Elogi del gris

L’educació que elogia el gris es planteja aquest tipus de preguntes: què fer quan el deure i les passions donen ordres contradictòries o aquestes sorgeixen de diversos costats alhora? Com afrontar les conseqüències imprevisibles de les nostres decisions i com bregar amb la incertesa, l’atzar i la contingència de les nostres accions? La visió utòpica fuig d’aquest trencaclosques ètic i intel·lectual.

 

Yeray Rogel Seoane

Qualsevol que no sigui prou neci o indolent conclourà que les primeres dècades del segle XXI han trencat els miratges ideològics de pau, seguretat (igualtat) i prosperitat que l’humanisme liberal, consolidat després de la implosió de l’URSS i la desfeta del comunisme internacional, havia instaurat ingènuament a Europa com a dogma. La globalització assegurava aparentment aquests béns tangibles i intangibles oferint a més una nova imatge del món noble i elegant: l’enllumenament de la societat del coneixement i l’era de la informació. Grans paraules que omplien el buit que havia deixat el descrèdit i caiguda de les velles ideologies. Malgrat les decepcions i desencantaments polítics del segle comprovo que cap de les societats occidentals, especialment les socialdemocràcies, rebutja ni està disposada a renunciar a l’objectiu del desenvolupament vinculat al coneixement i en conseqüència totes accepten, de bon grat o no, desitjant-ho o no, el paper central de l’educació. Però aquest paper teòricament central del coneixement i l’educació en aquests temps estranys ho és realment en la pràctica, ho és realment per si mateix? No sembla un tema prescindible ni inoportú parlar d’algun aspecte de l’actual crisi de l’educació i els riscos que implica per a poder respondre a aquesta pregunta, malgrat que després de la invasió russa d’Ucraïna i les imprevisibles conseqüències de la guerra en l’ordre mundial fan que qualsevol altre problema social sembli insignificant.

L’important de la crisi en educació secundària, com a mínim en el context espanyol, és la nova visió ideològica que es té d’ella. Els nous plans d’estudi, currículums escolars i mandats governamentals de l’administració educativa realitzats per buròcrates i pedagogs exhibeixen una ideologia subjetivista altament voluntarista que regeix i governa en la creença adánica de l’absència d’obstacles que impedeixin inventar el nou alumne des de zero, sense atendre les lliçons de la tradició ni als condicionaments de la naturalesa humana, a la manera fundacional i redemptora amb què el comunisme va crear l’home nou sense reconèixer les limitacions humanes. Oblidant que per a aquesta creació abstracta van sacrificar el sentit de la realitat i la raó al costat de la vida d’aquests éssers humans substituïts per l’ideal. Jo denominaria a aquesta ideologia la visió utòpica de l’educació, sustentada en profundes arrels romàntiques el nucli doctrinal de les quals és el constructivisme i relativisme cultural. En la visió utòpica, tant les limitacions psicològiques com cognitives i morals són artefactes que procedeixen de les nostres disposicions socials i no hem de permetre que aquestes limitin, dictin o impedeixin el que és possible en un món millor i imaginat. Una cosa tan coneguda com que la realitat no frustri els nostres desitjos. Assumint, en el fons, que la innocència de l’adolescent és la millor versió de l’adult possible.

Davant la visió utòpica, monista i holística de l’educació voldria proposar una visió grisa molt més plural i realista. Martin Gardner acaba el seu deliciós llibre Los porqués de un escriba filósofo, fent un elogi del gris. Recollint unes iròniques reflexions de l’encantador
Chesterton insisteix que el gris és un color magnífic i la seva millor grandesa consisteix en el fet que sobre un fons gris tots els colors resulten inusitadament bells: un cel blau pot matar la vivor de les flors blaves, “en canvi en un dia gris l’esperó del cavaller sembla un tros de cel caigut”, escriu Chesterton. I prossegueix Gardner: “(el gris) té aquesta qualitat del color que els homes diem incolor; que suggereix d’una manera o un altre la mitjana variada i turbulenta de l’existència, especialment en el sentit de contesa, d’esperança i promesa. El gris és un color que sempre sembla ser-hi a punt de canviar per a convertir-se en un altre; de fer-se més viu i passar a blau, d’aclarir-se i passar a blanc, o d’esclatar en verd i daurat. Així ens pot recordar sempre aquesta esperança indefinida que tanca tot dubte; i quan el temps de la nostra muntanya sigui grisa, o ho siguin els nostres cabells, potser pugui continuar recordant-nos el matí”.

