L’experiment català demostra que la immensa majoria de la comunitat educativa de l’ensenyament públic està inequívocament a favor de la jornada continuada. Com s’explica aleshores que empreses y lobbies vinculats amb negocis a l’educació segueixin maldant per «prohibir-la»? No serà que hi tenen interessos crematístics? Si us plau, no siguem hipòcrites. Una cosa és que es pugui fer negocis amb l’educació, i una altra de molt diferent és convertir l’educació en un negoci. El primer és legítim, el segon és filibusterisme. Se’ls veu el llautó.
Xavier Massó
La campanya mediàtica i empresarial a favor de la jornada escolar partida –és a dir, classes lectives matí i tarda-, que fins ara solia aparèixer de forma intermitent, ha adquirit recentment una renovada embranzida. Avui mateix, sense anar més lluny, el diari espanyol de més difusió li dedica un espai, del qual que no sabem si dir-ne article, notícia o publi-reportatge. Malgrat que ens inclinem per la tercera opció, diguem tanmateix que «l’article» està escrit per Ignacio Zafra, i que tracta sobre un informe emès per una molt significada entitat amb forts vincles econòmics i empresarials.
Un article amarat de valoracions camuflades sota estadístiques precuinades sobre les quals, essent benèvols, direm que estan adduïdes ad hoc. Com el Pare Clavius, aquell astrònom que va seguir sostenint que els planetes eren esferes perfectes de superfície llisa, tot negant les irregularitats que Galileu havia detectat amb el seu telescopi a la superfície de la Lluna. Segons aquest bon senyor, els cràters i les muntanyes lunars eren només aparents, perquè tota la superfície estava recoberta amb una subtil pel·lícula sòlida transparent –una mena de metacrilat ante litteram-, que el telescopi del pobre Galileu no podia detectar. De manera que la superfície de la Lluna seguia sent en realitat llisa. I seguim més o menys igual. Vejam.
D’acord amb l’article, la font del qual és l’informe esmentat, hi ha un autèntic clamor social en favor de la jornada escolar partida que, a més a més, coincideix amb les tesis de l’informe, en el qual es valora molt negativament l’impacte de la jornada continuada. L’únic col·lectiu que es mostra majoritàriament a favor del seu manteniment és el dels docents. Un criteri, el dels docents, que cal negligir pel conflicte d’interessos que presenta amb la seva jornada laboral. Curt i ras, prefereixen treballar només pel matí, en comptes de matí i tarda, i això invalida la seva opinió, perquè no estaria fonamentada en un criteri objectiu, sinó supeditada a interessos corporatius. El raonament sembla en principi d’una lògica aclaparadora, alhora que faculta per descartar qualsevol opinió sobre matèria educativa de qualsevol docent, a partir de la grollera constatació que sempre es pronunciarà pensant en els seus interessos laborals, en perjudici de la funció educativa que té encomanada.
Però es tracta d’un criteri de demarcació força capciós, molt especialment per la seva restrictiva aplicació a l’àmbit exclusiu dels docents, per tal de concloure que llur opinió no mereix ser tinguda en compte. Ja els pagarem més perquè callin, ve a dir crípticament l’articulista. Malgrat tot, l’acceptarem provisionalment com a bo, i assumirem que els docents estan contra la jornada partida perquè els empitjora les condicions de treball i per res més. Això sí, amb una prevenció: res d’això implica necessàriament que la jornada escolar idònia hagi de ser una o l’altra. Ja ens ho diran els experts, els que de veritat hi entenen… Objectivament, és clar.
