El problema de la comprensió lectora

Cal aprendre a llegir?

En la recepció del premi Heinrich Böll, que li atorgà la ciutat de Köln (Colònia) l’any 1985, Hans Magnus Enzensberger etzibà als presents -molts d’ells polítics- un discurs titulat «Elogi de l’analfabet»1. Entre altres moltes consideracions interessantíssimes, el poeta incidia en la distinció entre l’analfabet i l’analfabet «secundari».

 

Robert Veciana

Aquesta figura a hores d’ara acostuma a ser denominada més habitualment com a «funcional» i designa aquell tipus de persona que, tot i haver après a llegir, no llegeix i, per tant, en perd la capacitat amb el temps. Enzensberger recorda que només la petulància de la «minúscula minoria» dels qui llegeixen permet considerar els analfabets «primaris» com a minoritaris: centenars de milions de persones se les apanyen per viure raonablement sense llegir ni escriure. Enzensberger contraposa la seva naturalesa a la dels analfabets funcionals, comparació de la qual aquests resulten força malparats. Els analfabets primaris, tot i la seva tossudesa, ignorància i l’estretor dels seus horitzons són, sense cap pretensió  d’idealitzar-los, dignes d’admiració: tenaços, llestos, inventius, i, sobre tot, dotats d’una gran memòria.

Els sistemes educatius contemporanis -uns, com el nostre, més que d’altres- produeixen, en un percentatge creixent, analfabets funcionals. Segons dades d’UNESCO, la mitjana en 12 països industrialitzats no baixa del 25% de la població adulta. Enzensberger ens tranquil·litza: els va força bé, no cal patir per ells. De fet, molts d’ells ocupen càrrecs de la major rellevància. Ell esmenta concretament el canceller Köhl i el president Reagan, però és una constatació extrapolable als nostres dies: quins llibres deuen tenir a la tauleta de nit Donald Trump o Mariano Rajoy, posem per cas.

Enzensberger entén que ja no cal que totes les persones que passen per l’escola aprenguin a llegir. L’ideal de la Il·lustració universal es va convertir al llarg del segle XIX en la realitat de la «instrucció pública» universal, amb l’objectiu declarat d’obtenir mà d’obra qualificada. I ara, -el text és de 1985 però seriem allà mateix- el sistema de producció post-capitalista ja no requereix aquesta mà d’obra ben formada. No volem treballadors qualificats, sinó «consumidors qualificats». Si saben distingir el botó d’ON i OFF dels aparells que estan obligats a adquirir n’hi haurà prou. Hom pot estar més o menys en desacord amb aquesta tesi, d’aire vagament marxista. Però les dades empíriques semblen reforçar-la.

La capacitat de comprensió lectora dels alumnes del nostre país no és precisament gloriosa, segons alguns estudis força seriosos. A tall d’exemple: sabem que en aules d’educació infantil hi ha nens i nenes amb un vocabulari de menys de 200 paraules, mentre que d’altres ja en tenen unes 2000. I la diferència no sols no disminueix durant l’escolarització sinó que augmenta de manera abismal. Sabem també que aquesta cesura es fa pràcticament insuperable en els nivells de segon i tercer de primària, en els quals l’alumne ja no aprèn a llegir, sinó que aprèn llegint, diferència extraordinàriament substancial: per tal d’entendre un text cal, segons els experts, conèixer el significat de, com a mínim, un 80% dels termes que hi apareixen. I molts dels nostres estudiants no hi arriben ni de bon tros. Si recordem, a més, que un percentatge molt alt d’alumnes de primer d’ESO tenen  una velocitat de lectura d’unes 60 paraules per minut –demano al lector que comprovi com és llegir a aquesta velocitat-, el panorama esdevé desolador: una part molt considerable del nostre alumnat porta anys davant de textos que no entén.