Crec que hi ha una veritat profunda en l’elogi dels matisos i subtileses del gris que pot servir com a metàfora explicativa de la moderació pedagògica alhora que implica uns límits i condicions de flexibilitat i provisionalitat que no tenen el blanc o negre de l’utopisme educatiu. Aquesta última part de la idea pedagògica que l’alumne i la seva ment és una mena de llenç en blanc on el mitjà, l’entorn i l’aprenentatge poden dibuixar a conveniència i sense restriccions el sentit, els fins, les creences i idees, la capacitat i els desitjos del nou alumne. Una visió grisa, plural i realista que negui el monisme de la visió utòpica accepta l’imprescindible paper de l’experiència en l’aprenentatge però assumeix que no és definitiu i que hi ha problemes educatius i socials les solucions dels quals són esquives, parcials, imperfectes, i que deriven de molts punts de vista o idees en conflicte i no d’una sola idea redemptora que ho expliqui tot. La visió utòpica sempre veu escàndols allà on hi ha problemes i dilemes, i línies rectes on hi ha cruïlles. Els seus plans d’estudi liquiden la capacitat de reconèixer i fins i tot resoldre conflictes de valors complexos i contradictoris, els donen als alumnes ja definits els valors i idees (políticament) correctes per a cada situació difícil, tracten de destruir la moral ambigua i racional que els resulta incòmoda i desagradable, precisament perquè en aquest escepticisme no oposa el Bé a la Bèstia i no combat al drac des de la innocència, sinó que consisteix a prendre partit i comprometre’s amb el clarobscur, en una síntesi manqué entre un bé i la possibilitat d’un mal absolut, plena d’insuficiències i defectes, plena de grisos oscil·lants que sempre son a punt de canviar cap a un altre color.

L’educació que elogia el gris es planteja aquest tipus de preguntes: què fer quan el deure i les passions donen ordres contradictòries o aquestes sorgeixen de diversos costats alhora? Com afrontar les conseqüències imprevisibles de les nostres decisions i com bregar amb la incertesa, l’atzar i la contingència de les nostres accions? La visió utòpica fuig d’aquest trencaclosques ètic i intel·lectual oferint als alumnes una visió del món sense conflictes inevitables, desitjos il·limitats, la perfectibilitat de la condició humana, i una realitat sense discontinuïtats ni derrotes, segura i previsible. Ah, si les coses fossin tan senzilles com plantegen! i el mal es purifiqués en les institucions i els homes com a bèsties es convertissin en els àngels dibuixats en el llenç en blanc després de la seva reeducació. La línia divisòria entre el bé i el mal passa per la consciència i l’intel·lecte de cada ésser humà i és desesperant trobar els límits que només proporciona una educació grisa i realista, allunyada del dogmatisme utòpic que creu poder-lo corregir tot per mandat i declaració. Però és comprensible la posició de l’utopisme perquè qui desitja pensar en contra dels seus propis interessos? Qui reconeix la legítima contradicció o tensió entre ideals i valors diversos que nien a l’interior d’un sol cor? Qui no desitja educar-se pensant que la seva ment i la seva vida són un llenç en blanc on els desitjos il·limitats es poden dibuixar i l’esborrat és possible? I finalment, qui desitja destruir el seu propi cor?

Per a acabar caldria preguntar-se si realment el paper central que diuen els governs que té l’educació i el coneixement és realment un valor entès com un fi en si mateix o més aviat és un mitjà per a aconseguir objectius polítics i realitzar causes ideològiques, siguin aquestes de dretes o d’esquerres, progressistes o conservadores. Malauradament acabo amb el mateix escepticisme amb el qual vaig començar l’article, només que amb més gana.

___

Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celtaCrónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.