Només el negat (I)

Sens dubte les crisis són una oportunitat per a replantejar-se preguntes, i per a patir cruelment en elles. En aquest sentit existeix una íntima relació entre la crisi del periodisme i la crisi de l’educació com a sistemes de representació que explicaria l’actual degradació i insolvència de la democràcia liberal.

 

Yeray Rogel Seoane | @YerayRogel

Un món paral·lel al tradicional s’estava creant a internet mentre jo creixia, en el pas de l’adolescent al jove ja marcat per la pèrdua de la innocència. Naixien les xarxes socials instaurant altres convencions a les ja conegudes; i haig de confessar que encara em semblen estranyes i alienes. Va tenir innombrables conseqüències la creació massiva de nous costums morals i estètiques en les maneres de socialització. Va incrementar en complexitat i quantitat les seves relacions, la seva connectivitat, eficàcia i rapidesa. Una immediatesa capritxosa, frenètica, i en la gran part dels casos una mica frívola i estúpida.

Aquesta segona naturalesa digital sembla haver aconseguit que la geografia del món i la incomunicació ja no siguin un greu problema ni un obstacle insalvable, sinó una mera anècdota en la vida de la gent. S’ha fixat el sentit últim que regeix la norma en la hiperconnexió per a aplacar la incurable solitud humana. I no hi ha espai en aquest article per a explicar per què no només no l’han aconseguit sinó que ha succeït tot el contrari. Com si la curable o incurable solitud continués sent el vedat prohibit de la literatura.

Al meu parer l’element més pertorbador de les xarxes socials, constantment oblidat per la seva subtilesa, és la seva responsabilitat en la crisi del periodisme i la dissolució de les seves formes: de l’autoritat intel·lectual que suposadament ho regia. Sens dubte les crisis són una oportunitat per a replantejar-se preguntes, i per a patir cruelment en elles. En aquest sentit existeix una íntima relació entre la crisi del periodisme i la crisi de l’educació com a sistemes de representació que explicaria l’actual degradació i insolvència de la democràcia liberal.

Abans de les xarxes es pertanyia a una societat (occidental) on el periodisme encara era el principal mitjà d’accés i representació de la realitat en la vida pública, segons criteris d’objectivitat que establien la veracitat o falsedat de les representacions. No cal dir que la gran part de les vegades se suprimien aquests criteris de racionalitat i prudència per ideologia, negligència, acidia, interessos espuris o malícia, perquè el model de negoci més rendible era la disseminació de les mentides. És a dir, la basta propaganda.

Jean François Revel obria així el seu excel·lent assaig El conocimiento inútil: “la primera de totes les forces que dirigeixen el món és la mentida”. Ni el sexe, ni els diners, ni el poder, sinó la mentida. Malgrat això el periodisme encara disposava del monopoli de la comunicació i la informació reconegudes com a formes de coneixement, sotmès a l’autoritat moral i intel·lectual d’un prescriptor públic la funció del qual era realitzar anàlisi sobre els fets del món. Qualsevol periodista podia desmuntar la mentida en el moment en què aquesta era exhibida i denunciar al mentider a través de mètodes comuns de racionalitat el procés i l’objecte de la qual a desmuntar eren evidents i podien ser compartits amb més o menys dificultat. Podien ser assequibles i estar disponibles a tots a través del guió o marc del món que suposava l’ordre del periòdic com a artefacte intel·lectual. Sens dubte aquest exercici sempre va ser de minories i amb massa freqüència fracassava. Pocs voldrien escoltar la veritat, o dedicar el seu temps a cercar-la desinteressada i apassionadament, però tothom sabia que existia, no dubtaven de la seva realitat per molt difícil, fragmentària, i insuficient que fora la seva obtenció. La veritat importava, encara que fos senzillament per a destruir-la.

La pràctica en xarxes socials, i la seva pròpia estructura, són la més fèrria dissolució d’aquest vell i negligent paradigma, del seu prestigi i la seva inusual grandesa. És una situació paradoxal: com explicar que en les societats més modernes i desenvolupades tecnològicament la mateixa abundància d’informació accessible i coneixement disponible exciti més aviat el desig d’ocultar-lo, manipular-lo o deformar-lo en comptes de la seva lliure i reeixida circulació? Sempre la veritat, tinguda en la seva importància, ha despertat més ressentiments que satisfaccions, generant més perills i temors que la seguretat d’un poder fal·laç i controlable. Però com explicar el seu actual menyspreu social en parlaments, escoles i periòdics?, com explicar que una societat oberta amb la major quantitat de mitjans de la història a la seva disposició per a aconseguir acostar-se parcialment a la veritat, i reconstruir els seus trossos com els d’un mirall trencat, prefereixi ignorar-la?

