Batxillerat amb suspens: el mitjà i el missatge

Una de les novetats que ha aixecat més polèmica sobre el Batxillerat LOMLOE és la concessió del títol amb una assignatura suspesa. És a dir, a partir d’ara no serà necessari haver-ho aprovat tot per tal que es consideri superada l’etapa, ni per obtenir el corresponent diploma per a accedir a l’FP superior o a la Selectivitat i a la Universitat. Una mesura de la qual aquí en parlarem per la seva especial significació, sobretot si la posem en context.

 

Xavier Massó

Molts diuen que no n’hi ha per tant. Al capdavall, el professor que estigui lliure de culpa que tiri la primera pedra. Qui no ha aprovat alumnes que només els quedava pendent la seva matèria? I no em refereixo només a l’ESO o al Batxillerat actuals, ni a les notes per votació o a les pressions i xantatges de les direccions, d’inspecció, de pares o d’alumnes… També passava als ja vells temps del BUP i del COU. Era força excepcional que a un alumne se li deixés suspesa una sola assignatura, més encara als exàmens de setembre. I si això passava, era perquè n’hi hauria hagut alguna de bastant grossa. Simplement, funcionava el sentit comú, que els docents tenien la potestat d’exercir. Ara ja no serà així.

Podria semblar, doncs, que els que diuen que no n’hi ha per tant tinguessin part de raó, però no és així. Posada sobre la taula i en context, la mesura delata uns designis que van molt més enllà del que fins ara havia pogut consistir en una pràctica oficiosa més o menys habitual. Efectivament, tot indica que l’objectiu fonamental de la LOMLOE no consisteix precisament en fornir l’alumnat amb una sòlida i contrastada formació, sinó més aviat en evitar-ho pel procediment d’alleujar el currículum, alhora que s’imposen les traves legals que impedeixin qualsevol possibilitat de contrastació, tot donant per bo el que hi hagi, com sigui que ens vingui donat.

Fins i tot la més condescendent de les lectures de la LOMLOE i dels seus annexos, ens demostra que està encaminada a conduir indefectiblement cap a l’obtenció del títol, tot obviant qualssevol esculls que en el trajecte puguin sorgir, inclosa l’eventualitat que no s’acrediti haver assolit els objectius mínims en l’aprenentatge d’allò que –continguts, competències o el que sigui-, hom ha de suposar que constitueix la raó per la qual s’està cursant un Batxillerat. És a dir, no solament no s’estan posant els mitjans que facilitin un millor aprenentatge, sinó que es tracta d’evitar que es pugui detectar i reflectir que aquest hagi estat deficient, si fos el cas.

Si algú, per a qualsevol raó, no està en condicions d’assolir els objectius mínims, cap problema, se li fa un currículum adaptat i a córrer. I si alguns no hi arriben tot i així, doncs se’n rebaixen els continguts i cap avall que fa baixada. La repetició de curs, els suspens i la nota queden així sota sospita per definició. I en aquest context, la superació administrativa del Batxillerat amb una assignatura suspesa va molt enllà i significa molt més que la pràctica més o menys comuna en què fins ara podia haver consistit.

La primera raó que se’ns acut és que, per ben poc que coneguem la condició humana, resulta raonable pensar que si un alumne sap que amb una assignatura suspesa obtindrà igualment el títol, és probable que se’n desentengui des d’un bon principi. De fet, si la intenció era posar les coses més fàcils, hauria estat molt més coherent facultar l’alumne per a descartar alguna de les matèries en què s’ha de matricular, eximint-lo de l’obligació de cursar-la i que ni tan sols consti en el seu expedient. Altrament dit: una assignatura menys i punt. No és que sigui tampoc cosa de donar idees, però si del que es tracta és d’expedir títols com s’expedeixen DNI’s, almenys fem-ho una mica més sibil·linament, en comptes d’una potineria tan grollera.

Per què, aleshores, no ho han fet així, si gairebé amb tota seguretat hi deuen haver pensat? I per què han optat per aquesta xarlotada? Amb tota sinceritat, penso que és per una raó de pes, que apunta directament a la pròpia idea de Batxillerat, i de sistema educatiu, que estan impulsant. Perquè posada en context, una mesura que per si sola fins i tot podríem qualificar d’anecdòtica –ja hem admès que podia ser una pràctica habitual aprovar l’alumne que només li quedava una assignatura per a graduar-se-, adquireix en canvi una significació que l’eleva al rang de categoria. I per això cal convertir-la en mesura legal.

Es tracta del missatge que és ell mateix el mitjà, que en diria McLuhan. És a dir, el missatge és que es pot aprovar el Batxillerat amb una assignatura suspesa, però ens està revelant també el mitjà d’on aquest mateix missatge prové, s’ha emès i el medi en el qual es mou: els designis del legislador, segons els quals l’obtenció del títol de Batxillerat no passa per l’assoliment ni l’acreditació dels aprenentatges en què aquesta etapa se suposa que consisteix, sinó que tothom obtindrà el títols amb independència de quins siguin. Més clar, impossible.

El missatge, en aquest cas, ens està indicant en quin mitjà ens haurem de moure a partir d’ara i quines seran les regles a les quals ens haurem d’atenir. Per això no serveix l’aparentment més sibil·lí mètode de reduir el nombre d’assignatures que cal cursar. Perquè aleshores el context seguiria sent testimonialment el mateix; més devaluat i empetitit, sens dubte, però el mateix al capdavall. I la cosa no va d’això, o no només va d’això.

El problema no és doncs, des d’aquesta perspectiva, reduir el temari de l’alumne en una, dues o tres assignatures menys, perquè s’haurien de seguir aprovant totes. La clau de volta és que a partir d’ara no serà necessari. El missatge ens anuncia les intencions del mitjà, que és ell mateix el missatge. I el context ara serà un altre, i el joc també i  amb unes altres regles: no es tracta ja de fer veure que estàvem jugant als Escacs, sinó que a partir d’ara jugarem de veritat al Parxís. Ara es pot suspendre i no passa res. Això és el vertaderament rellevant; la resta, anècdota.

___

Xavier Massó, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació (UB) i en Antropologia Social i Cultural (URV). Catedràtic d’Ensenyaments Secundaris per l’especialitat de Filosofia. Secretari general del Sindicat Professors de Secundària (aspepc·sps) i president de la Fundació Episteme.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.