Si és que volem que aprenguin a llegir, naturalment. Perquè una cosa és la retòrica oficial i l’altra l’evident desinterès dels dirigents polítics i de les nostres elits per la lletra impresa, o si més no per l’accés a aquesta per part de les classes populars. Els professors, professionals de la docència, assistim des de fa molt temps, entre atònits i cansats, a declaracions altisonants dels responsables de la cosa pública sobre la defensa de la cultura, la llengua, la lectura. Es succeeixen plans de foment de la lectura més o menys benintencionats. Un exemple particularment còmic ens el brinden les hores de lectura obligatòria als centres, on, quina paradoxa, es prohibeix als alumnes que llegeixin els llibres obligatoris del curs que estan fent o algunes lectures poc «adequades». També sembla, crec, força desafortunada la gradació de la dificultat d’allò que els nostres alumnes han de llegir. Es passen anys a primària amb «llibres infantils» amb més dibuix que lletra, sense massa vocabulari ni oracions subordinades i, de sobte, un professor, amb la millor de les intencions, els diu que han de llegir el Tirant lo blanc o el Lazarillo de Tormes…. De vegades, i amb una intenció encara millor però tant improductiva com l’anterior, se’ls fa llegir «adaptacions» -horror!- d’aquestes obres incomprensibles. Si no tenen prou comprensió lectora, què hi farem….

La nostra societat i en conseqüència els poders públics de la qual emanen i a la qual haurien de retre comptes han de decidir si la lectura és un bé a protegir, si és necessària. Perquè, potser, al final, no cal. I actuar en conseqüència. Hi ha coses que es podrien fer, que ja es feien, no es tracta ara de caure en l’embruix omnipresent de la innovació entesa com una finalitat en si mateixa que tanta devastació ha produït en el sistema educatiu. Es pot dedicar més esforç en etapes primerenques en dotar l’alumnat de més vocabulari, en assegurar-se que un percentatge més alt entén el que llegeix. Es pot estimular la lectura mitjançant millores en la qualificació atorgada als alumnes o, sense embuts, amb premis. Es poden tenir llibres a l’aula per a ser consultats lliurement. Es pot ampliar l’oferta de lectures obligatòries orientant-la a la literatura universal. Però, és clar, en un país on es permet que un institut públic elimini la biblioteca del centre per a instal·lar-hi un «espai de mindfullness» -sigui el que sigui això-, i on la mera presència de termes com «esforç» i «qualificació» produeix urticària, ho tenim complicat. Tinguem clar també que, per llegir segons què, millor no llegir. L’estupidesa és independent del mitja que s’empri per a la seva difusió.

Com recorda Enzensberger, profètic, els lletraferits –fantàstic vocable que el català ha aportat a la cultura universal- seguiran llegint i escrivint, és el que té el vici. Amb l’avantatge afegit de que seran lliures. A hores d’ara la cultura ja no legitima res. I per tant no es deu a res, ni a ningú.

Un apunt personal. Una de les coses que encara no hem provat és prohibir la lectura. Un meu experiment sense més valor que l’anecdòtic –tinc entès que un famós professor universitari feia el mateix- em fa pensar que potser funcionaria. Es duien a classe dos llibres, el de lectura obligada i un altre. No faltava l’alumne que preguntés quin era aquest llibre, a la qual cosa calia contestar rotundament que aquest no l’havien de llegir. L’endemà corrien diversos exemplars per la classe.

____

Robert Veciana. Llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Professor agregat de Batxillerat. Delegat del Sindicat Professors de Secundària. Traductor (Meditacions metafísiques de René Descartes).

  1. https://elpais.com/diario/1986/02/08/opinion/508201208_850215.html

1 COMENTARI

  1. Prohibir a llegir no és una mala fòrmula per a incentivar a llegir: En totes les dictadures hi ha nombrosos exemples de lectures prohibides, em vé ara al cap la RDA i de com el jovent buscava les obres d’aventures de Verne, Dumas , Karl May per no dir, en una altra òrbita i públic: Hesse, Orwell

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.