Currículum o «Ridículum?

Introduir àmbits, competències i projectes de la manera que s’està fent és desballestar la idea de currículum. Perquè permetre que els centres puguin arribar a fer el seu propi currículum adaptat és liquidar la idea d’igualtat en el sistema educatiu. I perquè imposar per llei la promoció automàtica de curs i l’aprovat general és sublimar administrativament el fracàs del pedagogisme constructivista que s’ha imposat com a dogma des de fa trenta anys.

 

Xavier Massó | @XmaSecundaria

El currículum és, sens dubte, la bèstia negra dels innovadors educatius, dels mediocres i dels adamistes –aquells que es pensen que han descobert el món ells, per Adam, el personatge bíblic-. I és també el gran enemic de l’ABP –aprenentatge basat en projectes-, de l’aprenentatge per descobriment, per competències, per àmbits, de l’autoaprenentatge, de la gamificació, de les «flipped classroom»… I el castrador oficial de l’educació emocional. Mentre hi segueixi havent currículum, ens diuen, seguirem amb uns ensenyaments memorístics i antiquats –tan antics com el teorema de Pitàgores i el principi d’Arquímedes, cal suposar-, que els professors seguiran explicant en les seves classes magistrals i els alumnes vomitaran als exàmens per oblidar-los tot seguit. Això se’ns diu i d’això en va ple a les conselleries i ministeris educatiu d’aquest país.

El més curiós, però, és que després de tants anys «antícurrículars», l’ensenyament segueix sense millorar. Ans al contrari, més aviat està empitjorant fins a límits que, un cop havent tocat fons, ja estem començant a gratar el terra. Cada vegada que arriba una nova reforma, s’esporga el currículum fins a minimitzar-lo encara més, es blasmen les classes magistrals i es proscriu qualsevol mena de memorització i d’incentivació de l’esforç, alhora que se’ns ven el nou bàlsam de Fierabràs que ens durà a l’Arcàdia educativa que, fins ara, se’ns feia tan escàpola. I quan al cap d’uns anys –sovint molt pocs- s’endega una nova reforma educativa, sant tornem-hi, un altre cop la mateixa cantarella, que si la memòria, que si les classes magistrals, que si els currículums… El dia de la marmota, vaja.

Tampoc sembla que el gremi d’innovadors educatius practiqui la renovació, ni de personal ni d’idees, que considera tan sana per la resta. Deu ser que una cosa és repicar i una altra anar a la processó. No cal dir noms, però molts dels mateixos que van fer la LOGSE fa trenta anys, o la LEC no en fa tants, tot just venen de fer la LOMLOE fa pràcticament dos dies; amb les mateixes receptes de fa trenta anys, això sí, empitjorades: no volies sopa? Dos plats!. Però la sopa segueix sent el mateix beuratge infecte de sempre. La veritat és que a aquestes alçades se’ls està posant una cara de Sísif que no poden amb ella. I és que es repeteixen més que l’all. Això sí, amb la diferència que per al pobre Sísif era un càstig, mentre que aquí els castigats som els que els estem patint aquesta colla de farsants. N’hi hauria per fer un sainet… Si no fos perquè portem ja unes quantes cohorts generacionals escolarment malaguanyades per culpa d’aquests vividors.

Però, per què aquesta «curriculofòbia»? Anem al diccionari del IEC a veure què ens en diu. ‘Currículum: pla d’estudis’. Ni més ni menys. I què és un pla d’estudis? La seqüenciació diacrònica de les matèries i continguts que constitueixen allò que cal aprendre en una etapa acadèmica determinada, des d’una perspectiva progressiva i processual. Tan simple com ara que, curt i ras, sembla aconsellable ensenyar a sumar, a restar, a multiplicar i a dividir, abans d’ensenyar arrels quadrades. I que si algú no en sap, no podrà aprendre arrels quadrades. Potser serà molt competent prement la tecla de la calculadora amb el signe «p», però això no és saber què és una arrel quadrada. Un mico degudament ensinistrat també ho podria fer –en realitat, ja n’hi ha que ho fan-. I no per això direm que els micos saben resoldre arrels quadrades…

En definitiva, un currículum, a l’escola primària, a la secundària o a la universitària, és la suma de continguts y de destreses relacionades amb aquests continguts, que hom ha d’haver après per a poder acreditar un mínim aprofitament. I està organitzat de manera que al llarg del procés d’aprenentatge, allò après faci possible l’aprenentatge d’ulteriors continguts que, sense els previs, no podríem acarar. I si qüestionem això formalment, aleshores estem qüestionant la idea de sistema educatiu i l’estem substituint pel joc dels disbarats, per un despropòsit.

Podem qüestionar materialment els currículums, llurs continguts. Podem pensar que són massa extensos o massa curts, massa densos o massa lleugers. Que no estan ben estructurats, que exclouen coneixements importants i que n’inclouen de trivials i d’escadussers; que freturen de progressivitat en la seva seqüenciació, que són dispersos… que la dilució de les matèries en àmbits és desaconsellable o que els projectes requereixen d’una sòlida base prèvia en cadascuna de les matèries implicades i que altrament son un frau… I podem dir que això no és un currículum, sinó un «ridiculum» acadèmic. I un frau social.

Tot això és precisament el que molts estem criticant dels currículums des de fa molts anys, molt especialment dels més recents, establerts per la LOMLOE i fervorosament adoptats pel Departament d’Educació, encaminats a dissoldre la pròpia idea de currículum. Perquè introduir àmbits, competències i projectes de la manera que s’està fent és desballestar la idea de currículum. Perquè permetre que els centres puguin arribar a fer el seu propi currículum adaptat és liquidar la idea d’igualtat en el sistema educatiu. I perquè imposar per llei la promoció automàtica de curs i l’aprovat general és sublimar administrativament el fracàs del pedagogisme constructivista que s’ha imposat com a dogma des de fa trenta anys.

Per això estan contra la idea de currículum, perquè ens indica què és el que cal ensenyar. I del que es tracta no és precisament d’ensenyar, sinó de cobrir l’expedient. Que tot sembli que és allò que ha deixat de ser ja fa temps. Si hi ha currículum prèviament establert, sempre ens podrà recordar que no s’estan fent les coses bé; si, en canvi, ens el fem nosaltres i de pa sucat amb oli, què pot fallar? Però si l’escola no ensenya, aleshores què s’hi va a fer?

___

Xavier Massó és president de la Fundació Episteme i catedràtic de secundària per l’especialitat de Filosofia. Autor del llibre El fin de la educación’. 

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Ver más

  • Responsable: Fundació Episteme.
  • Finalidad:  Moderar los comentarios.
  • Legitimación:  Por consentimiento del interesado.
  • Destinatarios y encargados de tratamiento:  No se ceden o comunican datos a terceros para prestar este servicio. El Titular ha contratado los servicios de alojamiento web a Nominalia que actúa como encargado de tratamiento.
  • Derechos: Acceder, rectificar y suprimir los datos.
  • Información Adicional: Puede consultar la información detallada en la Política de Privacidad.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.