Potser el currículum líquid que ara se’ns prescriu impliqui una dissimulada liquidació dels coneixements. En rebutjar els continguts estructurats, seqüenciats i sistematitzats podem perdre’ns en el laberint de les xarxes. Malgrat tenir la sensació d’avançar, no aconseguim sortir-nos dels giravolts recurrents.
Josep Oton
Ens trobem immersos en un canvi radical en la concepció del sistema educatiu. L’ensenyament globalitzat, competencial i per projectes està capgirant la tasca realitzada en el món escolar. Potser es tracta d’un intent d’emmirallar l’escola amb la societat per tal d’adequar la seva funció.
Indubtablement les noves tecnologies han estat un potent revulsiu educatiu. Però també és cert que, en el seu moment, la invenció de l’escriptura, del llibre o de la impremta van revolucionar la manera de gestionar els coneixements. Tanmateix, el canvi es produí en el “com” transmetre’ls i no pas en el “què”, en els continguts. Tot i que la tècnica aportava noves vies per comunicar el que se sabia, ningú no posava en dubte el valor del coneixement.
Avui sembla que ja no és així i la tècnica, en comptes de ser una aliada del saber, es pot convertir en un parany si esdevé un fi en si mateixa. Per descomptat, les eines no tenen la culpa, sinó la manera com se les utilitza.
L’autèntic debat no és tecnologia sí o no. La nostàlgia d’un paradís pretecnològic és una aberració. Tot i això, cal tenir en compte que el desenvolupament tècnic coincideix amb un canvi de mentalitat conegut com a pensament feble o postmodern. Podríem discutir què és causa i què és conseqüència, però segurament no arribaríem enlloc.
El problema rau en una concepció líquida del coneixement. Aleshores, l’ordre, l’estructura, perd importància. La recerca en les xarxes és un treball molt llaminer. Trenca la rígida compartimentació del saber. Ens sembla tenir a l’abast tota la informació. En poc temps ens convertim en experts en un tema. N’hi ha prou amb unes quantes consultes a internet…
A l’aula, s’esmicolen els continguts i es reagrupen en noves combinacions pretesament més creatives. Al cap i a la fi, es desconstrueix el coneixement. S’intenta despullar-lo de l’ordre lògic de les disciplines acadèmiques i s’abandona la seqüenciació que dosifica la seva assimilació. Cal partir de l’aquí i de l’ara, de les necessitats immediates, dels interessos personals.
L’individu -l’alumne- s’erigeix en el gran gestor de la informació. L’opinió personal -en ocasions denominada “esperit crític”– es converteix en el referent essencial, en el criteri de veracitat. Aleshores, l’objectivitat del coneixement es pot presentar com un enemic de la llibertat i, en conseqüència, s’acaba confonent el subjectivisme amb el veritable anhel emancipador. El caprici, la motivació o la curiositat assumeixen la direcció de l’aprenentatge.
En una actitud adolescent, es desconfia del que ens ve donat i, de retruc, aprendre esdevé una mena d’aventura, una recerca constant de novetats, tot procurant desprendre’s dels referents previs que aspiraven a ser objectius.
No es pot menystenir la creativitat. Tanmateix, tan sols és una peça en l’entramat mental que condueix a l’adquisició i acumulació de coneixements. Si bé cal incentivar la recerca, no es pot partir de zero. S’ha tenir present l’estat de la qüestió, és a dir, què s’ha descobert prèviament.
Potser el currículum líquid que ara se’ns prescriu impliqui una dissimulada liquidació dels coneixements. En rebutjar els continguts estructurats, seqüenciats i sistematitzats podem perdre’ns en el laberint de les xarxes. Malgrat tenir la sensació d’avançar, no aconseguim sortir-nos dels giravolts recurrents.
Entossudits en fer quelcom original, obviem les aportacions dels altres. Obcecats per l’afany de ser competitius, cerquem l’autosuficiència. Aleshores l’autonomia pot ser un miratge narcisista.
Vivim en una societat postmoderna. Això no seria possible sense les aportacions de la modernitat. Sense el seu llegat avui no podríem decidir què volem fer. Ara bé, si privem les noves generacions de l’herència cultural que els correspon, ¿disposaran dels coneixements suficients per decidir lliurement en quina societat volen viure? O, ¿no els hem engabiat subtilment en un laberint de sabers líquids sense el recurs del fil d’Ariadna, un criteri d’ordenació?
Pensem que un analfabet no és tant qui no coneix les lletres, sinó qui ignora l’ordre que els confereix un significat.
___
Josep Oton és catedràtic d’Història i secretari de la Fundació Episteme.
