«Va ser crític, sí, i sense concessions a la galeria, però en tot moment aquestes crítiques ho van ser sòlidament emparades en el coneixement poderós; el mateix que les autoritats educatives i els seus agents pedagògics volen foragitar del nostre sistema educatiu, substituint-los per «mantres» com la intel·ligència «emocional».
Xavier Massó @XmaSecundaria
Mentre la gent se saludava o es reconeixia en els moments previs al començament, davant la seu d’UGT a València, alguns feien broma tot dient que allò semblava una trobada de twitters, bloguers i facebookers. Una broma intel·ligent, d’aquelles que qui la diu sap, amb la complicitat dels qui hi assenteixen, que no és veritat. Que s’està dient per a no fer-se massa il·lusions i treure-li importància, per si de cas, a allò que s’està veient que en tindrà… i molta.
El Congrés estava organitzat per un grup de professors valencians que recentment han constituït l’Associació OCRE, i que s’ho han «currat» de veritat –Irene, Maria, Javier, Pepe…-, de la qual cosa en puc donar fe per haver col·laborat amb ells modestament des de la Fundació Episteme. Una col·laboració de la qual més aviat som nosaltres els que els hem d’estar agraïts per haver-nos ofert la possibilitat de participar-hi, que ells a nosaltres. En nom propi i en el de la Fundació Episteme, el nostre agraïment i enhorabona per la iniciativa. S’ho mereixen amb escreix.
Ben aviat es va poder comprovar que l’acte no s’assemblaria en res a una reunió folklòrica de twitters extravagants ni de professors sonats. Va començar amb una conferència magistral del professor Juan Quílez, catedràtic de Física i Química, que va posar negre sobre blanc, tot desemmascarant el model STEM i la xerrameca que li va associada: un model empresarial de concepció purament instrumental de la ciència. I ho va fer amb rigor científic, amb mètode i un excel·lent to professoral, en el sentit més noble d’aquest terme. Si algú s’esperava un començament lleuger per anar agafant l’ona, segur que va quedar decebut. Va ser tota una capbussada que va marcar, a més a més, la línia del que seria el to general de la jornada en tots els seus successius formats.
Després van venir les taules de debat i els ponents amb llurs ponències. Molts d’ells vinguts de fora de València –com qui subscriu aquestes línies-, invitats per l’organització: Madrid, Castilla-La Mancha, Catalunya… combinats amb professors de la Comunitat valenciana; tots, uns i altres, docents amb publicacions i reconeixement acreditat en matèria educativa i, alhora, d’un ampli espectre generacional: des d’alguns que a penes frisaven la trentena, a d’altres de més edat i, alguns, ja jubilats. Hi ha, doncs, relleu generacional i de contrastada qualitat entre els tan blasmats «professaures». Ergo, hi ha esperança.
Cada taula de debat tractava sobre un tema relacionat amb l’educació, sobre el qual en van parlar introductòriament cadascun dels ponents amb una breu ponència de 15/20 minuts, tot entrant després en el debat i l’intercanvi d’opinions amb la participació i preguntes dels assistents. Van ser quatre meses amb llurs sengles temes: «Polítiques i sobirania educativa», «Innovació educativa. Diversitat metodològica i organitzativa», «Mitjans de comunicació i difusió de la informació. Pseudociències a l’educació» i «Nous currículums. Visió dels especialistes docents». La majoria eren de Secundària, amb alguns de Primària i d’Universitària. En definitiva, la docència en ple, en tota l’extensió del terme. I un dia molts intens.
Mentiríem si diguéssim només que va ser un congrés crític amb el sistema educatiu actual –igual de desballestat a totes les CCAA- i amb les polítiques educatives i els models pedagògics que s’imposen des dels poder públics. I diem que estaríem mentint perquè va ser molt més que això. Va ser crític, sí, i sense concessions a la galeria, però en tot moment aquestes crítiques ho van ser sòlidament emparades en el coneixement poderós; el mateix que les autoritats educatives i els seus agents pedagògics volen foragitar del nostre sistema educatiu, substituint-los per «mantres» com la intel·ligència «emocional», l’aprenentatge basat en projectes l’abandonament dels continguts de coneixement, amb una propaganda pretesament innovadora que no resisteix l’anàlisi rigorós, que ens en revela la seva buidor: la del model d’un sistema educatiu concebut des del neoliberalisme que entén l’educació com un producte més del mercat, plenament mercantilitzat.
De tot això es va parlar, es va debatre i se’n van proposar alternatives. I no ho van fer buròcrates allunyats de l’aula que desconeixen la realitat educativa i les especialitats acadèmiques que estan anorreant, sinó docents amb llurs respectives titulacions universitàries que els acrediten per impartir-les, amb coneixement i experiència sobradament acreditada, en defensa d’un sistema educatiu que vertaderament formi les futures generacions d’una societat que volem millor que l’actual, però en la tradició de la qual hem de basar-nos per a poder avançar.
Com sol ser habitual en aquest tipus d’actes, els mitjans de comunicació van brillar per la seva absència; els mateixos mitjans que una setmana abans havien cobert amb gran difusió una trobada educativa «oficialista», amb ministres, consellers, pedagògrates i tot el seguici de patges inherent al cas. Allí hi van ser i s’hi van esmerçar de valent; aquí no hi eren. Per què?
Però no van aconseguir que passés desapercebut. Les xarxes van fer la seva feina i la van «petar». I la petaran encara més quan els companys d’OCRE hi pengin els vídeos del congrés. Som molts els que estem esperant-los, expectants, per a donar-los tota la difusió que mereixen. Del que es tracta ara és d’aconseguir que la societat s’hi impliqui, la gran estafada per una enganyifa i desinformada per dècades d’intoxicació propagandística, que ja no pot dissimular les insuficiències de l’enganyifa sobre la qual s’ha construït el relat «amable» que se li està venent.
Enhorabona a OCRE i a tots els participants, organitzadors i ponents. Des de la Fundació Episteme ens sentim orgullosos d’haver tingut l’oportunitat de participar-hi i col·laborar-hi. I ho seguirem fent. Hi ha molta feina per fer.
___
Xavier Massó és president de la Fundació Episteme i catedràtic de secundària per l’especialitat de Filosofia. Autor del llibre ‘El fin de la educación’.