El complex mecanisme de la mentida encara continua funcionant als periòdics, televisions, ràdios i portaveus del govern, alhora que a les xarxes socials el seu qüestionament (o les preguntes anteriors) manca de rellevància. Hannah Arendt en la seva reflexió sobre els elements de la ideologia totalitària, contingut en el seu impressionant llibre Els orígens del totalitarisme (1951), destacava com a característic del subjecte totalitari no només al nazi o comunista soviètic fanatitzats, perfectament definits per l’estètica de la violència i la misèria de la ideologia, sinó per aquesta incapacitat de distingir entre ficció i realitat, veritat i mentida, entre culpables i innocents, entre botxins i víctimes; desafiant dogmàticament i sense intel·ligència les categories clàssiques del pensament polític occidental. Potser no és això la postveritat?, no són això, en un sentit profund i general, les xarxes socials?

La diferència entre postveritat i l’antiga propaganda (i aquí segueixo les lúcides meditacions d’Arcadi Espada) és que aquesta reconeixia l’existència de la veritat i tenia interès a ocultar-la per a imposar la mentida, o la seva versió hipertrofiada de la realitat, mentre que aquella en suprimir la distinció entre veritat i mentida, a l’estil relativista, elimina la seva rellevància i importància i amb això la seva necessitat. Impregnant a tota la societat d’aquesta indolència, indiferència i abúlia tan característiques de la nostra erosionada època. Encara que el totalitarisme en la seva forma d’Estat policial i en la seva plenitud destructiva de violència i mort hagi desaparegut, almenys de la gran part del món conegut, és cert que queda tot un camp de fantasmagories en el capitalisme tardà que reprodueix els derelictes d’aquest naufragi totalitari, sobredeterminant el nostre temps. I la màxima expressió del qual és la postveritat. Però seguim.

De la mateixa manera que l’antiga propaganda ha evolucionat en postveritat, la censura i autocensura clàssiques ho han fet cap a la cultura de la cancel·lació. En les tiranies polítiques era imprescindible la identificació de l’enemic per a la supervivència del règim, quedava clara la distinció entre amic i enemic dedicant totes les eines repressives a aquest efecte. La persecució a escriptors, periodistes, artistes o opositors civils suposaven una sortida del marc polític, una marginalitat respecte de l’art oficial. La censura atorgava un pes al censurat, el situava com a contrapoder, atorgava una singularitat a aquesta veu incòmoda, ja que calia combatre-la i suposava un perill, un risc, la seva llibertat suposava una ofensa i insofrible el seu regodeig. El censurat creava un espai de resistència. Per contra, la sofistificació i refinament de la cultura de la cancel·lació, originària a xarxes però ja present en universitats i mitjans de comunicació convencionals, suposa la indiferència del suprimit, menyspreant el propi fet de censurar, perquè no es fa callar la seva veu, sinó que la hi fa supèrflua, indistinta, substituïble, reemplaçable per qualsevol altra. Pel no-res.

En el món lliure l’escriptor ja no ha d’enfrontar-se als dimonis de l’exili, a l’assassinat, deportació o tortura, o als camps de concentració i extermini; per contrast pot adreçar-se a la seva pròpia audiència en comunicar-se obertament, convivint amb incòmodes i desagradables censures, però no letals. I aquesta trobada amb l’exterior pot ser desoladora per a l’autor. Ningú pot estar esperant-lo ni voler sentir la seva veu, ignorant la llarga història de persecució a intel·lectuals i la supressió de les seves obres. Assimilable al buit es trivialitza el seu talent i dissipen els seus mèrits davant la por. Què succeeix llavors amb l’assaig, l’educació, l’art i la literatura quan realment no importa la veracitat o no de la seva paraula, ni se li permet a l’artista ofendre, irritar o desprestigiar? Què passa llavors amb la resistència, l’oposició i dissidència política a formes de poder opressives que han estat relativitzades per la postveritat?, com afecten la postveritat i la cultura de la cancel·lació a les escoles i a l’Acadèmia? Pot aïllar-se l’escola pública i blindar-se d’aquest reflex de la societat? Quins efectes poden tenir en l’educació i el coneixement la desaparició de la veritat, la cancel·lació d’autors incorrectes, o la indiferència davant la paraula escrita i el treball intel·lectual? Ja hi ha massa preguntes inquietants en aquest article.

___

Yeray Rogel Seoane, (Barcelona, 1993), és llicenciat en Filosofia per la UB. Editor dels blogs La víbora celta i Crónicas del desengaño, dedicats a l’anàlisi i crítica cultural del món polític i la societat mediàtica. Actualment prepara un assaig biogràfic (recollint la vida i obra de Gregorio Morán i Santiago López Petit) sobre la memòria política i cultural de la Transició.

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.