Agustí Colomer, secretari general de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, va descriure en la seva premiada novel·la A trenc d’alba les vivències del seu pare en l’Alcoi de la II República, poc abans d’esclatar la Guerra Civil. Entre els records que recull volia destacar els del professorat de l’institut. Realitza un retrat molt elogiós i entranyable dels catedràtics d’aquella època, persones apassionades pel coneixement de la seva matèria així com per la docència.
Josep Oton
Per a alguns avui sembla que el cos de catedràtics sigui quelcom del passat -tal com ha insinuat cert responsable de l’educació a casa nostra, un passat que erròniament s’identifica amb la dictadura franquista-, i que sigui més políticament correcte fomentar un igualitarisme de la docència que al final és del tot fals i fraudulent.
L’Estatut Bàsic de l’Empleat Públic (EBEP) reconeix el dret dels funcionaris “a la progressió en la carrera professional i a la promoció interna segons els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat mitjançant la implantació de sistemes objectius i transparents d’avaluació”.
En el cas del professorat de secundària aquesta promoció interna dins de la carrera professional es concreta en la possibilitat d’accedir al cos de catedràtics. Tot i això la figura d’aquests professionals s’ha desvirtuat –penso jo- intencionadament.
En primer lloc, perquè preval una concepció de l’ensenyament en la qual els coneixements passen a segon terme. Per descomptat, les competències inclouen coneixements, però es volen diluir amb la ingènua pretensió de fer menys feixuc el procés d’aprenentatge. O, si som mal pensats, en veritat sigui un subtil subterfugi dissenyat per evitar que certs grups socials tinguin accés al llegat cultural necessari per ser ciutadans de primer ordre.
En nom del mite de l’aprenentatge memorístic, basat en la repetició i no en la comprensió, potser acabarem privant l’alumnat de tenir contacte directe amb professionals altament qualificats en la seva disciplina que els motivin a aprendre, a voler saber, a progressar en un àmbit del coneixement.
D’altra banda, un altre motiu encara més subreptici podria explicar el poc interès en promoure el cos de catedràtics. En nom de la fal·làcia antijeràrquica els catedràtics, que han arribat al càrrec atenent als principis d’igualtat, mèrit i capacitat, es veuen bandejats. En canvi, es promouen vincles professionals basats en altres criteris menys transparents amb les pertinents prebendes que permeten aplicar correctius i gratificacions de manera gairebé arbitrària.
En ocasions, voldria que fossin poques, s’escolta en els passadissos dels instituts l’expressió “cadena de comandament” amb fortes reminiscències militars. No crec que ningú hagi gosat a escriure-ho, però sovint el que no s’escriu és encara més perillós. La pràctica és clara: cal obeir directament al superior immediat.
Potser a la llarga es prescindirà dels funcionaris, aquelles persones que realitzen la funció que la llei determina, que han estat seleccionades segons la llei i no a través de processos fets a mida, i que han de respondre davant de la llei i no davant de criteris personalistes o partidistes. De moment, no crec que ningú s’atreveixi a suprimir el funcionariat, tanmateix a hores d’ara la realitat és que s’està intentant eliminar, per extinció, el cos de catedràtics.
Tal vegada els qui creuen en un ensenyament de qualitat haurien de reivindicar professionals que hagin demostrat la seva competència mitjançant un sistema objectiu i transparent d’avaluació que garanteixi la igualtat. Dit amb altres paraules: l’accés al cos de catedràtics. Altrament correm el risc d’abandonar l’educació en mans de les consignes del partit de torn o dels capricis d’individus que acaparen poder en determinats càrrecs pretesament acadèmics.
Afirmar que els catedràtics són una institució caduca pot ser una excusa grollera que serveix per maquillar amb un aire de pretesa modernitat l’aposta per un caciquisme perenne.
Molt interessant, basat en l’experiència i en la realitat.
Completament d’acord!