El problema és que aquest mateix criteri d’exclusió per incompatibilitat d’interessos resulta igualment aplicable a qualsevol altre col·lectiu o sector, i no pas en exclusiva als docents. Una arbitrarietat metodològica en la qual incorren, tant l’articulista com els autors de l’informe en què es basa. I si argumentem ad hominem –la seva opinió no val per ser vostè qui és-, res no impedeix llavors que, ja posats, la rèplica ho sigui igualment. Com a mínim per tal d’expurgar del debat altres possibles opinions on hi hagi també involucrats, eventualment, altres interessos igualment espuris que, de trobar-s’hi, quedarien igualment desacreditats. Altrament dit: o s’assumeix la bona fide d’entrada per part de tots, o ens malfiem de tothom. Vaja, que si no hi ha ningú lliure de culpa, és una mica agosarat llançar la primera pedra…
Així les coses, l’article exposa els arguments a favor de la jornada partida, o més aviat en contra de la continuada, a partir de l’informe emès per l’Escola de Negocis ESADE. Sí, ho han llegit bé, escola de negocis. No és que pretenguem amb això desacreditar la legitimitat de l’activitat empresarial que aquesta institució duu a terme, però sí palesar que si el criteri pel qual es desqualifica l’opinió dels docents s’empara en llurs presumptes interessos corporatius i laborals, la mateixa raó val per pensar que, tal vegada, aquesta institució s’estigui pronunciant, en el sentit que ho fa, perquè aquesta opció afavoreixi els seus propis interessos. Una possibilitat que l’article evacuat pel Sr. Zafra no sembla contemplar.
I la veritat és que les sospites i els indicis de vegades s’acaben convertint en proves materials. De ben segur que tan subjectives com les adduïdes per a desqualificar les opinions docents, ho admetem, però el problema és que a l’article es tenen per «objectives», sense conflicte d’interessos per interposició. I per quins set sous hauríem de suposar que ESADE no té interessos darrera la seva opció per la jornada partida? Què ens fa pensar que si les raons dels docents són educativament espúries, no n’hi hauria d’haver també en una entitat concebuda i creada amb finalitats lucratives? Si fos així, la seva opinió seria tan negligible com la dels docents, pel fet d’estar igualment supeditada a interessos no educatius, dels quals la implantació de la jornada escolar partida en facilitaria l’aconseguiment. Siguem cartesians: dubte metòdic. I fets.
Se sap d’institucions i fundacions paraeducatives, igualment oposades a la jornada continuada, de les quals s’ha publicat que hi figuren entre llurs dirigents més destacats, amb ramificacions fins i tot al Depatament d’Educació, noms propis amb interessos crematístics a empreses de càtering que es dediquen a prestar serveis de menjador escolar. Un objectiu legítim, sense cap mena de dubte, però potser no tant pel que fa als mitjans emprats per al seu aconseguiment. Encara que només fos per aquest tema –n’hi ha molts altres, en el quals per raons d’espai no hi entrarem-, és difícil no inferir, tot i que només com a hipòtesi de treball, la possibilitat d’alguna relació directa entre l’activitat empresarial, l’afany de lucre i l’opció per la jornada escolar partida, que comportaria la instal·lació de menjadors escolars a molts instituts que avui en freturen. No estem parlant del bar o la cantina de l’institut, sovint gestionats de forma quasi familiar, sinó de lobbies per als quals l’adopció de la jornada escolar partida significa, col·lateralment, un negoci força lucratiu.
Seguim pensant que no hi ha interessos espuris involucrats en tota aquesta campanya a favor de la jornada partida? Podríem pensar-ho, certament, si se’ns demostrés fefaentment que, educativament, la jornada partida presenta uns rendiments acadèmics millors que la continuada, i que el negoci dels menjadors escolars no depèn d’un altre tipus de «civaders» i d’influències. Però aquest no és pas el cas, sinó més aviat tot al contrari –pel que fa a la convivència, per exemple, i a l’atenció-. I l’nforme d’ESADE no és precisament que aporti res de nou. I les dades a partir de les quals es construeix la informació, són tan recurrents com qüestionables, àdhuc capcioses.
La jornada continuada està implantada a la pràctica totalitat de l’ensenyament Secundari públic. On no ho està es a l’educació Primària. Però, en canvi, se’ns parla genèricament de «nens», un terme més adient per a l’alumnat de Primària que pel de Secundària, on s’hi escauria més el d’adolescents o joves. I no és el mateix. Per cert, a Catalunya hi ha associacions de pares i mares que reclamen la jornada continuada també a Primària, però no hi entrarem: aquestes famílies deuen estar també, com els docents, només pendents de llurs conveniències i, per a ESADE, tampoc deuen ser interlocutors vàlids.
