentacions filosòfiques que després trobem articulades en els seus escrits.
A més, el treball a l’institut li va desvetllar una preocupació especial pels joves i una valoració de l’escola i del sistema educatiu com una eina al servei de la igualtat, en consonància amb el seu compromís en la transformació social. En conseqüència, la tasca educativa de Weil no es va limitar a l’educació reglada. La seva lluita en defensa dels drets dels obrers la portà a impartir cursos en entitats proletàries.
Per a ella, l’accés al coneixement era un aspecte irrenunciable en la lluita dels treballadors per a la seva emancipació. Per això creia que s’havien de preparar estudiant les qüestions tècniques del treball a la fàbrica, per tal que el maquinisme no esdevingués quelcom màgic i que la teoria no fos un monopoli dels especialistes. A més, considerava que els obrers havien d’estudiar també economia, política, sociologia… per poder dissenyar una nova societat i no deixar el canvi social únicament en mans dels intel·lectuals. I també proposava estudis de cultura general per als obrers, atès que el saber no havia de ser patrimoni exclusiu de les classes dirigents.
Així mateix, a la seva darrera gran obra, L’Enracinement, tot i tractar-se d’un assaig eminentment polític, hi trobem força al·lusions a l’educació. En les seves anàlisis atribueix a les deficiències del sistema escolar part de la responsabilitat en la crisi de la III República. I en fer propostes per a una futura França alliberada del jou nazi, atorga un paper cabdal a la formació. Reconeix explícitament que “per desgràcia, només és modificable el destí dels joves” i, per tant, el seu projecte cívic tan sols és factible si es té en compte l’ensenyament.
Tot i defensar el treball manual com una activitat educativa bàsica, també adverteix del perill de la degradació quan es devaluen els continguts
Com a defensora del dret a la igualtat, considera que la funció del sistema educatiu és eliminar, o pal·liar, la diferencia social inherent a l’estructura de la societat. En aquest sentit, si la cultura és un element de diferenciació social, proposa que esdevingui un factor equilibrador, de manera que “si l’educació està prou estesa perquè ningú no sigui privat de cap capacitat pel fet del seu naixement, l’esperança és la mateixa per a tots els infants.”
En concret, davant la idea d’oferir als joves obrers una preparació purament professional, sosté que la formació “implica també una instrucció, una participació en una cultura intel·lectual. Cal que (els joves obrers) se sentin en el món del pensament com a casa seva”.
Tot i defensar el treball manual com una activitat educativa bàsica, també adverteix del perill de la degradació quan es devaluen els continguts: “El que fa que la nostra cultura sigui tan difícil de transmetre al poble no és el fet que sigui massa elevada, sinó el fet que és massa baixa. Es pren un remei singular rebaixant-la encara més abans que donar-la en petites dosis.”
La pràctica docent de Simone Weil i els seus plantejaments educatius ens poden sorprendre per la seva actualitat. Aquesta autora, fascinant i controvertida, va ser una professora innovadora, però prou conscient de la importància del llegat cultural rebut, un bagatge indispensable per fer possible la transformació de la societat.
Genial…
l’accés al coneixement era un aspecte irrenunciable en la lluita dels treballadors per a la seva emancipació