Sembla que l’Administració es conforma amb redactar normatives on apareix el mot “innovació”, com si es tractés d’una paraula màgica, tot esperant que quelcom es posi en marxa en el moment d’esmentar-la.
Josep Otón
Jo, com qualsevol professional conscient de les exigències del seu ofici, aposto per la innovació, tot i que no m’acaba d’agradar aquesta paraula. Parteix del prejudici de pensar que qualsevol novetat és millor del que ja existia. I, per descomptat, no tots els canvis són encertats. De vegades, sembla com si l’objectiu de les lleis educatives sigui presumir de fins a quin punt som “innovadors” i no pas aconseguir que l’alumnat aprengui. En l’educació fem com amb els telèfons mòbils, cal estar comprant sempre el darrer model per poder demostrar que som moderns.
En comptes d’innovació crec que seria preferible parlar de “millora”. En el cas de l’educació, també és apropiat referir-se a “l’actualització”. Un bon docent procura estar al dia i actualitza constantment tant els continguts de la seva matèria com les metodologies didàctiques corresponents. Ara bé, malgrat el que diguin les lleis i les normatives, no ho té gens fàcil. Se’l margina dels debats públics sobre qüestions relatives al procés educatiu, se li assignen responsabilitats pròpies d’altres perfils professionals i, a més, troba molts entrebancs a l’hora d’innovar, millorar i actualitzar la seva feina. Posaré alguns exemples.
On són els departaments didàctics? Es tracta d’un òrgan de coordinació que disposa d’un espai físic i d’un temps horari per poder dedicar-se a debatre, a intercanviar experiències i materials, al treball en equip, a dissenyar activitats i a la seva avaluació. En canvi, la tendència a Catalunya, amb la normativa a la mà i en la pràctica diària dels instituts, és que s’estan difuminant i, fins i tot, desapareixent. Com es pot innovar sense aquest recurs imprescindible?
On són les llicències d’estudis retribuïdes? Si l’Administració aspira a disposar de professors i professores formats i preparats per actualitzar la seva pràctica, aquesta és una via apropiada. Permet que els docents dediquin un curs sencer, o mig curs, a estudiar en profunditat un aspecte de la seva feina. En canvi, quants anys fa que no es concedeixen aquestes llicències?
On són les hores de reducció per als majors de 55 anys? Està molt bé la formació inicial i la permanent, però s’aprèn a donar classes a partir del rodatge, de les hores d’impartició en una aula. En conseqüència, no es pot malbaratar el capital humà acumulat pel professorat amb més anys de docència. Tanmateix, l’Administració ha deixat d’assignar la reducció d’hores lectives als majors de 55 anys, unes hores que es podien dedicar a l’elaboració de materials i a l’organització d’activitats.
On són els catedràtics? Tot funcionari té dret a una carrera professional. En el cas de l’ensenyament secundari, la via majoritària hauria de ser l’accés als cossos de catedràtics. No es tracta de pagar una gratificació, una propina, al professorat més veterà, sinó, un cop més, d’aprofitar el capital humà per tal d’acomplir les tasques encomanades per la llei. A més de la direcció dels departaments didàctics, els correspon la direcció de projectes d’innovació i investigació didàctica de la pròpia especialitat que es facin en el centre; la direcció de la formació en pràctiques dels professors de nou ingrés que s’incorporin al departament; o la coordinació dels programes de formació contínua del professorat que es desenvolupin dins del departament. Tot i això, la Generalitat es resisteix a convocar concursos d’accés a càtedres.
Podríem afegir altres eines per incentivar el professorat a millorar la seva feina: la convocatòria de premis per a materials didàctics, la publicació d’articles escrits per docents, l’intercanvi d’experiències entre els centres…
Sembla que l’Administració es conforma amb redactar normatives on apareix el mot “innovació”, com si es tractés d’una paraula màgica, tot esperant que quelcom es posi en marxa en el moment d’esmentar-la. Després insisteix en la necessitat de formació del professorat, deixant entendre que no estem prou formats, i, paradoxalment, limita les eines per fer possible aquesta actualització tan necessària.
Realment s’aposta per la innovació educativa o tanta reforma curricular no és res més que un maquillatge legislatiu?
___
Josep Oton és catedràtic d’Història i secretari de la Fundació Episteme.