En qualsevol cas, diguem que la utilització indiscriminada del terme «nens» suggereix una voluntat de cooptació i de predisposició favorable a les pròpies tesis. L’informe aparenta referir-se preferiblement a Primària, on ja hi ha jornada partida, però apunta en realitat cap a la Secundària, on és continuada. Tampoc sembla que a ningú li preocupi què en pensen els alumnes. Potser perquè tothom ja en sap la resposta. Sobretot si recordem que no són «nens», sinó adolescents i joves, amb capacitat legal de decidir sobre qüestions molt més transcendents; però ningú els pregunta quin horari prefereixen. Potser perquè hom coneix la resposta… Sembla que l’alumnocentrisme té els seus límits: el que marquen els interessos econòmics. No serà perquè la privada manté la jornada partida i això li treu atractiu davant l’alumnat? No ho afirmem pas, res més lluny de la nostra intenció, només ho posem al damunt de la taula com a possibilitat; de «possible»: cognoscitivament representable…
Però aleshores, què en pensa vertaderament la societat, o la comunitat educativa? Està tan aclaparadorament a favor de la jornada partida com sembla inferir-se de l’article del Sr. Zafra i de l’informe d’ESADE? Tal vegada pugui resultar força il·lustratiu recordar breument com es va produir a Catalunya l’adopció majoritària de la jornada continuada. Val la pena.
Cap al 2010, Catalunya era l’única comunitat que mantenia la jornada partida a Secundària. El sindicat docent «Professors de Secundària (aspepc·sps)» va endegar aleshores una campanya en solitari reclamant-la, que va obtenir una molt bona resposta entre el professorat. L’aleshores consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, la va rebre també força favorablement. I va elaborar una proposta que, s’ha de dir en el seu mèrit, va ser d’una irreprotxable naturalesa democràtica.
Atès que no tots els instituts funcionaven sota les mateixes condicions «ambientals», va disposar que cada institut, a través del seu consell escolar –l’òrgan de representació de la comunitat educativa- decidís pel seu compte adoptar o no la jornada continuada… Amb una restricció important: no n’hi havia prou amb la majoria a favor, ni absoluta ni relativa. Calia el vot favorable ponderat de cadascun dels sectors representats al consell escolar –professors, PAS, famílies, alumnat…-. Si algun d’aquests sectors votava «no», la jornada continuada no es podia implantar.
Per al curs 2011/2012 la majoria dels consells escolars de Catalunya van votar a favor de la implantació de la jornada continuada. Algunes escleròtiques superestructures paraeducatives s’hi van manifestar en contra, així com certes fundacions pedagocràtiques lligades a interessos empresarials, que van reaccionar airadament i que van publicar libels d’ínfima qualitat científica, amb arguments idèntics que els del Sr. Zafra, o fins i tot encara més intel·lectualment grollers. No van faltar tampoc las veus contràries d’alguns sindicats docents vinculats als MRP’s –moviments de renovació pedagògica-, en fi… La consellera Rigau, novament ho hem de dir en el seu honor, es va mantenir ferma i no va cedir. Actualment més del 80% dels instituts catalans fa jornada continuada, malgrat les reiterades temptatives de l’actual Departament d’Educació per suprimir-la…
I es que quan la gent parla i es pronuncia, alguns s’emporten sorpreses desagradables. A més del 80% del instituts, els diferents sectors de la comunitat educativa representats al consell escolar porten deu anys pronunciant-se inequívocament a favor de la jornada continuada. Però l’informe d’una escola de negocis els diu ara a les famílies que això és un mal negoci, que hi perden diners. Ni encara que fos cert, la qual cosa està molt lluny de ser el cas, potser sigui perquè encara n’hi ha que pensen que no tot a la vida es valora en termes crematístics, com ara el bé dels alumnes i poder estar més temps amb els fills.
L’experiment català demostra que la immensa majoria de la comunitat educativa de l’ensenyament públic està inequívocament a favor de la jornada continuada. Com s’explica aleshores que empreses y lobbies vinculats amb negocis a l’educació segueixin maldant per «prohibir-la»? No serà que hi tenen interessos crematístics? Si us plau, no siguem hipòcrites. Una cosa és que es pugui fer negocis amb l’educació, i una altra de molt diferent és convertir l’educació en un negoci. El primer és legítim, el segon és filibusterisme. Se’ls veu el llautó.
___
Xavier Massó, llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació (UB) i en Antropologia Social i Cultural (URV). Catedràtic d’Ensenyaments Secundaris per l’especialitat de Filosofia. Secretari general del Sindicat Professors de Secundària (aspepc·sps) i president de la Fundació Episteme.
