La (de)formació del professorat i l’allargament del màster pedagògic

El problema és que continua havent-hi docents que s’obstinen de manera contumaç a ensenyar; alguns fins i tot en avaluar i posar notes.

 

Xavier Massó

S’explica que una vegada, amb motiu d’un debat parlamentari sobre educació, van comparèixer davant la il·lustre cambra el director general d’universitats i el d’ensenyaments secundaris. El d’universitats, en la seva exposició, es va queixar del baix nivell dels alumnes que accedien al primer curs de facultat; el segon, al seu torn, li va replicar que tenien el nivell que els havien ensenyat els universitaris formats a la institució que el seu col·lega representava.

És possible que es tracti d’una anècdota apòcrifa. Tant hi fa; encara que fos vertadera, avui dia estaria antiquada. Des de la perspectiva que actualment marca tendència en el nostre sistema educatiu, el que preocupa a les altes esferes no és el nivell de l’alumnat, sinó el del professorat. Certament, n’hi hauria  prou amb recordar que aquests mateixos professors van ser abans alumnes, per tal que ens trobéssim novament al capdavall del carrer. Un cercle viciós que, com indica molt bé l’Andreu Navarra, consisteix en l’aplicació del lema ‘Prohibit aprendre’. Una prohibició que requereix prèviament la proscripció d’ensenyar.

El problema és que continua havent-hi docents que s’obstinen de manera contumaç a ensenyar; alguns fins i tot en avaluar i posar notes. No n’hi ha prou, doncs, amb permetre la promoció de curs amb un sac de matèries suspeses, ni que s’atorgui igualment el títol d’ESO; o el de batxillerat i, posats a fer, si hom paga, el grau i el màster universitaris. I no és suficient perquè, amb aquesta funesta mania d’ensenyar, hi ha el perill que alguns alumnes aprenguin alguna cosa, quelcom que els permeti adonar-se que els estan prenent el pèl amb tanta cura per la seva felicitat i amb tants afalacs hipòcrites. Seria forà enutjós i cal impedir-ho com sigui.

I per evitar que es produeixi tal contingència, la ministra Alegría, que no sabem si sap molt, i que en tot cas sap dissimular-ho molt bé, però que s’ha après molt bé les lliçons dels seus àulics assessors pedagògics, ha trobat la fórmula per a convertir l’anterior cercle viciós en un quadrat virtuós.

No és que els professors no sàpiguen, sinó que el que no saben és ensenyar. I sí, certament, del que es tracta és que no ensenyin, però tampoc s’ha de notar massa. El problema és que de tant en tant se’ls en va l’olla i acaben ensenyant. Reminiscències academicistes, és clar. La conclusió és que els manca formació pedagògica. I per a donar-los-la, res millor que, en comptes d’un any de màster de secundària, en siguin dos. Certament, cal admetre que amb dos anys en mans de les facultats de pedagogia, és difícil que si encara quedava algun remís i reticent, algun rèprobe que pensava que això de la docència consisteix en ensenyar, o ho deixarà córrer desenganyat, o en sortirà degudament reeducat.

El cercle viciós es converteix així en un quadrat virtuós gràcies als bons oficis pedagògics. I el que s’esdevé aleshores no és que els alumnes tinguin un nivell baix perquè no se’ls explica més alt –la qual cosa, d’altra banda, ja s’escau al cas-, sinó que els professors freturen de formació pedagògica. És a dir, increïblement, són incapaços d’aconseguir que els alumnes aprenguin allò que no se’ls explicar per evitar-los l’esforç d’haver-ho d’aprendre, ni tampoc se’ls en pot avaluar; o si se’ls n’avalua, és ben bé indiferent, perquè el que sí que han après és que fins i tot en l’improbable cas que suspenguin unes quantes matèries, passaran igualment de curs i se’ls atorgarà talment el títol d’ESO. I aquí pau i allà glòria.

El problema és que adduir a hores d’ara que al professorat li falta formació pedagògica ja està molt vist i, sobretot, no s’aguanta per enlloc. Això potser encara es podia adduir com a pretext fa un temps i en el cas del «profesauris», aquells docents suposadament ancorats en un academicisme elitista i renuents a qualsevol innovació, l’aproximació més gran dels quals a la pedagogia moderna havia estat el curs del CAP. Un requisit legal, que seria insultant qualificar d’acadèmic, que s’havia de cursar i pagar per a optar a la professió docent; organitzat per les facultats de pedagogia i sobre el qual hi ha pràcticament acord universal en la seva toxicitat per a qualsevol ulterior exercici docent.

Però la qüestió és que avui en dia, els «profesauris» està pràcticament extingits per raons biològiques, i dels pocs que encara queden, la major part estan a punt de jubilar-se. La majoria del professorat actual ja ha hagut de cursar, i pagar, un any sencer de màster de secundària, en el qual les facultats de pedagogia il·luminen durant tot un curs els futurs docents sobre els secrets del seu ofici. I atès que aquest màster consisteix a introduir el futur docent en el domini de la ciència i la praxi pedagògiques, no sembla que, amb aquest model funcionant des de fa dues dècades, es pugui sostenir encara que els indissimulablement misèrrims i declinants resultats educatius siguin per causa de la ignorància pedagògica del professorat. O és que potser els pedagogs que els ensenyen no saben ensenyar?

Fa alguns anys circulava un acudit segons el qual el millor negoci d’aquest país era obrir una acadèmia d’anglès, perquè, es deia, tothom maldava per aprendre’l i ningú ho aconseguia; clientela assegurada, doncs. Hom diria que actualment és la pedagogia. Amb una diferència. Com ningú se la pren seriosament, cal obligar-hi la penya per mantenir el negoci. I si no volies sopa, doncs dos plats. I és que això de saber no explicar el teorema de Pitàgores per tal que no l’aprenguin perquè hi ha coses més importants, com ara la felicitat, deu tenir el seu què. Malgrat que alguns no li sapiguem veure. Potser serà perquè no sabem pedagogia. Segurament que deu ser això.

___

Xavier Massó, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació (UB) i en Antropologia Social i Cultural (URV). Catedràtic d’Ensenyaments Secundaris per l’especialitat de Filosofia. Secretari general del Sindicat Professors de Secundària (aspepc·sps) i president de la Fundació Episteme.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.